El nus gordià català

Explica la llegenda que els habitants de Frígia (una part de l'actual Turquia) van haver de triar un nou rei i, per això, van consultar a l'oracle del temple de Zeus. Segons l'oracle, el nou rei seria el que entrés a la ciutat amb un carro, tirat per bous, i sobre el qual estaria posat un corb. Va ser un pagès, anomenat Gordias, el qual va entrar d'aquesta manera i, per tant, va ser nomenat rei. Com a agraïment, va fundar la ciutat de Gordio i va oferir a Zeus el carro i el jou, que va lligar al carro amb un nus tan complicat que ningú podia deslligar. El que ho aconseguís conquistaria tot l'Orient. Al 334 a. de C., quan es dirigia a conquerir l'Imperi Persa, Alexandre el Gran va passar per Gordio, on va ser reptat a deslligar el nus de Gordias. Després de molt reflexionar, Alejandro desembeinar la seva espasa i, amb un precís tall, el va tallar, al temps que va dir: "Munta tanta tallar com deslligar-".

Avui, amb el sintagma "nus gordià", es fa referència a una dificultat o un problema o a un obstacle de molt difícil solució o desenllaç, com el sempitern "nus gordià català", per posar només un exemple. I l'expressió "tallar el nus gordià" vol dir resoldre rotundament i sense contemplacions un problema: és igual com es faci, l'important és que es resolgui.

El nus gordià català i els anti-Alejandros

Els ciutadans i visitants de Gordio es van enfrontar al nus de Gordias, sense èxit, fins que va passar per allà Alexandre el Gran. Els espanyols, des de fa dècades, ens enfrontem al "nus gordià català", que es resisteix a ser deslligat. En la confecció i l'enfortiment de la mateixa, no hi ha hagut només un Gordias sinó que han col·laborat diversos: des de l'inici de la Transició, tots els presidents del Govern d'Espanya no han dubtat a complicar i en enfortir el "nus gordià català", per poder arribar al poder i / o per mantenir-s'hi.

En efecte, des A. Suárez fins P. Sánchez -passant per F. González, per JM Aznar, M. Rajoy i JLR Zapatero- en 10 de les 15 legislatures, els aspirants a presidents de Govern es van veure obligats a buscar el suport ja entendre amb formacions nacionalistes (CiU i PNB, principalment). Els nous partits estatals (UPyD, Ciutadans, Podem i Vox) no han aconseguit eliminar aquesta decisiva i nociva dependència i influència. Ara bé, davant la gana patològic de poder dels candidats a presidents del Govern d'Espanya, el suport dels nacionalistes catalans (i també bascos) mai va ser altruista sinó un autèntic xantatge o una cascada d'escacs o una sèrie de desafiaments per exigir i obtenir contrapartides de tota mena.

Entre aquestes contrapartides i sense ànim de ser exhaustiu, F. González va concedir la coresponsabilitat fiscal (15% de l'IRPF) i el desenvolupament de l'estatut d'autonomia català amb les consegüents transferències. Aznar, amb el nefand "Pacte del Majestic", va incrementar la coresponsabilitat fiscal (cessió del 33% de l'IRPF, del 35% de l'IVA, del 40% dels impostos especials), va propiciar importants transferències (trànsit, educació, justícia, agricultura, sanitat, ocupació, ports i aeroports, ...), va eliminar la figura de Governador Civil, va concedir importants inversions per ampliar el port i l'aeroport de Barcelona i per a finançar l'AVE Madrid-Barcelona, va evitar que la "llei de Política Lingüística" fos recorreguda davant del TC, ... i va lliurar, en safata de plata, el cap d'Alejo Vidal-Quadras, la mosca collonera per als nacionalistes. Amb Zapatero, les concessions van continuar i va prometre acceptar el nou estatut, fet a mida pels i per als nacionalistes, que sortís del Parlament català. Amb Rajoy, la deriva nacionalista i independentista va conduir al referèndum il·legal d'autodeterminació (1 d'octubre de 2017), a la declaració unilateral d'independència (27 d'octubre de 2017) i, com no podia ser d'una altra manera, a la condemna dels patrocinadors.

Amb el degoteig de les successives concessions i traspassos de competències a Catalunya, durant 40 anys, ja no queda gran cosa per transferir. Per això, per als nacionalistes catalans, ha arribat el moment de donar l'escac i mat a l'Estat de Dret. Així, ara, amb Sánchez, es temen noves i importants concessions, lesives per a l'Estat de Dret i per la sobirania dels espanyols: en primer lloc, la concessió del "indult" als polítics independentistes condemnats amb sentència ferma i presos; després o en el seu lloc, segons alguns analistes, vindria la concessió de la "amnistia" per a ells; i, per rematar, es permetria la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació vinculant i la proclamació de la independència de Catalunya i de la república. Davant la deriva dels Governs d'Espanya, més d'un es pregunta si, amb Sánchez a la Moncloa, es donarà el cop de gràcia letal a la unitat d'Espanya.

Es necessita un Alejandro expeditiu

Els successius presidents de Govern d'Espanya, àvids de poder a qualsevol preu, han complicat i consolidat el "nus gordià català", com diu Ignacio Varela, mitjançant "polítiques d'apaivagament", que s'han limitat a fer concessions i més concessions, per que els nacionalistes-independentistes deposin la seva actitud, però sense exigir-los res a canvi. I aquests han considerat les concessions com una debilitat dels poders de l'Estat i com la confirmació que els seus objectius són raonables, justos i realitzables. Ara bé, precisa I. Varela, aquestes polítiques d'apaivagament no seran efectives si no van precedides, acompanyades i / o seguides de polítiques dissuasòries, tan determinants i contundents com les agressions sofertes.

Durant 40 anys, els nacionalistes independentistes catalans s'han regit pel adagi popular que "el que no plora no mama". A més, han seguit a ulls clucs el consell, encunyat per J. Pujol, que resa així: "Avui, paciència; matí, independència ". La paciència sembla que ha acabat i el moment de l'autodeterminació i de la proclamació de l'Estat català ha arribat. Davant l'escac i mat i el desafiament dels nacionalistes, ha arribat també l'hora que un nou Alejandro agafi aquest toro per les banyes i doni una solució urgent i definitiva al nus gordià català. Com va dir Alexandre el Gran, "Munta tant tallar com deslligar-ho", és a dir és igual com es faci (sempre en el marc de la legalitat), l'important és que es faci.

Com va dir Einstein, "si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix". Per això, no es pot seguir, com fins ara, amb les polítiques d'apaivagament. Cal el nou Alejandro -audaç i intel·ligent com el genuí- que faci respectar, caigui qui caigui, la legalitat vigent i que faci caure tot el pes de la llei sobre aquells que s'atreveixin a posar en perill la nostra convivència. La casta política no pot seguir pel camí fressat dels últim 40 anys ni ha d'oblidar la història: els estralls provocats per les contemporitzacions amb Hitler. Si l'oblida, podrem recordar-li els presagis de Churchill quan Chamberlain va presentar, a la Cambra dels Comuns, els Acords de Munic: "Us van donar a triar entre el deshonor i la guerra (...), vau triar el deshonor i ara tindreu la guerra" . Que prenguin nota!