De Barcelona a Roma passant per París

Corrien els primers dies d'enguany, quan els mitjans de comunicació es van fer ressò d'un nou projecte pilot de la Unió Europea (UE). Amb ell es va a intentar internacionalitzar l'ensenyament universitari europeu, mitjançant la creació de "campus europeus inter-universitaris" o una "Xarxa d'Universitats Europees". Amb aquest pla pilot, que presentarem i analitzarem succintament ci-dessous, es pretén dur a terme un projecte més ambiciós que el tradicional Erasmus i que l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES).

El programa Erasmus va ser creat fa ja més de 30 anys (el 1987). I està dirigit fonamentalment a l'ensenyament universitari. Amb ell s'ha pretès estimular la mobilitat dels joves universitaris en el marc de la UE. D'altra banda, s'ha intentat enfortir la cooperació transnacional entre universitats mitjançant el reconeixement acadèmic dels estudis i qualificacions. I, finalment, s'ha perseguit enfortir la dimensió europea en la formació dels universitaris. Ara bé, el programa Erasmus només ha afectat un petit percentatge dels universitaris europeus. I, a més, els ajuts-beques han estat i són clarament insuficients per sufragar les despeses vitals dels 'erasmistes'. Per això, els resultats no han estat els que s'esperaven.

Per aquest motiu, per seguir avançant per aquest camí, es va posar en marxa, amb la Declaració de Bolonya (1999), l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES). En aquest espai i amb aquest espai, s'ha pretès i es pretén provocar una convergència de l'ensenyament superior europeu, per propiciar i impulsar la mobilitat d'estudiants, de titulats i de professors entre tots els països de la UE. A més, aquest espai ha de permetre posar en marxa l''Europa del coneixement', base del creixement i del benestar, tant presents com futurs, dels europeus. Podríem dir que es tracta d'avançar en la globalització universitària europea, amb tot el que té de positiu i de negatiu el concepte de globalització.

Amb el nou pla pilot dels campus europeus inter-universitaris o Xarxa d'Universitats Europees, es pretén donar un nou reconeixement a la convergència universitària europea i, sobretot, a la consolidació de la fràgil construcció de la Unió Europea . En efecte, davant el Brexit i l'auge dels populismes antieuropeus, que han sembrat dubtes sobre el futur de la Unió, l'Europa del futur no ha de ser només financera i econòmica sinó, també i sobretot, social i cultural. I aquesta Europa cultural ha d'estar liderada per les universitats. D'aquí el paper que han de jugar aquestes.

Aquest pla pilot té el seu epicentre en un discurs d'E. Macron a la Sorbona, al setembre de 2017. En aquest discurs, Macron va formular dues idees bàsiques: necessitat de potenciar els intercanvis i la mobilitat dels estudiants universitaris perquè, en 2024, el 50% hagi passat, almenys, sis mesos en un altre país europeu; i, d'altra banda, davant la gairebé segura materialització del Brexit, impulsar el multilingüisme, que ha de reemplaçar el monolingüisme de l'anglès, llengua franca "de facto" a la Unió Europea. Alguns mesos després, al novembre de 2017, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va portar l'assumpte a la cimera europea de Göteborg (Suècia), on es va donar el vistiplau al pla. A partir d'aquesta data s'ha anat perfilant el pla pilot que serà implantat a partir del proper curs 2019-2020.

Segons aquest pla pilot, per al proper curs, s'han creat 17 campus interuniversitaris europeus, dels quals formen part 11 universitats espanyoles (3 de Madrid, 4 de Catalunya, 2 d'Andalusia i 2 de València). Amb aquest pla es va a intentar crear l'Europa del futur que, a més d'econòmica i financera, ha de ser social i cultural. Per a això, es van a perseguir diversos objectius.

