La Guirlande i la presència de la flauta en la música espanyola del XVIII

vidre Bell

la Guirlande

No són pocs els esforços dedicats avui dia a treure a la llum la riquesa del patrimoni musical històric espanyol, una disciplina que, a diferència del que ha passat amb la literatura o les arts plàstiques, va arribar a quedar relegada a l'oblit, fins al punt que sembla que al nostre país no va ser composta música digna d'interès abans del segle XIX. L'ensemble La Guirlande se suma a aquesta tendència de recuperació dels sons de l'Espanya antiga en els seus repertoris en directe, i ara també amb la gravació Cristal Bello.

A través d'aquest disc, el grup que dirigeix Luis Martínez Pueyo ha volgut reflectir la música sacra de les capelles musicals d'Espanya i el Mèxic virreinal de la primera meitat del segle XVIII. D'aquesta manera, La Guirlande ha posat en relleu les composicions de músics espanyols els noms dels quals han quedat relegats a un segon pla per la història, excepte en el cas de José de Nebra present a través de la seva Sonata de 8º to, com són Ignasi Jerusalem i Stella, Jaume Casellas, Francisco Hernández Illana, Pietro Antonio Locatelli i Juan Martín Ramos.

El fil conductor que va enfilant les diferents peces d'aquest treball és la presència de la flauta, un instrument que s'anava obrint pas a les capelles musicals de l'època, i que en alguns casos protagonitza i en altres acompanya les creacions dels músics seleccionats. I és que la música que acompanya l'arribada dels Borbons al tron espanyol es troba en plena revolució italianitzant, i dins de la influència que arriba de l'exterior, destaca la de la flauta napolitana, una tendència amb entitat pròpia.

Les creacions per a flauta de compositors com Francesco Mancini, Domenico Sarro, Leonardo Leo, Leonardo Vinci o Nicola Porpora, van anar introduint-se amb èxit al nostre país, i, a poc a poc, van acabar sent imitades pels músics locals. El repertori napolità de flauta barroca té trets propis enfront del que es feia en altres parts d'Itàlia. Com indica Ines de Civada (Dolce Napoli: Approaches for performance, 2015), encara que aparentment no s'aprecien diferències, una anàlisi detallada revela "els molts girs i sorpreses harmòniques, l'arrelament profund del contrapunt, el tractament especial de la melodia brodada amb appoggiaturas, la igualtat entre cant i basso, i el dramatisme efectista que transpiren pràcticament totes les peces". Gran part d'aquests compositors van ser a més autors d'òperes d'èxit.

La connexió d'aquest disc amb el Mèxic virreinal ve especialment a través de l'italià Ignacio de Jerusalem i Stella, que va ser nomenat mestre de capella de la catedral de Mèxic en 1750, on va compondre una extensa obra -una opus amb més de tres-cents títols-, coneguda àmpliament a Amèrica, ja que a part de a la mexicana, hi ha obres seves a la catedral de Guatemala i a Santa Bàrbara, Califòrnia. Aquest treball presenta el seu ària per a flauta a sol amb violins i baix, Cristal Bello, i els seus Versos de Segon To. Els versos per a orgue són breus improvisacions o composicions que solien executar-se en substitució d'un o diversos versos d'un salm, himne, càntic o un altre text que pertany a la Litúrgia de les Hores.

Procedent del Museu Nacional d'Antropologia i Història de Mèxic, també està inclosa la Sonata per a flauta i continu en sol menor Op. 2 nº 6 de Pietro Antonio Locatelli, creador italià i virtuós del violí, que, no obstant això, va compondre 12 sonates per a flauta. D'altra banda, el català Jaume Casella, mestre de capella de la catedral de Toledo entre 1733 i 1762, està present en el disc a través d'Immens Amor. Tono a Sol amb flauta al Santíssim Sagrament. Els tons -tant humans com divins, és a dir, sacros- van ser un gènere en voga a l'Espanya de segle XVII, que al llarg de segle següent van derivant a tonada i tonada.

Francisco Hernández Illana va ser mestre de capella de la catedral d'Astorga i de la de Burgos, i la seva influència de la música italiana queda reflectida en les seves cantades al Santíssim, com la inclosa aquí, eriçada la nit amb la neu. Les cantades eren l'adaptació a les formes espanyoles de les cantates italianes, que introdueixen en la música sacra les formes innovadores de l'ària i el recitatiu (aquí anomenades àrea i recitat). Finalment, del compositor Juan Martín, que va passar la seva vida vinculat a la Catedral de Salamanca, com a organista i més tard com a mestre de capella, el disc presenta la cantada Sígueme pastor.

La Guirlande, acompanyats de la veu d'Alicia Amo, ens ofereix una aproximació molt rica en matisos a la lluminositat i grandesa d'aquesta música de transició, impulsada per la modernitat transformadora que arribava d'Europa.