La pandèmia de la "solitud no desitjada"

En el món actual que ens ha tocat viure, la pandèmia del conoravirus, la crisi sanitària subsegüent i l'efecte col·lateral de l'amenaçadora crisi econòmica, social i laboral són certament problemes molt greus i preocupants. Però, des de fa molt de temps, hi ha un altre, tan greu com el Covid 19, de què es parla poc. Diguem, com hauria dit Sabina, que parlo de la "solitud". Quan faig servir l'expressió "solitud com a problema", em refereixo a la "solitud no desitjada ni buscada", a aquella solitud de les persones que se senten soles perquè necessiten més interaccions socials o un cert tipus de interacció social, que no tenen. I aquest dèficit de contactes socials és viscut pels afectats com un drama, com un martiri, com un autèntic i greu problema.

La solitud no desitjada. Aquesta solituds també una pandèmia que, des de fa ja molts anys, es propaga pel món desenvolupat, com una taca d'oli, produïda i propagada pel vent de l'enganyós "progrés", del consumisme desenfrenat, del benestar social i d'aquest perniciós virus de la "globalització". Contra aquesta pandèmia, que alguns titllen ja de "pandèmia de segle XXI", cap país del món desenvolupat està vacunat. En tots ells el virus maligne de la solitud s'ha cobrat i es cobra cada vegada més víctimes, principalment entre la gent gran, però no només. Els adults, els joves i, fins i tot, els nens són també víctimes d'ella.

Així, al Regne Unit, en 2018, 9 dels 65 milions de britànics patien de solitud; i uns 200.000 no havien parlat amb ningú durant més d'un any. Davant la magnitud i la gravetat d'aquest problema, la primera ministra Theresa May va crear el "Ministeri de la Solitud" per abordar-lo, gestionar-lo i donar-li solució. Al Japó, el 2019, el 70% dels nipons entre els 18 i els 34 anys no tenien parella i això va a més cada any. D'altra banda, en els restaurants japonesos, se sol oferir un peluix "grandeur nature" als clients perquè no mengin o sopin sols. I, per als caps de setmana, les vacances o els dies festius, hi ha la fórmula de les "famílies en renda", per passar-los en companyia. A més, al País de el Sol Naixent, molts ancians cometen delictes menors només per anar a la presó i no sentir-se sols. En EUA, trobem la mateixa realitat: 3 de cada 5 americans diuen sentir-se sols. I, per donar un últim exemple, el mateix succeeix a la Xina on, en 2018, més de 200 milions de xinesos eren solters i uns 77 milions vivien sols.

La solitud  no desitjada a Espanya. Espanya no és un cas a part. Segons un estudi d'AXA & ONCE, gairebé 5 milions d'espanyols viuen també sols i el seu nombre creix sense parar. La major part són persones grans, que passen mesos sense que ningú les trobi a faltar i sense que ningú pregunti per elles. A més, un de cada 10 espanyols diu sentir-se també sol. I això és particularment greu entre els majors de 80 anys: el 48% se senten sols i abandonats. D'altra banda, segons un estudi de la Caixa, el 20% de les persones entre 20 i 40 anys estan en perill d'aïllament social per solitud. Ara bé, la solitud és un problema estructural, que no afecta totes les persones que viuen soles ni sols a les persones que viuen soles. Com va dir algú, del nom no puc recordar, "la pitjor solitud és estar amb algú i, però, sentir-se sol".

Conseqüències. La pandèmia de la solitud constitueix el brou de cultiu que permet el desenvolupament d'una sèrie de patologies, tant socials com somàtiques i psíquiques. Els éssers humans som éssers indefensos i dependents, exposats a tota mena de perills. Per això, som sociables ja que, segons Thomas Harris, "res ens fa més vulnerables que la solitud". Diferents estudis han posat l'accent en el fet que la solitud és la principal causa d'exclusió social. A més, afavoreix la hipertensió, els riscos cardiovasculars, el debilitament de el sistema immunològic, l'obesitat, l'excés de colesterol, etc. I, d'altra banda, propicia l'ansietat, les addiccions (alcohol, drogues, xarxes socials, etc.), la mala qualitat de la son, la deterioració mental, que poden conduir al suïcidi (gairebé 4.000 suïcidis, a l'any, a Espanya) . La solitud és, com la tensió alta, una "assassina silenciosa".

