El llibre, aquest amic fidel

Fa uns mesos, estava prenent el meu cafè matutí, instal·lat en una de les taules de la cafeteria de la Facultat de Lletres de la UAB i capficat en la lectura del llibre de Juan Eslava Galán "De l'espardenya a sis-cents". Una cambrera, com de costum, recollia les taules. En arribar a la meva alçada, em va dir: "Avui estàs sol". Al que jo li vaig respondre: "Mai està sol, si tens un llibre obert i en les mans". Porto a col·lació aquesta anècdota personal per contextualitzar l'objecte de la meva reflexió d'avui: el "llibre", aquest gran amic, sempre disponible, pacient i fidel, Ciceró dixit; i la "lectura", aquesta activitat tan gratificant i tan fonamental però, al mateix temps, tan desprestigiada i oblidada, per desgràcia, avui dia.

En la societat actual (i cada vegada més, en la futura), els ciutadans hem de fer front a dos enemics letals per a la salut, tant psíquica com somàtica: d'una banda, el "individualisme" galopant; i, de l'altra, la "soledat", filla de l'individualisme i d'un dèficit comunicatiu cada vegada més gran. Per escapar i protegir d'aquesta espasa de Dàmocles que és la solitud, els éssers humans ens estem auto-enganyant massivament amb certs "gadgets", que creen la il·lusió d'establir llaços i de crear xarxes d'amics. Quan parlo de "gadgets" em refereixo a l'ús inadequat de les tecnologies de la informació i la comunicació (les TIC), i, en particular, de les xarxes socials i d'aquest artefacte, enganxat a cada ésser humà, que és el mòbil. En realitat, aquests mitjans ens aïllen en crear un miratge de comunicació. I, d'aquesta manera, s'incrementa, encara més, l'individualisme, la solitud i el "spleen" de viure.

Els usuaris dels mòbils i de les xarxes socials estem confonent, com va subratllar molt encertadament el Papa Francesc en una entrevista recent, el fet d'"estar connectats", que és una qüestió tècnica i mecànica, amb el fet d'"estar comunicats", que és una cosa molt diferent i que implica compartir, intercanviar, posar en comú per transformar i fer créixer l'altre. I, en base a aquesta confusió, pensem i creiem que no estem sols i que tenim centenars o milers o milions d'amics gràcies a Facebook, a Twitter, a Instagram, etc. Cras error!

En aquests contextos i en aquests mitjans, emprar el terme "amics" és utilitzar la paraula en va i prostituir el llenguatge. Aquests amics virtuals no són amics i es pot afirmar que no arriben ni tan sols a la categoria de "coneguts". Són simplement un miratge de la veritable amistat i un auto-engany. En efecte, com diu el refrany castellà, els autèntics amics es compten amb els dits d'una mà i ens sobren dits. Per això, menys llops, Caputxeta, amb els centenars o milers o milions d'amics, aconseguits gràcies a les xarxes socials!

Per destetarnos d'aquestes il·lusions i quimeres comunicatives -creades pels mòbils i les xarxes socials- i fer front a l'individualisme, a la solitud i al succedani de la comunicació imperant -veritables epidèmies en les societats modernes- disposem de dos antídots o vacunes molt eficaces , que perjudiquen seriosament la nostra solitud i també la nostra incultura: el "llibre" i la "lectura". Aquests dos termes designen dues realitats interdependents, que s'impliquen necessàriament. És una veritat de Però Grullo afirmar que, sense llibre, la lectura seria impossible; i que la lectura és la que justifica l'existència del llibre al qual, per cert, dóna vida.

A més, entre l'escriptor i el lector es produeix també una forta interdependència, que Michel de Montaigne va expressar magistralment quan va escriure que la paraula o el text són meitat del que parla o escriu i meitat del que escolta o llegeix (Les Essais, Livre III, Cap. XIII: "De l'Experience"). Aquest punt de vista va ser argumentat i corroborat pel semiòleg francès Roland Barthes, que va posar l'accent també en aquesta simbiosi entre l'escriptor i el lector, en afirmar que el lector és el que posa sempre el punt final a un llibre i el que ho prenya de sentit. Sense ell, el llibre seria lletra morta, sense vida.

