Pòquer del Joker

Els mitjans parlen d'una onada de protestes que sacseja el món, però és difícil afirmar que hi hagi connexió entre elles; per parlar d'alguna cosa generalitzada caldria endinsar-se en cada manifestació i especificar les causes que l'amplifiquen. Com sigui, és cert que en quatre continents s'han produït mobilitzacions, i algunes, com les feministes i ecologistes, són clarament transnacionals.

A Europa, les armilles grogues marxen per França i la vaga torna a ser una mesura de pressió important. Mentrestant, la corrupció congrega a les places a txecs i romanesos, el nacionalisme passeja pels carrers des d'Espanya fins a Regne Unit, i tant les "sardines" com els "leghisti" desborden Itàlia.

És a Llatinoamèrica on les manifestacions s'han fet més freqüents: després de la gran conflictivitat social que s'ha anat arrossegant pels carrers de Veneçuela, Hondures, Nicaragua, Puerto Rico o Haití, el descontentament ha anat baixant, territorialment i també pel que fa a la urgència dels reclams, per Equador, Xile, Bolívia i Colòmbia. La insuficiència democràtica d'alguns s'entrecreua amb l'estancament econòmic d'altres i se solidifica en desigualtats bastant comuns que es bolquen en les ciutats.

A les protestes d'Àsia s'aboca més sang: les penúries polítiques i econòmiques empenyen als iraquians, iranians i libanesos als carrers. Amb tot, és la Xina on la tensió política es cronifica; Pequín troba un dels seus majors reptes als carrers de Hong Kong.

Finalment, a l'Àfrica la violència esclata a Guinea i Etiòpia, mentre que la pressió de carrer va ajudar a fer caure governs enquistats en el poder per dècades a Algèria i al Sudan.

Hi ha una cara d'aquest fenomen que representa un instrument fonamental per a la democràcia actual. No obstant això, la política al carrer també té un rostre més fosc.

La globalització, entre altres coses, està sent una coctelera per a una desmaiada poció de bilis que s'atabala. El somriure cínic de la màscara de V de Vendetta beu d'aquesta font i emprèn la seva lluita des de la clandestinitat de les xarxes socials a la manera d'Anonymous. No obstant això, la multiplicitat de causes i les contradiccions han encallat els circuits amb improperis i pamflets d'un paràgraf.

El paradoxal resultat és el borbolleig d'un culte al binari que torna la realitat més ambigua que mai; el fascinat ciutadà comú, fart d'una distopia imaginària, s'arrenca l'anònima màscara de la retroalimentació iracunda i es maquilla per unir-se a la processó enfurismada d'un nou líder: el Joker ja és aquí patint les seves pròpies rialles.

L'apocalíptic príncep de la confusió s'ha aposentat en el seu tron i decreta la nostàlgia d'una història ignorada que es dóna la mà amb utopies silvestres de Joanes d'Arc mercadejades. L'enemic apareix tant a cada cantonada mai travessada com en tots els mateixos reflexos d'aquesta marxa efímera.

La política de l'algoritme arrabassa al pensament el seu protagonisme en el debat i el consens. Algú del passat, admirat per tants avenços pel que fa a la seva època, esperaria que els sistemes polítics d'aquestes societats més dinàmiques i conscients d'avui ja no necessitaran multituds estridents per fora de l'Estat.

La insignificant i solitària llum s'acomoda amb altres formant la constel·lació groguenca de l'acció popular: tirania fugaç de la plebs perduda, una momentània majoria de carrer o mediàtica. La sopa de l'actual descontentament es prepara amb fogons electrònics que cuinen objectius menys urgents encara més ràpids d'elaborar. És hora de sortir al carrer, sí, però no només a manifestar-se: el coneixement, les institucions i l'altre esperen com mai abans en cada racó real i virtual per renovar a consciència els mitjans i els fins.