El hip hop a l'Àfrica: música per acabar amb la tirania

 

Intentar explicar el panorama social d'Àfrica des d'Europa resulta complicat. A Occident, el continent es coneix pels presidents autoritaris, els estats fallits, les matances ètniques, l'ablació femenina, el terrorisme, els senyors de la guerra. Però a l'Àfrica hi ha molt més que notícies negatives, entre altres coses la lluita que exerceixen els seus ciutadans per a democratitzar societats molt danyades pel procés de descolonització. Una de les eines que més ha triomfat per mobilitzar la població és la música, concretament el rap.

Els que descriuen el fenomen de el rap africà el diferencien de el nord-americà afirmant que, amb excepcions, el primer tracta de donar veu al poble, mentre que el segon aporta un missatge més materialista. Però per entendre què és el rap i saber si el fenomen és diferent a Àfrica que a Occident, primer cal definir-ho: Segons el diccionari d'Oxford, el rap és un "estil de música de ball nascut en la dècada de 1980 als barris negres i hispans de Nova York i altres grans urbs nord-americanes com a derivació del funk i associat a la cultura hip-hop; es caracteritza pel seu ritme monòton i molt sincopat, els seus llargs textos cantats gairebé de manera monologada i les seves lletres radicals sobre temes com la violència, la lluita contra el sistema establert, el sexe, el masclisme o la feina ".

És a dir, el contingut de el rap, per definició, és una crítica a l'establishment des de les classes populars, és una manera de donar veu als més humils. Intentar establir grans diferències entre els dos fenòmens en el seu inici és una forma més de separar la realitat africana de la resta de món.

El rap es va estendre per tot el món durant la dècada dels 80, però a l'Àfrica, durant els primers anys, no va ser més que un fenomen per a les elits que podien accedir a cassets importats dels Estats Units. A mitjans dels 90, ja era una realitat en alguns països africans com Senegal, Ghana o Tanzània, i llavors es van començar a escoltar les primeres cançons rapeajades amb llengües locals. No només van incorporar els seus idiomes, també ho van enriquir afegint ritmes i instruments propis. En la següent dècada, el gènere s'havia estès per tot el continent i s'organitzaven festivals i premis.

A l'Àfrica també es diverteixen

Hi ha dos tipus de rap: el que busca fer reflexionar la població i el que simplement vol entretenir. "El Hip Hop a l'Àfrica pot començar sent fruit de i per a la joventut, amb més o menys consistència, però una vegada que s'experimenta el èxit comercial, els artistes se solen allunyar de la preocupació política ", diu Eric Charry, expert en Hip Hop africà de la universitat d'Indiana.

En molts països el hip hop ha acabat sent un producte més comercial que una eina política, especialment en els anglòfons, més propers a la tradició nord-americana, però en països com Senegal o Sud-àfrica, el rap indiscutiblement s'ha convertit en una eina per a la mobilització política. A la fin, tant africans com nord-americans, necessiten temps per divertir-se i temps per reflexionar.

En aquest article s'examinarà el cas del Senegal, un dels principals exponents d'aquest fenomen:

A l'igual que altres gèneres, el rap ha completat una trajectòria d'anada i tornada. Originari als barris novaiorquesos de majoria afroamericana i llatina (carregat de mestissatges centenaris), ha tornat a l'Àfrica per reinventar-se amb la riquesa oral de les cultures que, fins fa relativament poc temps, no posseïen en la seva gran majoria llengua escrita.

El rap va arribar a Senegal a la primera onada, a la fi dels 80, just després d'aparèixer als Estats Units. Encara que a diferència d'aquest país, va començar sent un gènere consumit i conreat fonamentalment per l'elit econòmica. A partir dels 90 es va començar a estendre, i llavors van arribar els primers rap en llengües locals a països com Senegal. Amb el pas el temps s'ha convertit en una part essencial de la cultura senegalesa creant un ecosistema complet de DJ, ballarins, cantants, etc.

