Regne Unit, després del Brexit dels 6.000 aC

Oh, my Good!, tret a boca de canó en introduir el meu “furgo” a l'enorme vagó que em portarà, per les profunditats del Canal de la Manxa, des de Calais a França fins a Folkestone al Regne Unit. Després d'empalagosos dies preparant documents: passaport, visa, vacunació completa, PCR del dia 2 (dos dies després d'arribar), declaracions d'honor i d'exercicis linguals pas, per fi i sense incidències, els nombrosos controls de seguretat inclòs el de musell de pastor alemany. Un empleat de l'Eurotúnel m'indica amablement que la introdueixi per darrere, i el meu “furgo” avança lentament travessant vagons fins a aturar-se, dòcilment, després del vehicle que em precedeix. En qüestió de segons, unes comportes salvaguarden figura i compostura en un compartiment estanc, una gentilesa britànico-francesa per evitar aglomeracions si s'escampés el pànic. El comboi, es posa en marxa i a través d'una finestreta veig perdre's la llum del dia i encendre's la de l'esperança en submergir-nos a les profunditats del Canal. Oh, my Good!, imploro de nou mentre asseguro el tancament de la finestreta per si al fluid marí se li acudís venir a importunar-me en aquells moments en què un repassa els sants sagraments i s'encomana a l'Altíssim: 35 minuts, 60 metres per sota el nivell del mar, 40 sota el llit marí i un tram d'uns 55 quilòmetres, pam més pam menys.

Eurotúnel, Canal de la Manxa. Fotografia: JL Meneses

Oh, my Good!, em dic només sortir de l'aigua sense mullar-me i escoltar en un anglès fluid "take the raight lane and turn at the roundabout..." i sense deixar-lo acabar, més per educació que per haver entès prou, li deixo anar un «yes, thank you» que queda ancorat a la meva boca durant el mes, dia més dia menys, de deambulament per aquests paratges. A pocs metres, quan ja no em veu, m'aturo i lliuro la meva sort al GPS. Estic content, molt feliç i gairebé arribaria a l'èxtasi si no fos perquè alguna cosa em regira els budells i, no és perquè viatge a terres inhòspites on l'idioma és un misteri, sinó perquè on vaig és a tocar, al sud-est de Regne Unit i sóc conscient que fins i tot la promoció de la truita de patates s'ennuegarà a la meva boca. Llargar espelmes no em costa, però el que m'altera és fer-ho, una vegada més, sense el domini suficient d'una llengua que em facilitaria donar-li a la xerrameca quan toqués. Dit sigui de pas i sense voler ofendre, encara que si ofèn no passa res, el nostre país se situa quant al coneixement de l'idioma anglès a la cua dels països europeus i em pregunto, estarà la solució a la pràctica de l'ulular berber?

Entre les diferents opcions de viatge, hi ha la d'establir-se en un lloc fix, encara que sigui per poques setmanes. Llogar una casa et permet seguir amb les activitats habituals com llegir, escriure, anar al supermercat, cuinar o fer la migdiada sense que res ni ningú pertorbi el teu ànim. Un altre dels avantatges és que pots conèixer la gent del lloc, observar-ne el caràcter, aprendre dels seus costums i d'unes tradicions forjades al llarg de milers d'anys d'història. Britània, Northumbria, Mercia, Anglia, Wessex, Kent, Wales, Alba… van néixer de les invasions de romans, víkings, angles, saxons, juts… responsables de l'ésser i l'esdevenir dels nadius britons. Tan variada i atrafegada història ha deixat en el seu ADN la necessitat i aspiració a ser ells, a traçar i recórrer el seu propi camí tal com els va ser concedit fa 6.000 anys aC per un Déu que va provocar una glaciació que va fer augmentar el nivell del mar i com conseqüència, la llengua de terra que unia el Regne Unit amb el continent Europeu va quedar sepultada sota les aigües que avui transiten pel Canal de la Manxa. Allò si que va ser un autèntic “Brexit” de collons.

Buttons Line, Wadhurst, UK. Fotografia JL Meneses

Reprenent el tema de l'allotjament, ho assenyalo com una bona opció perquè també et permet conèixer, a ritme assossegat, tot allò que estigui en un radi d'uns 100 km, una distància còmoda per desplaçar-te cada dia i per sentir-te viatger-resident i no un turista que, a causa dels ajustats programes, va de dalt a baix a cop de xiulet. En gairebé un mes d'estada només vaig visitar dos dels catorze comtats del sud-est d'Anglaterra, el de Kent i el d'East Sussex, situats al sud del transitat riu Tàmesi. Aquesta regió és la més poblada del Regne Unit i un clar exemple que es pot viure junts, però no regirats. Les estretes carreteres uneixen en un sense parar cases particulars, pobles, ciutats, castells, abadies, boscos frondosos i verds camps on pasturen, entre altres animals, les típiques ovelles angleses suffolk, de cara i potes negres i cos de llana blanca. Dentre les ciutats i pobles visitats d'aquests comtats dels quals incloc algunes imatges en el vídeo que acompanyo: Ashford, Maidstone, Hastings, Eastbourne, Royal Tonbridge Wells, Lamberhust o Wadhurst, la localitat per excel·lència que un no pot deixar de visitar és Canterbury.

