Més retallades, més càrregues i més sacrificis

«És hora de retallades», «és el moment d'estrènyer el cinturó» («i de baixar-se els pantalons?», es van preguntar molts), «és època de vaques magres», «mal dades», «la festa ha acabat»... van cridar els de la casta política al poder local, autonòmic, estatal i europeu, quan la crisi de 2008 ens va fer caure del cavall. I a cor, sense desafinar i sense immutar-se, els "totòlegs", seguint les consignes de la veu dels seus amos, es van dedicar a repetir el mantra que la ciutadania havia de fer pinya i afrontar els costos de la crisi, negada beneita i interessadament per Zapatero i les seves hosts durant massa temps. Ara bé, el més greu és que d'aquestes paraules es va passar als fets consumats i amenaçadors, tant per als ciutadans com per a l'Estat de benestar: primer, amb Zapatero; després, amb Rajoy; i, ara, amb Sánchez, a causa del seu funesta i insensata gestió de la pandèmia del Covid-19.

Zapatero. Zapatero, després de negar reiteradament la crisi de 2008, va haver de donar el seu braç a tòrcer i adoptar, tard i malament, diversos paquets de mesures injustes (segons les seves pròpies paraules) i ineficaços (només cal veure on ens va portar): reducció i congelació dels sous dels funcionaris; congelació també de les pensions; eliminació del xec nadó; reducció de l'ajuda oficial al desenvolupament; retallada en inversió pública estatal; amputació de la despesa farmacèutica; etc. Amb aquestes mesures es va començar a cavar la fossa de l'Estat de benestar, al temps que es posava en dubte el poder adquisitiu dels ciutadans i s'agreujava, encara més, la crisi i les seves conseqüències nefastes per a la gran majoria de la societat espanyola.

Rajoy. Amb la major part del poder municipal i autonòmic, i amb la majoria absoluta en les eleccions del 20-N de 2011, Rajoy es va creure que tenia patent de cors. I, des que va prendre possessió del poder, es va dedicar a mantenir, incrementar i aprofundir les retallades de Zapatero i a proposar noves mesures per intentar jugular la crisi i propiciar la sortida de la mateixa. A les reformes estructurals (del sistema financer i de mercat laboral), es van afegir noves pujades d'impostos (IRPF, IBI) i de preus de productes de primera necessitat, i noves retallades en sanitat, educació, investigació, dependència, etc.; retallades amb els quals es va seguir cavant la tomba de l'Estat de benestar. Ara bé, tot això va ser només «el principi del principi» (Soraya Sáenz de Santamaría) o només «un gest, una senyal» (Mariano Rajoy) o un simple aperitiu. Amb els primers pressupostos de l'Estat de Rajoy (2012), van arribar retallades més dures i noves pujades generalitzades d'impostos per fer front al dèficit de 44.000 milions d'euros. Per això, amb Rajoy van pintar també bastos per als ciutadans assalariats, ja que van ser novament els pagans.

Sánchez. Amb Sánchez, amb els seus socis podemitas de Govern i amb els suports dels nacionalistes-independentistes bascos i catalans, el pitjor s'albira en l'horitzó. Amb la seva nefasta gestió de la pandèmia de l'coronavirus, a la fi de túnel de la "desescalada"  s'entreveu un nigérrimo futur. Amb la seva "inacció" i la seva equivocada, inepta i funesta acció, el Govern Sánchez no ens ha estalviat ni la mort, de moment, de 38.382 compatriotes (17 de maig de 2020), ni la ruïna econòmica d'Espanya. Efectivament, Espanya és el país amb major mortalitat per Covid-19 (572 persones per milió d'habitants). I també és el país amb major destrucció econòmica. Segons FUNCAS, el PIB, a causa de la hibernació de l'economia, patirà una caiguda al voltant del 20% i no es recuperarà fins 2023. L'atur, al juny de 2020, pot arribar al 20%; i si es comptabilitzessin els ERTES com a desocupats, el percentatge d'aturats arribaria al 34%. Per això, s'incrementaran i es desboquessin perillosament tant el dèficit dels comptes públics com el deute; i desenes de milers de petites i mitjanes empreses desapareixeran.

Davant la greu i crítica situació que estem vivint, els espanyols hauríem de poder triar entre l'"Estat de benestar", que ens ha costat tant construir, i l'"Estat de les autonomies", que sens dubte és un fracàs.

