"Campo santo" encimentat

Amb el que es va denominar "el miracle econòmic espanyol" (1959-1974), els espanyols vam començar a entrar a la societat de consum i vam tenir accés a productes nous i desconeguts per a nosaltres. Entre aquests, la fòrmica, símbol i manifestació d'una economia domèstica sanejada i moderna. Per això, molta gent dels pobles va reemplaçar les robustes taules de roure o de castanyer per les escanyolides de fòrmica amb potes metàl·liques o les van recobrir d'aquest nou material. El mateix va passar, per citar un altre exemple, amb les façanes de pedra de les cases, que van ser revocades i pintades per amagar la humil i austera pedra, símbol de rusticitat i de pobresa. Tot per donar una imatge de modernitat i de folgança econòmica. Avui passa el contrari: s'han recuperat els mobles de fusta i s'estan desvestint les façanes per posar en valor tant la fusta com la pedra. Aquests canvis demostren, com va dir el dissenyador d'interiors, el belga Axel Vervoordt, que "res passa de moda tan ràpid com la moda".

Cementiri encementado de Almagarinos (Bierzo Alt) - @Manuel Caps

He portat a col·lació aquests comportaments provocats pel "miracle econòmic espanyol" per referir-me a una cosa molt similar, que ha esdevingut, aquest estiu, al cementiri o cementiri de Almagarinos (pedania de l'ajuntament de Igüeña, Bierzo Alto), situat en el teso el Argatón.

A primers d'agost d'aquest 2021, una companyia elèctrica va fer obres en Almagarinos. I com li va sobrar formigó, l'autoritat municipal competent va tenir la nefasta idea de fer o, més aviat, llençar el morter sobrant en el cementiri o cementeri, convertint una part d'ell mateix en un "cementiri encimentat" (cf. missatge icònic "ci- dessus "). Ara bé, aquest fet mereix ser glossat, ni que sigui succintament.

D'una banda, el resultat de l'esmentat encimentat és molt perillós, per la seva rugositat, per a la gent gran: com solen arrossegar els peus al deambular, les caigudes estaran assegurades quan vagin a visitar els nínxols dels seus finits éssers estimats. I, avís per a navegants, la festivitat de Tots Sants i la visita obligada i consuetudinària als nostres éssers estimats, que van passar a millor vida (?), estan a la volta de la cantonada.

D'altra banda, estètica i ecològicament, l'encimentat és un autèntic despropòsit i un crim de lesa estètica i natura. És com la fòrmica o el revocat de les parets, que amaguen el que és natural: la fusta i la pedra. I, en el cas que ens ocupa, l'encimentat oculta la nostra mare terra que, més tard o més d'hora, ens rebrà inexorablement a tots en el seu si, tancant així el cicle de què es parla en el Gènesi (3,19): " quia pulvis és et in pulverem reverteris " ("Doncs pols ets i a la pols tornaràs").

El que ha passat al cementiri d'Almagarinos denota que el promotor i responsable municipal de tan desgavellada idea i de tan desaguisada acció ha cregut i creu que el terme "cementiri" està relacionat amb "ciment" i que un bon cementiri és un cementiri encimentat. I no és així. Etimològicament, "cementiri" procedeix del llatí "coemeterĭum" i aquest, al seu torn, del grec "κοιμητήριον" ( "koimētḗrion"), que significa "dormitori". Per aquest motiu el terme "cementiri" és definit per la RAE com el "terreny, generalment tancat, destinat a enterrar cadàvers" perquè trobin el descans i el son eterns.

Aquest "encimentament" de part del cementiri no és una cosa nova en Almagarinos. Plou sobre mullat. Fa la impressió que els gestors municipals pensen i creuen que la modernització de la vila està d'acord amb la sembra de formigó, l'absència d'una política de plantació d'arbres nous i el talat d'arbres al casc urbà (diversos noguers centenaris han estat retallats en els últims 40 anys, entre ells el que acollia, sota el seu ampli brancatge, la celebració dels tradicionals consells oberts), per allunyar del rústic i apropar-lo a la urbanita. Cras error!

Compte! No es tracta de no urbanitzar Almagarinos (i podríem dir el mateix de molts altres pobles de la "Espanya buidada i buida") sinó de fer-ho, amb cap i en la seva justa mesura, sense destruir o degradar el "locus amoenus": l'ecosistema rural, natural i allunyat, com hauria dit Fra Luis de Lleó, del mundanal soroll; "Locus amoenus" tan desitjat i buscat, cada vegada més, pels urbanites. En efecte, el "locus amoenus", al costat del "beatus ille", el "carpe diem" i el "tempus fugit" denoten algunes de les aspiracions i valors de la Roma clàssica i, en general, de l'ésser humà al llarg de la història; i, com no, també de l'home de principis de segle XXI. Tots aquests tòpics literaris, com vaig escriure en un altre lloc, van en la mateixa direcció i ens conviden a no deixar per demà el que puguem gaudir avui ("carpe diem"), en un context agradable i idíl·lic ( "locus amoenus"), allunyat de l'mundanal soroll ( "beatus ille"), ja que el pas de el temps ("tempus fugit") ens condueix ràpid i inevitablement a dormitori (ie "cementiri), on trobarem el repòs i el son etern.

Amb el "encimentament" d'una part del  cementiri d'Almagarinos, els responsables municipals han fet un pa amb unes coques. Han intentat posar portes a camp, que és una aberració ecològica, estètica i funcional, que repugna al sentit comú. En comptes del formigonat, es podria haver respectat la gespa natural i autòctona, que creixia davant els nínxols, o es podria haver donat un cop de simple capa de grava o graveta o sorra; a més, es podria haver plantat un arriat de flors i uns arbres que donessin ombra; i es podrien haver instal·lat uns bancs, com vaig veure, fa anys, al cementiri de Cluj-Napoca (Romania). Tot això (i no "l'encimentament" del cementiri) faria més segura, confortable, reposada, agradable i plaent la visita als nostres estimats avantpassats del teso el Argatón que, com va dir algú, estan molt vius ja que la mort només arriba amb l'oblit.

Davant els fets narrats, els de la casta política d'alta bressol o de baix llit haurien de veure, sentir i reflexionar dues vegades no només abans de fer propostes i de prendre decisions sinó, també i sobretot, abans d'executar-les. Prendre decisions i portar-les a terme, "perquè jo ho valc", com diu l'eslògan publicitari de la coneguda marca, no és de rebut quan hi ha la institució del consell obert, que propicia i permet l'exercici de la democràcia directa. Així, no es deixaria per demà el que s'ha de fer bé avui i els responsables municipals no quedarien penjats de la brotxa de les seves flagrants poli-incompetències .