Catedral de Canterbury. Fotografia: JL Meneses

Diuen que el poble de Canterbury és el més bonic d'Anglaterra i la veritat és que sobrepassa les expectatives que hom pugui tenir abans de visitar-lo. L'harmonia al paisatge urbà alegra la vista i la seva catedral gòtica, és la seu de l'arquebisbe de l'església anglicana. Des del 1988 està inscrita al Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO juntament amb l'església de Sant Martí, la més antiga d'Anglaterra, i l'Abadia de Sant Agustí, seu del primer arquebisbe de Canterbury. L'arquitectura de la catedral i també la de Winchester a Londres, és espectacular i, tant una com l'altra, són de visita obligada tant el seu interior com el claustre i els jardins.

Afluent del Stour travessant la ciutat de Canterbury. Fotografia: JL Meneses

Per Canterbury passa el Stour, un riu navegable que desemboca al Canal de la Manxa. Els seus afluents serpentegen per la localitat recordant-te Venècia. La muralla que envoltava la ciutat va ser aixecada pels romans i reforçada posteriorment pels anglosaxons per protegir-se dels víkings i d'altres invasors. Van sortir il·leses de la Guerra dels Cent Anys i van ser cremades durant la Guerra Civil Anglesa i, per si no fos suficient, van patir els bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Encara es poden veure torres i parts d'ella per tota la ciutat mentre passeges pels seus carrers i contemples els singulars edificis que embelleixen la metròpoli i t'acosten a la seva història. Va ser en aquesta ciutat on van coronar reis i reines, com Isabel II o on Geoffrey Chaucer es va inspirar al segle XIV per escriure “Els Contes de Canterbury”, una obra que relata la vida social d'aquella època.

Jardins i castells. Ledds Castle, Kent. Fotografia: JL Meneses

Si la ciutat de Canterbury és una cosa que un no es pot perdre si un visita el sud-est d'Anglaterra, tampoc no pot deixar de visitar una sèrie de castells i abadies envoltats de jardins espectaculars i que els anglesos mantenen molt ben cuidats als comtats de Kent i de East Sussex. En aquest radi d'uns 100 km que vaig esmentar anteriorment, se'n poden visitar còmodament alguns, com el de Scotney, Leeds, Hever, Bodian, Sissinghurst o Batlle. L'entorn natural en què es troben està conformat per extensos camps de gruixuda herba verda, d'arbres centenaris, de variades i frondoses plantes de tija sota acuradament distribuïdes i de flors de tots els colors imaginats. Tot això, per separat i en conjunt, són un atractiu de primera magnitud per a tots aquells que vulguin gaudir de l'assossec merescut i la bellesa materialitzada. Com escriu Aute, «la vida és bella malgrat tot» i, pel que pot observar, l'amor continua florint a tot arreu i a totes les estacions de l'any i quan arriba, perquè sol arribar, floreix i, com canta una Rosalia, «si us donen a triar es queda amb tu» ( https://youtu.be/PhFV9bSNI7I ). No m'estranya, que els assistents als Premis Goya del 2019 a Sevilla els caiguessin les llàgrimes a l'escoltar la veu d'aquesta jove catalana que canta amb l'accent que li dóna la gana.

Herver Castle, Comtat de Kent. Fotografia JL Meneses

Plogui o faci sol, faci fred o calor, aquests castells són molt visitats pels anglesos. En família o en parella acudeixen els dies festius o períodes de vacances i molts d'ells aprofiten per fer un pícnic als camps i jardins dels voltants. Molts dels castells estan museificats, cosa que permet acostar-se a la seva història i a la dels reis i nobles que els van habitar mentre recorres les diferents estances. Cal reconèixer l'esforç que hi han posat els anglesos i, avui dia, són una font important d'ingressos que permeten crear ocupació i mantenir en condicions les instal·lacions. Una part d'aquests ingressos prové de les quotes de la membresía social. Una moderada quantitat anual, permet l'entrada gratuïta o reduïda al castell tantes vegades com vulgui, rebre notícies, assistir a cursos o esdeveniments o practicar el golf entre moltes altres activitats. Una altra part important dels ingressos prové de festejos a l'aire lliure i del lloguer de les instal·lacions per a diferents celebracions: conferències, casaments i banquets, sopars nadalencs... Si no fos perquè em sortia de pressupost, m'hagués fet una migdiada en alguns de els llits reals.

Penya-segat Seven Sisters, East Sussex. Fotografia: JL Meneses

Un no pot deixar de visitar en aquests comtats, a més dels frondosos boscos, la perfilada costa del sud-est de les illes britàniques. Part d'aquesta costa està formada per impenetrables muralles rocoses, com els penya-segats blancs de Seven Sisters o els de Dover, una altra, per boniques i visitades platges com les de Hastings, Brighton, Camber Sands o Margate. Aquestes costes guarden a la seva memòria el brexit dels anys 6.000 aC i les contínues incursions d'aguerrits guerrers que van envair al llarg de milers d'anys les illes britàniques. Donada la seva proximitat al continent diríem que va ser i continua sent una de les principals portes d'entrada al Regne Unit, ja sigui amb ferri, a través de l'Eurotunel o nedant, com va fer la nord-americana Gertrudis Ederle fa 90 anys.

Després d'una agradable estada sempre hi ha un feliç comiat i aquesta es va produir a la petita localitat de Lamberhurst. Dies enrere, havíem visitat la localitat convidats per uns amics que regenten l'acollidora cafeteria Teise&Coffee situada al carrer principal i vam poder degustar els excel·lents pastissos casolans que preparen amb cura i professionalitat. El final d'aquest viatge no va poder ser millor, convidats de nou per aquests amics, assistim a uns focs artificials cridaners i després, ens van portar a sopar a un restaurant on vam gaudir de la seva companyia en aquestes últimes hores, adobades amb una abundant i saborós menjar i, per sobre de tot, del valor de l'amistat.

Oh, my Good!, quins records més bonics.