Si votes el 28A, no et queixis després

Ja estem en precampanya i, d'aquí a uns dies, entrarem en la campanya per renovar els parlamentaris nacionals. I, segons una expressió políticament correcta i l'ús, el dissabte 27 d'abril serà el "dia de reflexió", previ a les eleccions del 28A. Ara bé, per reflexionar, cal haver alimentat adequadament el nostre cervell amb dades fidedignes, amb informacions veraces, amb arguments sòlids. No n'hi ha prou amb que els polítics donin la paraula al poble; han de donar-li també la informació objectiva i pertinent perquè voti amb coneixement de causa. Si tenim en compte l'anorèxia informativa a la qual els diferents partits i també la majoria dels mitjans de comunicació sotmeten a la ciutadania espanyola (i no només durant la campanya electoral), no sembla que tinguem, el "dia de reflexió", matèria per rumiar.

I després passa el que va expressar magistralment Ramón i Cajal quan va escriure allò de que "el cervell és com una màquina d'encunyar moneda. Si trobes a ella un metall impur, obtindràs escòria. Si trobes or, obtindràs moneda de llei". Per aquest motiu, em permeto posar negre sobre blanc alguns apunts que podrien alimentar la nostra reflexió per participar o no, com hauria dit M. Rajoy, en això que la casta política denomina, interessadament, "la festa de la democràcia".

Per J. Joubert, "com la dita d'un poble depèn de ser ben governat, l'elecció dels governants demana una reflexió profunda i reposada". Per això, en les eleccions del 28A i també en el superdiumenge de maig (eleccions europees, autonòmiques i municipals), els ciutadans hauríem de regir-nos pel "principi de la racionalitat" i el de "que és políticament incorrecte"; i no pel de la "oportunitat" i el del "políticament correcte", que són el sant i senya dels "polítics professionals", preocupats només per arribar al poder, sense fer fàstics a cap mitjà. W. Churchill tenia això molt clar quan va escriure allò de que "el polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions". I també E. Kennedy quan asseverava que "en política passa com en les matemàtiques: tot el que no és totalment correcte està malament".

Aquestes cites d'autoritat són molt exigents tant per als candidats com per als electors. Els electors hem de jutjar o valorar els candidats no pel que diuen que van a fer ("verba") sinó pel que han fet i fan ("facta"). A més, no hem d'oblidar aquesta veritat de Perogrullo (aquell que a la mà tancada deia puny) segons la qual els polítics, un cop elegits, pateixen una metamorfosi amnèsica, que fa que oblidin el promès durant la campanya electoral i que els seus "facta" estiguin a mil anys llum de les promeses ("verba") que van fer a la ciutadania. I, per això, quan les coses vénen mal dades, com passa des de l'inici de la crisi de 2007, per donar només un exemple, els electors som sempre els que paguem els plats, trencats per la casta política, escollida "masoquistament" per nosaltres mateixos. Aquests trets descriptius de la casta política, mostren que, en general, no té múscul ètic, d'honestedat i de vergonya; i està obsessionada, ocupada i preocupada únicament per la conquesta del poder i per la permanència en ell, per gaudir, sine die, d'un pessebre i d'un catau assegurances.

Per tant, els electors només serem lliures de votar amb fonament per una o altra llista de candidats, si estem degudament informats; i si la nostra elecció ha estat feta sobre la base del "principi de la racionalitat" i de "que és políticament incorrecte", que crec que és el correcte. De tota manera, fins i tot en aquest cas (vot meditat i ponderat), crec que dóna el mateix a qui es voti. En efecte, en general, la casta política seleccionada oblida ràpidament totes les promeses; fa de la seva capa una casaca; i converteix als seus propis electors en pagans dels disbarats i errors provocats pel gaudi i l'abús del poder, que hem dipositat a les mans.

Per això, si anem a votar el 28A, no tenim dret a queixar-nos, ja que nosaltres mateixos ens hem posat en mans d'aquests desvergonyits de la casta política. Els únics que podrien protestar, arribat el moment, serien els que no han participat en aquesta mal anomenada "festa de la democràcia": els que s'han abstingut, els que han votat en blanc o han dipositat un vot nul en les urnes o aquells que han votat per candidatures marginals o emergents, sense possibilitats de conquistar el poder.

Des de fa molts anys, la casta política espanyola té molt mala premsa entre els espanyols: segons el CIS, és un dels problemes més importants de la societat espanyola; per altra banda, segons el verb precís (per una vegada) de Pilar Rahola, surt del "tot a cent" dels partits; i, finalment, segons José Saramago, que mai va ser sospitós de ser antidemòcrata, la casta política no és la solució als problemes de cap societat, sinó part dels seus problemes, quan va escriure que "sense política no es pot organitzar una societat. El problema és que la societat està en mans dels polítics". En resum, davant la proximitat del 28A i del superdiumenge de maig, jo em pregunto i convido els lectors a que es preguntin, com ho feia, molt encertadament, fa alguns mesos, J.J. Millás: "Qui anava a dir-nos que el millor manera de votar seria no fer-ho?". Una desqualificació de la casta política per una absència massiva d'electors, no podria ser el principi d'una regeneració real i total de la desprestigiada i "sanguijuelesca" classe política espanyola?