D'una banda, es va a multiplicar per 10 i a diversificar la mobilitat dels estudiants universitaris; això possibilitarà, per exemple, que un estudiant espanyol pugui iniciar els seus estudis a Barcelona, continuar-a París i acabar-los a Roma; això implicarà reconèixer acadèmicament els estudis realitzats en altres universitats i acabar amb els problemes burocràtics de les convalidacions. D'altra banda, es va a potenciar lògicament el multilingüisme propiciant el domini de, almenys, dues llengües europees, diferents de la pròpia. A més, es va a intentar crear consciència de formar part de la Unió Europea a través de la cultura i de l'educació, per impulsar les sinergies i la cooperació entre els països europeus. Ara bé, per assolir aquests objectius, caldrà implicar tots els actors de la comunitat universitària (alumnes, professors-investigadors i personal d'administració i serveis -PAS-).

Davant la posada en dubte de la Unió Europea i davant la decepció-frustració de cada vegada més ciutadans europeus, aquest nou pla pilot sembla una idea excel·lent, des de l'òptica d'aquells que han optat i acceptat la filosofia de la "globalització" o d'aquells que consideren que per salvar el projecte europeu és necessari crear una Europa social i cultural, pensada per i per als ciutadans. Ara bé, aquest pla pilot de campus europeus inter-universitaris no és gens original i, a més, té els seus talons d'Aquil·les, que el pot convertir en un somni o una quimera.

D'una banda, iniciar els estudis universitaris, per exemple, a Barcelona, continuar-los a París i acabar-los a Roma no és cap novetat ni res original. En el passat recent i també actualment, la internacionalització de la formació universitària ha estat una realitat per unes petites minories: per als joves amb pares que tenen un estatus econòmic, cultural i social elevat i, per tant, poden pagar-la; i també per a molts joves espanyols que, sense ajuda de ningú, continuem nostres estudis fora de les nostres fronteres (París, Londres, Berlín, etc.), aplicant aquesta particular regla actualitzada de Sant Benet de Núrsia de l''estudia i treballa' ('ora et labora', per als benedictins).

A més, el projecte pilot de la UE, referit a Espanya, té diversos punts febles, que poden fer-ho naufragar i conduir-ho al fracàs. Es podria dir que s'ha posat el carro davant dels bous o que s'ha començat la casa per la teulada. En efecte, en general, els joves universitaris espanyols han suspès i suspenen en competències lingüístiques en llengües estrangeres. I aquestes són l'instrument i la condició sine qua non perquè el pla sigui eficaç i per treure profit d'uns ensenyaments en una universitat estrangera. A més, els joves universitaris espanyols, en general, no han progressat adequadament en l'adquisició de competències enciclopèdiques (Umberto Eco) en les diferents branques del saber. I, per això, no poden ser considerats la generació millor i més formada de la història d'Espanya. D'altra banda, els universitaris espanyols, en general, arriben a l'ensenyament superior sense haver adquirit les competències instrumentals bàsiques per fer estudis superiors, ja que presenten grans dèficits en lectura, en escriptura, en la presa de notes, en esperit crític, etc. I, finalment, cal posar en dubte tant les seves competències aptitudinals com actitudinals.

Per tots aquests motius, és raonable i lògic preguntar-se si aquesta internacionalització de l'ensenyament universitari europeu continuarà sent, a curt termini, un privilegi per a uns pocs -els joves els pares tenen un estatus econòmic, social i cultural elevat- o una possibilitat irreal i hipotètica per a la immensa majoria dels estudiants universitaris. Davant els dèficits apuntats, tot sembla indicar que el projecte pilot d'un ensenyament universitari europeu compartida està abocat al fracàs. Caldrà esperar més d'una dècada perquè un pacte nacional espanyol per l'educació es ferma i comenci a donar els seus fruits. Mentrestant, com ha escrit irònicament algú, la majoria dels universitaris espanyols podran començar la carrera a Estrella Galicia (Espanya), la seguiran en Kronenbourg (França) i l'acabaran a Moretti (Itàlia). El temps, sense que ningú l'hi pregunti, donarà o traurà raons. I si no, al temps.