Els cops de Maduro afavoreixen l'heroisme de Guaidó

El règim de Nicolás Maduro està acumulant milles de violència. Creu que amb les agressions va derrotar Juan Guaidó i a tots els milions de veneçolans que se li oposen. No, és tot el contrari. Ho està ajudant a sorgir com un heroi.

Està comprovat històricament que la víctima del poderós desperta més empatia i solidaritat que el victimari. La victimització és més rendible políticament.

I això és el que està passant entre els dos governs paral·lels i antagònics que manen a Veneçuela des de fa un any: el il·legítim de l'usurpador Maduro i el legítim del president interí i de l'Assemblea Nacional, el jove Guaidó.

El primer té el poder de les armes i d'un Exèrcit corrupte que el sosté en el poder al costat de les màfies de criminals narco guerrilles i terroristes mentre que el segon té al seu favor ni més ni menys que el 85% de la majoria nacional i 59 països que li donen suport internacionalment.

El règim de Maduro no perd oportunitat d'atacar i arremetre contra Guaidó i el seu entorn com va passar aquest dimarts quan va tornar a Caracas després de complir una reeixida gira per les Amèriques i Europa en què la comunitat internacional li va brindar el seu reconeixement i suport, inclòs el de Donald Trump.

Si el chavisme no hagués atacat, a Guaidó no li hagués passat res com ho havia promès el número dos del règim Diosdado Cabello i no hagués estat el centre de l'atenció mundial. La violència que van deslligar els "col·lectius" paramilitars de règim, disfressats d'empleats de la sancionada aerolínia Conviasa, li van regalar a Guaidó els titulars de la primera pàgina de la premsa mundial.

El règim hauria d'haver après la lliçó des del gener passat quan en donar el cop parlamentari (nomenament de Luis Parra) va catapultar a Guaidó a les primeres pàgines de la premsa internacional. I ahir va ser igual quan va tornar a Caracas després de la seva gira internacional de tres setmanes.

La batussa que li van donar a Guaidó i la seva esposa la primera dama Fabiana Rosales, els diputats, la desaparició forçosa del seu oncle Juan Pablo Márquez en passar la migració de l'aeroport i els atacs contra els periodistes que van anar a cobrir l'arribada a l'aeroport és inadmissible que segueixi ocurriendo.Al règim li convindria alliberar l'oncle de Guaidó, que ja porta més de 24 hores segrestat.

Els capritxos del número dos del règim fiquen en problemes a Maduro i ja és hora que es posin d'acord i conciliïn els seus plans perquè a l'hora de la cessació de la usurpació cadascú mirarà pel seu on salvar-se i cap li donarà la mà a l'altre.

Els periodistes veneçolans van ser el objectiu dels "col·lectius" que armats, amb ganivets i substàncies tòxiques van desplegar el seu odi i violència per ruixar als reporters a l'aeroport de Maiquetía. La llista és llarga dels afectats.

Nurelyin Contreras, la llarga cabellera rossa de la qual va ser arrencada per una chavista rabiosa, va ser colpejada i mossegada. El cabdell de pèls arrancats és la prova de l'agressió que van mostrar al canal digital Tall de Punt per al qual treballa. Altres periodistes també van patir l'embat de la violència chavista.

El compte de les violentes milles acumulades del règim la porten les ONG i les organitzacions dels drets humans. Són centenars de milers de delictes comesos al llarg dels 7 anys de Maduro i dels 21 anys de chavisme, que no s'obliden ni prescriuen.

A Maduro li convé abandonar la seva política de martiritzar l'oposició. L'exemple que els cubans ho han fet així i els ha donat resultat durant més de 60 anys no s'aplica per a Veneçuela perquè sempre li sortirà un líder com Guaidó que li reclami el segrest del seu oncle: "Res ens va detenir a tornar a país, però retenen un membre de la meva família ara desaparegut per la covarda dictadura. Maduro és un covard que no dóna la cara ni s'atreveix a trepitjar un carrer del món sense seguretat, carrega contra els demòcrates".

Els capritxos violents del número dos del règim fiquen en problemes a Maduro i ja és hora que tots dos es posin d'acord i conciliïn els seus plans perquè quan arribi el cessament de la usurpació cadascú mirarà pel seu on salvar-se i cap li donarà la mà a l'altre. La picada com naturalesa de l'escorpí predominarà en les relacions.