És indiscutible que el Senegal és el principal valedor del rap a l'Àfrica occidental: Avui en dia a la capital, Dakar, conviuen milers de grups d'aquest estil. Els rapers, més enllà de ser un producte comercial, són un dels principals actors d'opinió. Una altra diferència fonamental és la presència de dones dins el gènere amb artistes com Vivian N'Dour i bandes com ALIF. Un altre punt interessant a ressaltar és que l'àmplia presència d'artistes musulmans. La popularitat de el rap al Senegal i el seu sorgiment com a llenguatge polític es pot deure al fet que l'edat mitjana de país és de 19.

Segons Errol Montes: "Al Senegal, la majoria dels cantants de rap té més educació que la mitjana dels joves. Molts d'ells han assistit a la universitat i provenen principalment de comunitats pobres, sent, majoritàriament, fills d'obrers, d'artesans o de funcionaris governamentals de menor jerarquia ".

La naturalesa combativa de el rap senegalès pot estar relacionada amb els seus orígens, ja que va aparèixer al país sobre el 1988, en el context d'una dura crisi econòmica. El fet que els principals mitjans de premsa estiguessin pràcticament sota el domini de el poder polític, i donada la necessitat de, per una banda protestar i de l'altra informar, el rap ha servit d'altaveu a generacions dels últims 25 anys, ocupat espais tan peculiars com Journal Rappe (un telenotícies rapejat).

Els rapers al Senegal han compost en anglès, francès i wòlof (local), el que els ha permès una projecció tant local com internacional. Combinant el rap amb gèneres tradicionals locals com el tassu, el xaxaar o el bakk. van irrompre en el panorama polític a principis de segle XXI amb la iniciativa "Sopi" (canvi, en català) perquè Abdou Diouf, al poder durant gairebé 20 anys, no es presentés a les eleccions. Tot i que finalment ho va fer, no va guanyar els comicis.

Durant els següents anys, els músics van omplir les seves composicions amb contingut social: protestant contra la manca d'oportunitats, les precàries condicions de vida, la corrupció política fins al punt de patir repressió i presó en molts casos.

Dins dels moviments socials més recents que practiquen el hip hop al Senegal, destaca Y'en a marre (Estem farts, en català), sorgit el 2011 per protestar contra la polèmica presentació de el president Abdoulaye Wade per postular-se a el càrrec per tercera vegada.

Combinant gravacions, concerts i campanyes porta a porta, van influenciar fonamentalment a la població jove fins al punt de complir el seu objectiu: a l'igual que havia passat amb Abdou Diouf, es va presentar i va resultar derrotat. Després d'això, més que desmobilitzar, han optat per emprendre nous projectes ciutadans que empoderin i conciencin a la ciutadania sobre la necessitat de tenir institucions públiques funcionals.

En les eleccions de 2019 el moviment 'Y'en a Marre' es va oposar a Macky Sall, el candidat que van encastellar el 2012 per a derrotar a Wade. No obstant, Sall no va portar el canvi que esperaven els senegalesos. Els seus anys de govern van estar marcats per acusacions d'elitisme, corrupció i manipulació en els comicis. A més, no va lluitar contra un dels grans problemes al Senegal: l'atur juvenil, que ronda el 60% a la franja de 15 a 34 anys. El 2012, Y'en a Marre va sortir als carrers amb el crit "tous sauf Wade" (tots excepte Wade, en català). En 2019 substitueixo per "tous contre Macky" (tots contra Macky). Finalment Macky Sall va guanyar les eleccions, però traient-se de sobre als seus principals competidors: Khalifa Sall, un exalcalde de Dakar molt popular entre la població i Karim Wade, fill de l'expresident. Tots dos van ser apartats per corrupció.

Més enllà de la transcendència actual, el moviment del hip hop al Senegal té una importància documental per a generacions futures, que podran estudiar el discurs des de la perspectiva dels seus conterranis. Sovint, la seva història ha estat explicada exclusivament per blancs. Així doncs, el moviment no només té importància política, cultural, feminista, religiosa o social: és la conjunció de tots aquests aspectes el que li confereix un abast universal i ens demostra que les preocupacions de cultures que puguin semblar llunyanes a Occident tenen més que veure amb l'època en què es viu que al continent on sorgeixen.