Bilocació a Líbia

Des Líbia una notícia recorre el món: a quatre míssils que França havia comprat als Estats Units estaven en mans de les forces del mariscal Khalifa Hafter, l'home fort de Líbia, qui assetja a les brigades del Govern de Acord Nacional.

Aquesta troballa no té rellevància militar i ni tan sols originarà un perllongat impacte mediàtic. No obstant això, la paradoxa es torna intensament visible, ja que Hafter està combatent contra el Govern de Trípoli reconegut internacionalment i avalat per l'ONU.

Emmanuel Macron li va atorgar legitimitat política quan va promoure en dues ocasions trobades a París entre Hafter i el primer ministre, Fayed el Serraj. A més, el mariscal va ser ingressat durant dues setmanes en un centre mèdic de París.

D'aquesta manera, es confirma que els suports directes i indirectes amb què compta Hafter són considerables: Egipte, Emirats Àrabs Units, Aràbia Saudita, Rússia, França o els Estats Units; ni més ni menys que tres membres permanents del Consell de Seguretat del seu costat. Alhora, Itàlia és l'únic país de la Unió Europea que manté la seva ambaixada a Trípoli.

Així doncs, la Guerra de Líbia es he convertit en un estrany poti-poti en el qual molts actors posen cada peu en diferents sectors del país. Aquesta oscil·lació es deu al pes d'un militar que controla el 70% del territori i ha aconseguit gradualment punts fonamentals com el jaciment petrolífer de Sharara, el més important de Líbia.

La Blitzkrieg de Ḥaftar és el fruit del treball tant de soldats autòctons com de mercenaris estrangers: el Grup Wagner de Rússia o els contractistes militars privats nord-americans conviuen amb les milícies locals.

El comerç i la lluita contra els jihadistes o les màfies que possibiliten les precàries migracions cap a Europa, demanen una imminent estabilitat política que només Haftar sembla oferir. Així mateix, el seu triomf final significaria la derrota de Turquia i també de Qatar, l'ovella negra de les monarquies àrabs del golf Pèrsic.

Per tant, encara que els antecedents militars i les previsions polítiques no deixen ben parat al mariscal des d'una valoració democràtica, un cop més, cert realisme, mesurant la situació, començaria a alçar al pragmatisme per entre el caos per encarar-se amb una urgència inapel·lable.

De totes maneres, no serà fàcil acabar de desnuar aquest embull d'incongruències que es coneix com segona guerra civil líbia: la curta Primavera Àrab va desembocar en un llarg hivern i, en conseqüència, avui Líbia es podria conformar amb tornar a la tardor.