L'Espanya buidada i buida

Des de principis de segle XX, les terres d'Espanya han estat víctimes d'una emigració contínua que, amb el pas dels anys, ha anat buidant demogràficament zones senceres del seu territori. En les albors de segle XX, l'emigració es va dirigir cap a Amèrica Llatina. Després, en els anys 50, 60 i 70 es va produir una nova emigració, tant exterior (cap als països europeus) com coberta (el centre de la península cap a les zones costaneres, així com cap a Madrid i les capitals de província). D'aquesta manera es va anar forjant, a poc a poc però sense pausa, el que alguns anomenen avui l'"Espanya buidada"; d'altres, l'"Espanya buida"; i d'altres, l'"Espanya buidada i buida", expressió que posa l'accent tant en el procés que es va iniciar i va acabar ("buidada") com en el resultat o foto fixa final ("buida").

Aquells que vam néixer en una zona rural i tornem periòdicament a la nostra pàtria hem pogut constatar, sense necessitat d'acudir a saberuts estudis o estadístiques, que les zones rurals han estat víctimes d'un oblit i un abandonament seculars en tots els ordres de la vida. Això ha propiciat una sagnia demogràfica, que presagia la mort segura de milers de pobles, si no es fa alguna cosa per impedir-ho. Un exemple paradigmàtic d'aquest deteriorament i d'aquest desert demogràfic és la comarca del Bierzo (Lleó), on el monocultiu de l'extracció de carbó ha anat llanguint fins a desaparèixer completament en 2018 i, amb ell, el mitjà de vida i de prosperitat de la seva gent.

Si observem la imatge nocturna d'Espanya des d'un satèl·lit, podrem constar l'existència nítida de dues Espanyes. D'una banda, la "Espanya plena": l'Espanya urbana, localitzada a la perifèria de la península i en algunes zones de l'interior (Madrid, Saragossa, Valladolid), que ocupa el 30% del territori amb el 90% de la població. I, de l'altra, l'"Espanya buidada i buida": la rural, situada fonamentalment en els altiplans, ocupant el 70% del territori i només amb el 10% de la població. Tot i que la població d'Espanya, segons l'INE, hagi arribat al seu màxim històric, superant 47,1 milions d'habitants (juny de 2019), la distribució de la mateixa ha engrandit la distància entre aquestes dues Espanyes.

En efecte, dels 8.124 municipis que hi ha a Espanya, més de la meitat (4.979) tenen menys de 1.000 habitants. I d'aquests, la gran majoria (3.972) tenen entre 100 i 500 veïns. Ara bé, segons els demògrafs, si per als municipis amb menys de 1.000 habitants el futur és preocupant, per als que tenen menys de 500, el risc de desaparició és evident; i amb menys de 100, es podria dir que "alea jacta est" i que la mort és imminent. L'amenaça d'aquest desert demogràfic s'aprecia també si prenem en consideració la mitjana de densitat de la població espanyola, comparada amb la de la UE i la d'altres països: Espanya (97 hab./km2), UE (177 hab.), Alemanya (233 hab.). Però, la vulnerabilitat demogràfica és d'extrema gravetat si prenem en consideració la densitat de població de les CC. AA. de l'"Espanya buidada i buida". Per exemple, Castella i Lleó només té 26,1 habitants/km2.

Aquestes dades (foto fixa) són greus, però ho són molt més si tenim en compte les tendències tant dels fluxos constants d'emigració interior des dels anys 50, com les tendències de les taxes de natalitat i dels índexs de fecunditat, que han posat un punt final al"baby boom" (anys 60) i han propiciat el "death boom" actual. Aquestes tendències fan que els espanyols vius freqüentem més els tanatoris que les plantes de nounats dels hospitals (moren més espanyols dels que neixen) i que l'espasa de Dàmocles del desert demogràfic amenaci el 70% del territori espanyol.

Només cal haver nascut i viscut en una zona rural, i tenir ulls, per adonar-se que l'"Espanya buidada i buida" ha estat deixada de la mà de Déu: el tradicional sector primari (l'agricultura, la ramaderia i l'extracció de matèries primeres) ha estat abandonat a la seva sort i s'ha anat degradant, sense que s'hagi creat un teixit econòmic alternatiu i / o complementari en el sector secundari (indústria) i terciari (serveis). I la conseqüència lògica d'això ha estat l'èxode rural, que ha empobrit demogràficament a la major part del territori nacional. Ara bé, això no ha estat producte d'un procés natural i inevitable, sinó provocat per la mà de l'home i, en concret, per les successives castes polítiques en les mans hem dipositat la gestió de la "res publica", del nostre futur i del nostre benestar. Aquestes són les que han propiciat un desenvolupament industrial i econòmic desigual, partidista i injust de les diferents regions d'Espanya.

Actuant així, els de la casta política no només han estat els causants de tot tipus de desigualtats, d'injustícies i de greuges entre les regions espanyoles. A més, han provocat una emigració forçosa, que sempre és dolorosa, i una sèrie de problemes col·laterals, de molt difícil solució. Diguem que parlo, d'una banda, de la superpoblació d'una petita part del territori, on s'assenten megaciutats o zones metropolitanes de molt difícil gestió o fins i tot inviables des del punt de vista social, ecològic i ambiental. Pensem en els problemes de mobilitat o en la contaminació galopant, per exemple, de Madrid i Barcelona. Pensem en els problemes de comunicació entre els ciutadans, en l'individualisme, en la solitud dels seus habitants, que desemboquen inevitablement en "spleen" i en problemes psicològics.

Aquests fets i aquestes conseqüències semblen donar la raó a Antonio Machado quan va escriure allò de que "una de les dues Espanyes ha de gelar-te el cor". Ara bé, davant la greu situació demogràfica de l'"Espanya buidada i buida" i davant els indesitjables efectes col·laterals apuntats, sembla necessari un pacte d'Estat i un pla de xoc per descentralitzar l'activitat econòmica i fomentar la implantació d'indústries que activin l'economia a l'"Espanya buidada i buida". Només així es podrà revertir la situació demogràfica i garantir la qualitat de vida i les oportunitats de tots els espanyols. Davant les promeses incomplertes i els enganys sempiterns de la casta política, la plataforma "Terol Existeix" s'ha llançat a l'arena política, amb l'esperança que l'electe Tomás Guitarte sigui com el tàvec d'Atenes, Sòcrates, i posi a l'agenda dels de la casta política el drama demogràfic, social, econòmic, sanitari, educatiu, ... de l'"Espanya buidada i Buida". Esperem que els de la casta política no administrin a Tomás Guitarte la cicuta del suborn, de les prebendes, de les portes giratòries, ... i, sobretot, si és el cas, que no l'ingereixi i es mantingui fidel als principis, interessos i objectius de l'"Espanya buidada i Buida".