El final de túnel. Per tant, la gestió de la crisi sanitari-econòmica de Govern Sánchez no només no ha permès salvar vides; tampoc ha salvat l'economia, que s'ha desplomat. Per això, segons certs economistes, per fer front a la crisi econòmica sobrevinguda i per rellançar l'economia i sortir del túnel, Espanya està obligada a demanar el rescat a la Unió Europea. I aquesta ens traurà de l'atzucac econòmic, però imposant condicions draconianes i el control ferri dels "homes de negre", per impedir que Espanya segueixi desgovernada per uns murris rufianescos. I el Govern de Sánchez, com hauria dit W. Churchill, només podrà oferir als espanyols «sang, esforç, llàgrimes i suor», és a dir retallades i més retallades, impostos i més impostos, sacrificis i més sacrificis.

Davant d'aquestes perspectives intervencionistes, tant el nostre Estat de benestar com els ciutadans espanyols del carrer estarem, durant molt de temps, amb l'aigua a coll. Per això, crec que és hora que els ciutadans ens preguntem si no hi ha altres mesures alternatives i eficaces, diferents del rescat d'Espanya per la UE, per sortir d'aquesta nova i gravíssima crisi amb pas ferm, segur i decidit. Mesures alternatives, n'hi ha. Ara bé, la casta política no estarà disposada a prendre-les i mai les prendrà, si els ciutadans no els obliguem. No seria més lògic, raonable i equitatiu pensar, primer, en fer retallades en despeses no fonamentals o clarament superflus i malgastadors, abans de tocar les parets mestres del nostre Estat de benestar (sanitat, educació i despeses socials) o el poder adquisitiu els ciutadans? Tots tenim en ment exemples d'altres tipus de retallades i d'altres mesures, alternatives a les que ha adoptat sempre la casta política i de les que es parla molt en les Xarxes Socials, però molt poc en els mitjans de comunicació "apessebrats": subvencions sense conte, malbaratament generalitzat, corrupció desbocada, economia submergida endèmica, polítiques contractuals partidistes de les diferents administracions, etc. Això no és la xocolata del lloro, com diuen sempre els "totòlegs". I, si ho fos, caldria predicar amb l'exemple.

Ara bé, avui vull posar l'accent en el que crec és la mare de la major part dels mals econòmics i polítics que ens afligeixen: l'organització territorial de l'Estat. Des de fa més de 40 anys, vivim en l'Estat de les autonomies, que ha tingut els seus aspectes positius (descentralització de l'exercici de poder, acostament a les necessitats dels ciutadans, solidaritat i convergència entre les diferents regions d'Espanya, etc.); i que ha proporcionat a les mateixes cada vegada més cotes de poder, d'autogovern i d'autonomia. Ara bé, segons molts analistes, aquest Estat de les autonomies ha estat un veritable fiasco econòmic (malbaratament de recursos, corrupció i dèficit, letals per al benestar dels ciutadans) i polític (el nacionalisme i l'independentisme, insaciables, han anat a més i són cada vegada més puixants i bel·ligerants). Aquest balanç negatiu ha disgregat Espanya en un conglomerat de 17 taifes, en mans d'una casta política que no ha estat ni està a l'alçada i que s'està servint del poder autonòmic en benefici propi i no en benefici de la ciutadania.

Davant la greu i crítica situació que estem vivint, a causa de la pandèmia del Covid-19, i davant la crisi econòmica en què estem immersos, els ciutadans espanyols hauríem de poder triar entre l'"Estat de benestar", que ens ha costat tant construir, i l'"Estat de les autonomies", que sens dubte és un fracàs. I la casta política no hauria d'oblidar aquella sentència popular segons el qual «quan els polítics perden la vergonya, el poble els perd el respecte». Per això, em pregunto si la ciutadania no hauria de pensar en instal·lar, a la plaça de tots els pobles d'Espanya, la guillotina (per descomptat, en sentit figurat com es fa a Alfaro, el Diumenge de Resurrecció, amb "la crema dels Judes", o no, com diria Rajoy), per netejar la societat espanyola de tant "pocavergonya". Angela Merkel ho va tenir molt clar quan va haver de gestionar la crisi de 2008 i va argumentar: «Com més es trigui a fer el necessari, més car serà després fer l'inevitable».