La quarantena de Boccaccio i la de Sánchez

Davant la pandèmia del Covid-19 que assola Espanya, si els de la casta política governant són persones informades, documentades i políticament incorrectes, no ens haguessin conduït a on ens trobem avui, 21 abril de 2020: d'una banda, 204.178 contagiats (dels quals més de 31.000 és personal sanitari) i 25.571 morts, la xifra més alta per milió d'habitants de tots els països del món; i, de l'altra, el negríssim futur econòmic, social i laboral, que ens espera.

En el combat contra el coronavirus estem perdent per golejada. En efecte, cal reconèixer que els de la casta política governant no han sabut planificar o no han volgut planificar i dur a terme la lluita contra la pandèmia i han estat donant i segueixen donant pals de cec. Si fossin persones llegides i armades intel·lectual i culturalment, haurien trobat, a El Decameró (s. XIV), el relat detallat del que estem patint des de primers de març i el que et rondaré, morena; i, a més, les precaucions a prendre i el camí a seguir.

La quarantena de Boccaccio

A El Decameró, Boccaccio narra com 10 joves florentins (7 damisel·les i 3 mozalbetes) van passar una quarantena, per escapar de la "pesta bubònica" o "pesta negra", que va assolar Europa i que es va acarnissar, en particular, a la ciutat de Florència, entre març i juliol de 1348. va ser aquesta mortífera plaga la qual va empènyer als 10 joves a fugir de la ciutat i a refugiar-se en una vila, situada a unes dues milles de Florència, durant 10 ("Deka") dies ("heméra"). El relat del Decameró comença amb un breu introit sobre l'origen, les maneres de contagi, l'evolució, els efectes d'aquesta letal plaga i les armes per combatre-la i guanyar-li la batalla.

Aquesta mortífera pesta, segons l'exposició liminar de Boccaccio, va arribar d'Orient, on s'havia manifestat uns anys abans, per les "rutes de la seda". Es contagiava entre humans en parlar i tractar amb els malalts o en tocar la roba o els seus objectes personals. Es manifestava, primer, als engonals i en les aixelles, on apareixien unes inflors ("bubes"); i, després, s'estenien, per tot el cos, unes taques negres, premonitòries d'una segura mort futura. Ni la neteja de la ciutat de Florència, ni la prohibició d'entrar a la ciutat als malalts, ni els consells sobre salubritat i higiene, ni les rogatives, ni les processons, ni la medicina... res va aconseguir aturar la pesta. A més, davant tan gran mortaldat ("més de 100.000" morts, de març a juliol de 1348; només va sobreviure 1 de cada 5 habitants), no hi va haver taüts ni vetlles per tant mort; ni cures per tant sepeli; ni terra sagrada per a tanta inhumació; i, per això, van haver de fer-se enterraments col·lectius en fosses comunes.

Davant d'aquesta hecatombe, les persones sanes van fugir de la ciutat, abandonant als seus éssers estimats (dona, marit, pares, fills, familiars, veïns, amics), deixant enrere la ciutat, les seves cases i les seves possessions, i instal·lant-se al camp. Va ser el "campi qui pugui". I aquest va ser també el cas dels 10 joves, que van abandonar Florència per esperar la fi de la pesta. Per matar el temps durant el confinament, aquests joves es van dedicar a ballar, a tocar instruments de música, a cantar, a jugar, a passejar, etc. i es van anar alternant per explicar-se els 100 contes o relats que Boccaccio recull a El Decameró.

La quarantena de Pedro Sánchez

Entre la quarantena, per pesta bubònica, del Decameró de Boccaccio i la de Pedro Sánchez, per Covid-19, el paral·lelisme és clar i contundent: són dues situacions molt semblants o parelles. En efecte, el coronavirus procedeix també de la Xina i s'està estenent per tot el món. I el vector de propagació és ara aquesta nova ruta de la seda que és la globalització: desplaçaments massius de béns, de serveis i de gent al llarg i ample de tot el món, en un breu espai de temps. Les formes de contagi coincideixen també: proximitat i contacte amb persones i objectes contaminats. Les mesures de protecció i de defensa contra la pandèmia són fonamentalment les mateixes: quarantena, amb tancament de ciutats, de ports, aeroports i fronteres, per evitar la difusió del virus. Fins i tot coincideixen les dates de la pandèmia: en els dos casos, tot va començar al mes de març; ara bé, la pesta bubònica va acabar al juliol, però no hi ha notícies certes de quan acabarà el malson del Covid-19 a Espanya. Davant la molt deficient i desgraciada gestió de la crisi, Déu dirà!

A més, la pandèmia va agafar sestejant i desprevingut al Govern de Pedro Sánchez. Tot i els avisos de l'OMS i del que va passar a la Xina i Itàlia, aquell no va preparar un pla d'acció, ni va preveure els instruments bàsics necessaris per lluitar contra el coronavirus: ni EPI (mascaretes, guants, ulleres, bates), ni instrumental mèdic (tests, respiradors), ni medicació, ni infraestructures suficients (llits en UCIs i en planta). D'altra banda, el degoteig constant de contaminats i de morts va provocar i està provocant por, desassossec i angoixa davant la crisi sanitària aigualida i la crisi econòmica, laboral i social que s'acosta. I aquesta sensació d'inseguretat es veu incrementada per la manca de coordinació entre CCAA i el Govern d'Espanya i per la incompetència d'aquest últim en la gestió de la crisi sanitària; i, també, per l'abandó d'una part dels contagiats (els nostres majors), que s'estan anant al més enllà, en la més absoluta soledat.

Per matar el temps i fer més suportable l'aïllament, els confinats per Pedro Sánchez, en general, passen les hores davant la TV, fent zàping de tertúlia en tertúlia, on els "totòlegs" de servei, sense criteri i sense tenir res a dir, parlotegen i pontifiquen sobre la pandèmia, fent el joc al Govern de Sánchez. I, a més, utilitzen també profusament les xarxes socials per reenviar les ximpleries de les "fake news", que indignen als confinats, i per jugar a la guerra, al mus, a escacs, etc. I, cada dia, a les 20h., Degudament ensinistrats per la "caixa tonta", tenen una cita als balcons per fer un homenatge a aquests esforçats "liquidadors" sanitaris, enviats a l'escorxador del coronavirus completament desarmats.

Moral

Aquesta descripció contrastiva demostra que no hi ha res de nou en 2020 en relació amb el succeït en 1348 a Florència. S'ha repetit la mateixa història. Ara bé, com diu el patrimoni popular, "els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la". En efecte, no hem après res o molt poc amb el que va succeir a Florència el 1348 o, fa uns mesos o setmanes, a la Xina i a la nostra veïna i germana Itàlia. I, aquí, a Espanya, el Govern de Pedro Sánchez no només ha estat ensopegant en les mateixes pedres que florentins, xinesos i italians, sinó que a més, quan escomet alguna cosa, comet error rere error.

Per això, els dic a Sánchez i al seu Govern: cal llegir, cal informar-se, cal documentar-se per poder actuar amb coneixement de causa i no a la bona de Déu. I, fet això, cal prendre decisions pensat només en els ciutadans i mirant només a la pandèmia del Covid 19 i no a les enquestes i a les properes eleccions. Només així es pot realment "governar", que consisteix a gestionar el present polièdric i en preveure i planificar el futur. Ara bé, això només és possible si s'han fet moltes i variades lectures i molta, molta... reflexió; i si només es pensa en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions. No fer una cosa ni l'altre és estar en política per oportunisme, per interès personal, per poder menjar, encara que sigui a costa de la suor dels de davant (els milers de contagiats i les milers de víctimes mortals).