El petit influent

La mort de Qasem Soleimani és el bany de realitat que Washington ofereix a Teheran. Dins d'una crisi crònica, l'Iran veu com els seus mitjans i fràgils tentacles s'enreden entre la conservació de la teocràcia islàmica i la restauració de l'Imperi persa.

Per la seva banda, Aràbia Saudita continua en la seva infructuosa guerra al Iemen al temps que manté una arriscada competència amb Rússia pel preu del petroli; en aquest context prepara el seu paper d'amfitrió en la cimera de G20 com a oportunitat per a netejar la seva imatge.

Al tauler geopolític musulmà la potència xiïta i el referent sunnita perden protagonisme en benefici de l'aliança entre Turquia i Qatar, un vincle que es segella amb gas i es justifica ideològicament per mitjà dels Germans Musulmans.

Davant del bloqueig que els seus veïns de golf li van imposar, Qatar nodreix els seus supermercats amb productes turcs al mateix ritme que la base militar d'ús conjunt als afores de Doha s'omple de soldats turcs. Mentrestant, Turquia no para de rebre inversions i crèdits de Qatar.

D'aquesta manera, Turquia es desperta de la seva espera europea i la seva pertinença atlàntica per irradiar reminiscències otomanes que solen intercalar bones i males notícies: el gasoducte TurkStream, el qual transfereix gas natural de Rússia a Europa, el converteix en una peça clau, però Grècia , Xipre i Israel li donen una bufetada amb la signatura de l'acord que projecta proveir la Unió Europea amb gas natural de la Mediterrània oriental mitjançant la construcció del gasoducte EastMed.

Un altre actor important és Egipte que, amb la inauguració de la base militar de Berenice, la més gran de l'Orient Mitjà, contesta a la base TURKSOM als voltants de Mogadiscio. Aquest front obert per Turquia a la Banya d'Àfrica escalfa el mar Roig i fa més evident que hi ha dos bloc rivals, el turc-Qatar i el d'Aràbia Saudita, Egipte i Emirats Àrabs Units. No obstant això, cadascun d'aquests països persegueix el seu propi interès amb la suficient fortalesa per participar del joc que premia amb el títol de potència regional; Iran és un exemple clar en aquest escenari que tant convé als Estats Units.

Així doncs, els moviments d'aquests grans Estats musulmans destinats a expandir la seva influència es tornen més transparents i una mica maldestres: Aràbia Saudita s'empantanega al Iemen, l'Iran s'exposa massa a l'Iraq, i Turquia s'entesta tant en el caos sirià com en el libi.

En canvi, Qatar, tot i havent-se convertit en el marginat de les monarquies del golf per abusar de la seva autonomia, fa compensar la seva petita grandària amb la seva gran quantitat de gas natural per produir una practicitat més sofisticada que no amaga aquest caràcter extremadament ambiciós traduït en ingerència. Els límits entre els seus adversaris i els seus aliats són molt borrosos, ja que la seva relació amb l'Iran no li impedeix mantenir la més important base aèria nord-americana a la regió i participar en les accions que lidera Estats Units per vetllar pel lliure trànsit de petroliers al golf Pèrsic.

Qatar, mentre es prepara per ser el focus global amb el controvertit Mundial de futbol de 2022, posseeix dues armes de poder tou que haurien envejar tots els aspirants a l'hegemonia del món islàmic: la cadena televisiva Al Jazeera i l'ONG Qatar Charity. Al Jazeera s'ha alineat amb l'opinió àrab oposada a l'intervencionisme turc a Síria, la qual cosa reflecteix que, com el seu gas, el minúscul emirat pretén fluir per tot arreu sense ser clarament visible.