Causes. A Espanya, les causes de la pandèmia de la "solitud no desitjada" són, com en altres països, molt variades i curtcircuiten les relacions humanes. En els estudis i informes sobre la qüestió, se sol citar, com una de les principals causes, el no haver cultivat l'amistat o el no haver-ho fet amb persones significatives al llarg de l'esdevenir vital: infància, adolescència, joventut i vida adulta. I, per això, amb el pas el temps i sobretot en l'anomenada "tercera edat", la solitud es converteix en un pes insuportable, que fa que la vida sigui un no viure i un autèntic vall de llàgrimes.

A més, se solen citar la pèrdua d'éssers estimats, les ruptures sentimentals, els divorcis i la pèrdua d'aquesta activitat tan socialitzadora i equilibradora que és l'ocupació, que deixa encallades i varades a milions de persones a la sorra de la desocupació. Es porta també a col·lació la metamorfosi soferta per les llars i les famílies espanyoles. La nova família espanyola (de menor grandària, amb una baixa taxa de natalitat, desintegrada, amb dificultats per conciliar treball i família, amb major mobilitat dels seus membres, etc.) ja no és aquest gran antídot-oasi contra la solitud. D'altra banda, també se sol fer referència als nous hàbits de vida dels espanyols: consum desenfrenat, materialisme, egocentrisme, hedonisme sense cost ni esforç, drets sense deures, etc.

S'imputa a més el problema de la solitud al mal ús i abús de les noves tecnologies (internet, mòbil, xarxes socials), que han propiciat que les noves generacions prefereixin les xarxes socials (tot el virtual) a les interaccions reals i directes. Com ha escrit molt encertadament Ignatus Farray, les "consoles" han reemplaçat als "llibres", els "mòbils" ens han privat de la proximitat de la "veu" del "tête-à-tête", les "mirades" han estat substituïdes per "likes", les "cartes d'amor" han donat pas als "tinder" instantanis, els "amics virtuals" han guanyat la partida als de carn i ossos, les "hores de consoles i de xarxes socials" no cessen d'augmentar, al temps que disminueixen "les dels passejos i les canyes amb confidències". A propòsit d'el mal ús i / o abús de les xarxes socials, podem preguntar-nos: les persones es connecten cada vegada més a les xarxes perquè se senten soles o, per contra, per estar molt temps connectades a les xarxes es queden i es senten soles?

L'antídot contra la solitud. L'antídot contra aquesta pandèmia tràgica de la "solitud no desitjada" està a l'abast de la mà i depèn de cada un de nosaltres. L'ésser humà és un ésser incomplet, vulnerable, dependent i, per tant, sociable per naturalesa i per necessitat. Per això, com pot llegir-se en el Gènesi "no és bo que l'home estigui sol". No obstant això, ens hem deixat entabanar i enganyar per la fal·làcia i la pseudo-il·lusió de l'amistat i dels amics de les xarxes socials. Per això, hauríem, més aviat, allunyar-nos d'elles i conrear les autèntiques relacions humanes i, sobretot, la veritable amistat "face to face". Com va escriure Aristòtil, "l'amistat és la cosa més necessària a la vida, ja que ningú, encara que tingués tots els béns restants, triaria viure sense amics". Ara bé, els amics i la veritable amistat exigeixen temps, dedicació, esforç, cures, inversió personal, proximitat física amb l'altre, compartir, etc. No és una cosa que s'obté "gratis et amore". I, a més, conrear l'amistat amb majúscules ens ha d'obligar a que abandonem el insolidari i egoista "campi qui pugui" i tornem al solidari i altruista "avui, per mi; matí, per tu "o al lema mosqueteril de" tots, per un; un, per a tots ". No ens enganyem: "i estar sol no és casualitat", Jorge Buacay dixit. Per això, per afrontar la solitud, no la omplim amb qualsevol persona. 'Invertim en amistat i cultivem-la! Així ens vacunarem contra la "pandèmia de la solitud no desitjada".