Fortaleses i debilitats de la gent gran

@EP

Segons l'AEAFA (Associació Espanyola d'Advocats de Família), una de les conseqüències de la pandèmia de la Covid-19 ha estat també l'increment de les consultes de la gent gran tant per fer testament i millorar l'herència a aquells fills que s'han desviscut per ells, com per desheretar altres. Aquesta està sent la resposta de molts pares grans, abandonats pels seus fills o que, per ingratitud i maltractament psicològic, no han rebut les atencions degudes.

Aquest comportament de la gent gran ho resumeix Marcelo Cornellà, president de l'ACUMAFU (Associació Cultural de Gent Gran de Fuenlabrada), amb aquestes paraules: "Si no us cuiden, que no heretin". I, com diu el Papa Francesc, l'abandonament de la gent gran, també per part dels seus fills, és una lamentable i censurable manifestació de la "cultura del descart", a l'ésser considerats material de rebuig.

És evident i una bajanada afirmar que tot ésser humà, en les últimes dècades de la vida, pateix un procés gradual, natural i inevitable de declivi, que es tradueix en canvis físics (prevalença de certs xacres i malalties), fisiològics (deteriorament dels sentits), psicològics (deteriorament cognitiu), socials (baixos nivells de confraternització i socialització) i també econòmics (pensions insuficients).

I, tot i l'escabetxada de la pandèmia de la Covid-19, el nombre de la gent gran serà cada vegada més gran. El 2020, ho eren més de 8 milions d'espanyols (20% de la població). I, en el 2050, segons projeccions de l'INE, s'arribarà al 30%.

Aquests canvis, deguts al pas el temps ja l'edat, són símptomes evidents de les debilitats de la gent gran. Ara bé i malgrat això, els majors conserven uns poders, que haurien d'utilitzar, cada vegada més, per preservar la seva dignitat i benestar, ja que el que no plora no mama.

AQUESTS SÓN ELS SEUS PODERS

Els majors són el grup d'edat més nombrós i més decisiu electoralment. Ells tenen la paella pel mànec. Per això, no han de perdre de vista que els de la casta política han de comptar amb ells per a ser elegits. I, per tant, com amb els nacionalistes-independentistes de tot encuny, aquests ionquis del poder sempre estaran disposats o enganyar-los, prometent-los el sol i la lluna, o concedir-los tot el que els demanin, per poder arribar al poder i satisfer els seus apetits desenfrenats i patològics de poder.

D'altra banda, al llarg de la seva vida, els grans d'avui han estat, en general, formigues diligents. Per això, quan ha arribat la tardor de la vida, no solen tenir deutes i sí un cert patrimoni (habitatge propi, certs estalvis i una pensió). A més, amb la possibilitat d'utilitzar, entre altres, la fórmula de la hipoteca inversa, la seva situació econòmica és o podria ser envejable, autònoma i independent de la dels seus fills. Com hagués dit el Cardenal Cisneros, aquells i aquests són els seus poders.

I AQUESTES, LES SEVES DEBILITATS

Ara bé, aquestes cartes s'han de jugar i saber fer-ho per fer front a les debilitats. En massa ocasions, els majors renuncien a jugar-les o les juguen malament. Algunes debilitats són congènites i inevitables. És el cas de les xacres de salut i el deteriorament dels sentits.

Ara bé, altres debilitats, els més grans les han anat creant i alimentant al llarg de les seves vides. Per això, ells són, en bona part, responsables del que els passa i de les dificultats i problemes (soledat, aïllament, descapitalització, manca de llaços afectius...) que tenen en l'última etapa de les seves vides.

Al llarg de tota la seva vida, els grans han posat, en general, tots els ous en el niu de la família, oblidant-se de conrear l'amistat i d'incrementar i diversificar les amistats per construir amb aquests nous nius complementaris. I, després, per al que passa: oblidats i abandonats pels seus fills i sense amics, s'han d'enfrontar a "la soledat no desitjada", que provoca molt patiment i que mata més que els anys.

D'altra banda, massa grans es deixen entabanar pels fills i es descapitalitzen en no aplicar el consell que el Pare Juan Pérez Riesco, provincial del PP. Redemptoristes d'Espanya, donava als seus feligresos. En una de les seves últimes estades estiuenques a Almagarinos (Bierzo Alt), el Pare Joan em va confessar que, en el context de la confessió o en les consultes, molts feligresos li van verbalitzar, després de l'habitual "Pare, nosaltres ja tenim la vida feta", el propòsit de distribuir entre els seus fills tant les seves propietats com els seus estalvis. I ell sempre s'ho desaconsellava, ja que fent honor al refrany cria corbs i et trauran els ulls i per la seva experiència pastoral, els pares descapitalitzats eren, en massa ocasions, pares abandonats o carn de residència.

A més, els grans es converteixen molt freqüentment en esclaus dels seus fills perquè no poden disposar del seu temps i en haver de ser els cangurs dels seus nets... Així, s'obliden de viure i de conrear l'amistat i d'incrementar les tan vitals relacions socials... Per què? Per por de ser menyspreats, oblidats i abandonats pels seus fills, cosa que succeeix, malgrat tot, en moltes ocasions. I molts grans pateixen també la síndrome d'Estocolm, justificant i disculpant els comportaments dels seus fills. I quan decideixen anar a una residència és perquè els seus fills, en nombrosos casos, els han fet sentir que són un pes i un destorb per a ells.

ERGO

L'esperança de vida s'ha allargat progressivament al llarg de la història. Avui, en les societats occidentals, cada dècada, augmenta 3 anys. Per potenciar-la i lluitar contra les debilitats inevitables i evitables, els majors haurien de pensar més en ells i en tenir cura de la muntura perquè ens porti lluny, però segurs i en bona salut.

Per a això els gerontòlegs i el sentit comú coincideixen. Les claus per a una maduració adequada o, com diuen alguns, "envelliment òptim", estan a mantenir actiu el cos, a mantenir actiu el cervell i en mantenir i ampliar les relacions socials. Com aconsella Paca Tricio, "la mort va arribar, però has de procurar arribar viva la mort". Que no es digui que vas morir al cap de 38 anys i et van enterrar als 83!