La música que va escoltar Cervantes

Capella de Ministrers ha presentat un nou projecte que forma part del seu esforç per plasmar la grandesa i la bellesa de la música antiga espanyola. Es tracta del disc Clarobscur, Llums i ombres del Segle d'Or, que ha estat plantejat com un homenatge a Miguel de Cervantes i la seva obra literària, i, molt especialment, a la seva novel·la immortal Don Quixot de la Manxa.

El conjunt dirigit per Carles Magraner ha tornat a fer gala de la hiperactivitat creativa a la qual ens té acostumats, doncs, des de la publicació de la banda sonora de la pel·lícula A Circle in the Water a finals de 2019, han aconseguit llançar fins a tres discs més abans que el que ens ocupa -pandemia i confinaments pel mig-, Super Lamentationes, dedicat a l'obra de Cristóbal de Morales, Germanies i, ja al 2021, Cantigas de Santa Maria.

Clarobscur és un fresc musical que abasta les formes de la música profana del nostre país des de 1500 a 1650, contemplant un variat ventall de peces, des de danses fins a obres per a viola de mà i per a guitarra o tons humans. Un rica i variada representació de la riquesa dels sons del Renaixement i del Barroc espanyol que, per desgràcia, no sempre li resulten familiars al públic en general.

L'enregistrament presenta la soprano Delia Agúndez - que ja va prestar la seva veu per a aquest assaig musical sobre la malenconia britànica que constitueix A Circle in the Water-, l'arpista Sara Àgueda, a Robert Cases, que interpreta els instruments de cordes polsades, i a l' propi Magraner, tocant la viola de gamba, com és habitual.

Aquest disc ens presenta la frescor dels sons renaixentistes de Per uns ports dalt d'Antonio de Ribera, peça de la qual el text porta la signatura de Juan del Encina, i De la dolça meva enemiga de Gabriel de Mena, ambdues peces incloses en el Cançoner musical de palau, i també de dues obres escrites per a viola de mà, una de Alonso Mudarra i una altra de Luis de Narváez. La viola de mà va ser l'instrument estrella de segle XVI, però la guitarra la va vèncer en popularitat al segle següent. Mentre que la viola de mà tenia un caràcter més aristocràtic, atès que la seva execució es basava en una tècnica de punteig complexa i refinada que no estava a l'abast de qualsevol, la guitarra al principi era considerada com un instrument plebeu, només apte per a ser tocat per gent de baixa condició sense coneixements musicals.

Per descomptat, al llarg de segle XVII la interpretació de la guitarra es va sofisticant gràcies a tractadistes de l'instrument com el gran Gaspar Sanz, autor de l'obra Instrucció de música sobre la guitarra, i, en menor mesura, Lucas Ruiz de Ribayaz, que va escriure en 1677 Llum i nord musical per caminar per les xifres de la guitarra espanyola. Tots dos són presents en Clarobscur amb danses típiques de l'època, com són les pavanes i les paradetes.

El treball inclou igualment unes Romanescas de Diego Ortiz, un dels grans compositors del Renaixement -organista, polifonista i violagambista-, que va haver de viure gran part de la seva vida a l'estranger, atès que tota la seva obra està editada a Itàlia, on gaudia de un immillorable prestigi. D'altra banda, és un moment en què els músics de tot Europa s'interessen pel català i per la música espanyola, i ho reflecteixen en les seves composicions. D'aquesta manera, a França, en l'últim quart de segle XVI sorgeixen airs de cour en espanyol, un gènere per a diverses veus o per a veu sola i acompanyament de llaüt o de guitarra, que és hereu de l'antiga chanson. Clarobscur presenta dos exemples de airs de cour en espanyol, El baxel està a la platja, que és una de les deu peces d'aquest tipus que va escriure Gabriel Bataille en el nostre idioma, i l'arxiconeguda Jo sóc la bogeria d'Henri du Bailly, que podria ser l'únic airs de cour en espanyol procedent d'un ballet.

Igualment representatiu de l'interès europeu per l'espanyol és la Spagnoletta de l'alemany Michael Schultze Praetorius inclosa en el disc, procedent de la seva obra Tersipchore de 1612, que reuneix més de 300 danses instrumentals procedents de França, Anglaterra i Espanya.

En la música del Segle d'Or trobem peces desenfadades i fins còmiques, com El sarau de la chacona, tot un clàssic signat pel català Joan aranès i inclosa en el seu Segon Llibre de tons i nadala de 1624, o la també molt coneguda No pensi menguilla de José Marín, on un amant despitat descriu els despropòsits de vida del seu antic amor amb un gran sentit de l'humor.

També està present Mateo Romero, el Mestre Capità, que va ser mestre de capella amb Felip III i Felip IV, i que està considerat com una de les grans figures de la música espanyola de la primera meitat de segle XVII. És autor de diferents tipus de composicions, tant religioses com profanes, entre les quals destaquen els seus tons humans, com aquest Romerico Florido que interpreta el conjunt de Carles Magraner, i que procedeix del Cançoner Musical de la Sablonara, una altra de les grans fonts de peces d'aquest gènere que han arribat fins a nosaltres.

Clarobscur ofereix una oportunitat per submergir-se en el sentiment i les formes de l'Espanya del Segle d'or, a través de la bellesa d'una música immortal.