Els contubernis postelectorals

En el sistema polític espanyol, tota elecció (municipal, autonòmica o general) és seguida per la qual cosa els professionals de la política denominen, utilitzant un llenguatge políticament correcte, les consultes i les negociacions per pactar i formar govern municipal o autonòmic o nacional. A propòsit d'aquestes consultes-negociacions, jo prefereixo parlar, més aviat, utilitzant un llenguatge cervantí, de contubernis o de converses a l'ombra, en els moderns "patis de Monipodio" postelectorals.

Miguel de Cervantes situa en aquest escenari (pati de Monipodio) l'inici de la intriga d'una de les seves Novel·les Exemplars, Rinconete y Cortadillo. En aquesta novel·la curta, Cervantes narra com Pere de Racó i Diego Tallat van arribar a la casa de Monipodio, situada a Sevilla; i com van ser rebuts, al pati de casa, pels membres de la confraria del crim i del lladronici, regentada per Monipodio, al qual tots obeeixen i respecten, tot i ser un "home bàrbar, rústic, malvat i illetrat" . Aquí, en aquest pati, Monipodio els va donar la benvinguda al sindicat de l'hampa. Els batejar amb els noms de Rinconete y Cortadillo. Els va assignar un territori per cometre les seves malifetes. I els va instruir en l'art de la gent de mal viure, perquè aconseguissin ràpides guanys il·lícits, sense donar un pal a l'aigua.

Aquesta novel·la curta de Cervantes m'ha permès imaginar el que ha de passar en els diferents municipis ia les seus dels partits polítics, després d'unes eleccions municipals, autonòmiques o generals. Les reunions, les consultes i les negociacions dels electes i de les cúpules dels partits han de ser també contubernis o conciliàbuls. I han de semblar-se molt al que succeïa en el "pati de Monipodio": mercadeig, intercanvi de cromos, repartiment del botí electoral, atribució de "tetos" -així són denominats, en Almagarinos (pedania del Bierzo Alt), els mugrons de les vaques- per amorrarse a les mamelles dels pressupostos públics i per ocupar un bon lloc al cau de la vida política.

En efecte, concloses les eleccions del passat 28A i del 26M, van començar les conegudes reunions i negociacions. Aquestes, en el moment en què redacto aquest text, s'estan desenvolupant i / o estan a punt de concloure en la penombra dels "patis de Monipodio" dels partits. I les formacions que han aconseguit representació en els comicis municipals, autonòmics o generals, s'estan posant d'acord per repartir-se els llocs i el poder. En aquest mercadeig opac, sense llum ni taquígrafs, podem distingir dues situacions diferents, però molt relacionades entre si i, a més, amb molts punts en comú.

D'una banda, hi ha la situació en què cap partit ha aconseguit la majoria absoluta per poder governar. És el cas més generalitzat en les últimes eleccions generals, autonòmiques i municipals. En aquesta conjuntura, els partits escenifiquen exigències no negociables o marquen línies vermelles que no es poden traspassar. Ara bé, tot això és pura pose o comèdia, forma part del guió i constitueix un cant a la galeria. En el fons, tots els partits negociadors volen tocar poder i el major poder possible. En realitat, amb aquestes negociacions no es tracta d'analitzar quins problemes dels ciutadans caldria abordar en primer lloc i com fer-ho, ni tampoc de com gestionar la "res publica", ni de com actuar perquè aquesta gestió sigui transparent i democràtica, ... Es tracta, més aviat, de repartir-, només aparentment a cara de gos, el pastís del poder.

D'altra banda, està la situació, molt excepcional, en la qual algun partit ha aconseguit la majoria absoluta. En les passades eleccions, es tracta d'una situació molt marginal en l'àmbit municipal de poblacions petites o mitjanes. En aquest cas, la negociació-distribució de llocs es va produir entre els militants del partit, en el moment de la confecció de les llistes, que són sempre fruit d'intrigues i de tripijocs per situar-se als primers llocs de les mateixes. El de "les primàries" i el de les "llistes obertes" són un brindis al sol i una pura enganyifa.

Ara bé, tant en un cas com en l'altre, el lloc en les llistes, així com els llocs i les responsabilitats a assumir, no recauen, en general, sobre els militants més honestos, més ben preparats i més competents, sinó sobre aquells que han estat submisos, que s'han empassat carros i carretes, que no s'han mogut i que, com hagués dit Alfonso Guerra, han sortit a la foto. Per aquest motiu els candidats per "decisió digital" del cap de torn i ungits amb el poder de les urnes hagin de envoltar-se d'un exèrcit de "assessors" i siguin, en massa ocasions, com el cervantí Monipodio: "homes bàrbars, rústics, sense ànima i illetrats ".

Amb aquestes dues modalitats de repartiment del poder (sense o amb majoria absoluta), ha succeït i succeeix, en la vida política espanyola, el que tots sabem: absència de múscul ètic en la casta política i mitxelins mòrbids per a la salut democràtica de la societat espanyola (lladronicis, corrupció generalitzada, malversació de cabals públics, malbaratament de recursos de tots, tripijocs sense conte, opacitat en la gestió de la "res publica", habilitació de "portes giratòries", ... Que sais-je encore?

En les actuals negociacions postelectorals, que estan a punt d'acabar, els partits, d'antic encuny (PP i PSOE) o de nou encuny (Podem, Ciutadans i VOX principalmente), han seguit o estan seguint el full de ruta que acabem de descriure. Per començar, ens han fet votar a les palpentes o, més aviat, a cegues: ens han idiotitzat amb els seus missatges buits de contingut i els seus pseudo-debats, veritables shows a l'altura de "Sálvame". I, ara, en aquest moment postelectoral de repartiment del pastís del poder, no fan gala d'altruisme ni de transparència. Es comporten, més aviat, com els rufians del lúgubre i cervantí pati de Monipodio, sense llum ni taquígrafs, preocupats només per l'immediat benefici personal i partidista.

En efecte, tant els partits tradicionals (PP i PSOE) com els partits emergents (Podem, Ciutadans i VOX), dels quals depèn, en aquests moments, la governabilitat d'Espanya, de les CCAA i de moltíssims ajuntaments, han estat arrossegant els peus per no revelar les seves autèntiques intencions. Tots se l'estan agafant amb paper de fumar, pensant només en els seus interessos partidistes o personals i no en la solució dels greus problemes de la ciutadania espanyola.

Aquest espectacle censurable denota que, als de la casta política (la vella i la neòfita), els va com anell al dit aquella cita crítica de W. Churchill, que resa així: "el polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no en les pròximes eleccions ". Davant aquest trist i politicastro espectacle, els ciutadans hem d'esperar el pitjor ja que, com diu un aforisme popular, "la política fa estranys companys de llit". I, com a correlat, els ciutadans només podrem seguir desconfiant de la casta política, de l'antiga i de la nova. On han deixat els principis, els valors i els seus tan cacareados "codis ètics"? Que lluny estem d'aquell eslògan que va posar en circulació Ciutadans, en el moment del seu naixement, però que ja ha oblidat i abandonat, a l'olor de la sang del poder, a les golfes dels records: "Només ens importen les persones" !