Els llibres no són un producte d'un sol ús (A. Gallimard). Són, més aviat, aquests amics que, segons Ciceró, "estan sempre a la nostra disposició i mai estan ocupats". Per això, va deixar escrit que "si tens un jardí i una biblioteca, tens tot el necessari" per a ser feliç. A més, el llibre permet "baratar hores de tedi per hores d'inefable i deliciosa companyia" (JF Kennedy). Comparats amb els autèntics amics de carn i ossos, que es poden comptar amb els dits d'una mà, el nombre d'amics-llibres és pràcticament infinit, si els comparem amb la brevetat de la vida humana per entrar en comunicació amb tots ells i conrear l'amistat. Aquests instruments de comunicació en diferit, que són els llibres, poden ser comparats amb les flors que, a la primavera, estan plenes de pol·len i de nèctar, que les abelles recullen i liben.

La lectura, per la seva banda, és el procés desencadenat pel lector-abella, que transporta el pol·len i el nèctar d'una intel·ligència (la de l'escriptor) a una altra (la del lector). Alguns han considerat molt encertadament la lectura com el viatge, gràcies a la llengua, d'aquells que no poden agafar el tren, l'avió, el vaixell o el cotxe. Així, sense altres artefactes, sense desplaçar-se en l'espai i malgrat llegir només lletres, el lector pot veure imatges, contemplar paisatges, escoltar altres veus, ... i viure milers de vides diferents. Per això, Flaubert afirmava que "llegir és viure"; i Napoleó considerava que la "lectura era per a l'esperit el que la gimnàstica és per al cos". A més, sobre la base del paper jugat per la verbalització lingüística a la psicoanàlisi, es parla cada vegada més del valor terapèutic i taumatúrgic de la lectura. En efecte, en el marc de la "biblioteràpia", es prescriu la lectura de llibres per ajudar a superar conflictes. Ara bé, no es tracta de la prescripció de "llibres d'autoajuda", sinó d'una cosa molt diferent. Maruja Torres, ho tenia molt clar quan va escriure que "alguns llegeixen llibres d'autoajuda; altres simplement llegim per a auto-ajudar-nos".

Malgrat el profit i dels beneficis potencials, tant des del punt de vista personal com social, que es poden treure del llibre i de la lectura, els espanyols llegim poc i malament. Segons el " Baròmetre d'Hàbits de Lectura i Compra de Llibres, 2017 ", més del 40% dels espanyols no ha llegit un llibre en la seva vida ni pensa fer-ho. Aquest percentatge és superior a la mitjana dels països europeus del nostre entorn (30%). A més, tot i que llegim una mica més que en anys anteriors, llegim pitjor. En efecte, la lectura tranquil·la, atenta i reflexiva, que necessita la lectura d'un llibre, no ha millorat. D'altra banda, a partir dels 25 anys, es produeix un descens significatiu dels índexs de lectura. I, a les biblioteques, els préstecs de llibres han disminuït en els últims anys. A més, tot i que hagi augmentat lleugerament el nombre de compradors de llibres, el nombre de llibres mercats anualment ha disminuït. Finalment, tant a l'escola com a casa, les hores dedicades a la lectura a Espanya estan per sota de les dels països del nostre entorn.

Davant aquesta trista realitat, per al període 2017-2020, s'ha implementat un " Pla de Foment de la Lectura ". Amb ell es pretén que els espanyols llegim més i millor. Ara bé, els resultats esperats són incerts i poden fer-se esperar per la competició que la lectura ha de lliurar amb altres formes més motivadores de divertir-se i matar el temps: la TV, les xarxes socials, el mòbil, etc. I, d'altra banda, la lectura, com l'amistat o la felicitat, no és una cosa que es pugui imposar: "Amb els nostres amics els llibres, si passem una vetllada en la seva companyia, és només perquè realment ens ve de gust", Marcel Proust dixit . 'Pastitxant' l'adagi popular "la lletra amb sang entra", Pedro Salinas afirma, per la seva banda, que "la lletra amb lletra entra". D'aquí el paper de l'escola per inocular en els nens i joves el virus addictiu de la lectura de llibres.

Per això, no deixem per demà el que puguem llegir avui. La lectura perjudicarà seriosament la nostra ignorància i la nostra solitud. La lectura ens farà més lliures i menys manipulables. La nostra reputació social i la nostra autoestima dependran d'ella, com resen aquests aforismes postmoderns: "Digues-me què llegeixes i et diré qui ets" o "Digues-me qui ets i et diré què llegeixes". Per canviar radicalment el nostre destí, com va escriure D'Alembert, "no calen altres armes que el llibre i la paraula". Per tant, Apaguem la televisió i els mòbils i obrim un llibre, aquest autèntic i gran amic, sempre disponible, sempre pacient i sempre fidel!