El “congelador rus”, Sibèria

A mitjans de gener, vaig arribar a l'aeroport internacional Irkutsk, procedent de Moscou, en un vol de la companyia russa Aeroflot pel mòdic preu de 57€. Faig un incís per recomanar-vos la web de Skyscanner on es poden trobar vols barats, sobretot si s'és flexible a l'hora d'escollir data i la de Hostelworld per a allotjament. Continuo: a l'aeroport de Moscou Sheremetyevo, vaig pujar les escales de l'avió en un tres i no res entusiasmat per viatjar a Sibèria, la tantes vegades somniada i mapejada als meus cervells i, perquè feia un fred que gairebé calava fins al moll. Van caldre sis hores de vol per travessar una mica més de quatre mil quilòmetres que separen les dues ciutats, prou temps per explicar-li a les meves neurones que la cosa aniria bé si entràvem al “congelador” de la terra amb l'ànim encès, subratllat encès, i si érem capaços de mantenir-lo en flames durant tota l'estada.

Sud de Sibèria. Fotografia aèria: JL Meneses

Era finals del mes de gener quan, “termificat” de dalt a baix, vaig posar els peus sobre la pista de l'aeroport d'Irkustsk, la capital de Sibèria, coronat per un ushanka (típica gorra russa de pell amb orelleres) que mantenia fora de perill la capacitat anàlisi i síntesi del meu cervell. Suposo que, per entrar en calor, les meves neurones no paraven de viatjar al lòbul frontal portant al racó de pensar tot allò que havia llegit i vist sobre Sibèria i que havia influït a l'hora d'escollir aquestes dates. Eren les pertinents per conèixer en funcionament el “congelador” rus, que, amb el seu programa principal, “la que et caurà a sobre”, dissuadeix tot aquell que tot i ser, no es veu estant.

Escultures de gel, Irkustsk. Fotografia: JLMeneses

Els meteoròlegs utilitzen l'expressió “ona siberiana” per referir-se a temperatures excessivament baixes que ens vénen a visitar i a pertorbar el nostre clima envejable. Comparat amb les de Sibèria, que poden estar per sota dels 50°C sota zero fins i tot han arribat fins als -70°, crec que seria més idoni parlar de “olilla passatgera”. Aquestes temperatures són les habituals dels llargs hiverns siberians, perquè als curts estius arriben als 20°, això sí, a les regions del sud. Quan el “congelador” funciona i un s'hi acostuma amb la mateixa resignació que utilitza per aguantar els improperis dels polítics, observa que la vida flueix amb naturalitat per aquestes llars, encara que imaginem el contrari. El fred, imaginari, no va impedir a Miguel Strogoff, siberià de cep, exercir de correu del tsar a la novel·la de Julio Verne, així com tampoc, el fred, real, va fer desistir del seu propòsit a l'anònim pintor que exposava els seus quadres en uns jardins d'Irkustsk.

Irkustsk. Fotografia: JL Meneses

Els albergs i hostals són una bona opció de viatge i, la majoria d'ells, aquí i en altres llocs, són mereixedors de les tres bes: bo, bonic i barat. Tenint en compte que un llit en habitació múltiple pot costar-te menys de deu euros, la qüestió del que és bonic i bo passa a un segon pla. Normalment són al casc antic de les ciutats, cosa que et permet visitar-les a peu, i es troben a prop dels mitjans de transport. També són barats perquè dorms amb altres persones, ja sigui en llits individuals alineats com en un hospici, en lliteres de dos o tres pisos, o en els actuals nínxols que, apilats, donen tant aixopluc com a les larves en un panell d'abelles . Tampoc no es disposa de bany privat el que et permet practicar la tertúlia i compartir el sabó que obliden els viatgers vinguts d'altres parts del planeta. Com molts dels que s'allotgen són joves, alguns ninis progres o pseudohippis de tres a la cambra, cal acostumar-se a conviure amb el soroll i el silenci que s'escau a cada moment, tant si és de dia com de nit, cosa que obliga a portar a la motxilla uns taps per a les orelles i un antifaç personalitzat. Ah, el pollastre xinès de la foto es posa l'anorac perquè se n'anava, no perquè a l'alberg fes fred.

Hostal Rolling Stones a Irkustsk. Fotografia: JLMeneses

A la Sibèria remota els indígenes, seminòmades, vivien a la tundra o la taiga dedicant-se a caçar, a pasturejar o a tasques agrícoles, sense preocupar-se gaire dels que arribaven a les seves terres perquè sabien que el seu aliat, el “congelador”, acabaria fent-los sortir corrent, però les seves previsions no es van complir. Al llarg de la història aquestes terres van ser cobejades per xinesos, mongols, tàrtars i, finalment, els russos, que van arribar i es van quedar amb el propòsit d'explotar els seus recursos naturals i d'estendre els seus dominis fins a l'oceà Pacífic, per convertir-se, així, al país més gran del món, cosa que ens permet afirmar categòricament que, la mida importa. D'altra banda, també van entreveure que, en el futur, després d'escapçar els privilegiats tsars, amos i senyors del poder polític i econòmic, el “congelador rus” serviria per allotjar als gulags (camps de treball i extermini), tot aquell que no combregués amb les normes, principis i valors essencials del comunisme soviètic. «On és cor…?», cantaria Shakira.

Irkustsk. Fotografia: JL Meneses

La ciutat d'Irkustsk, travessada pel riu Angará, és la ciutat més important d'aquesta regió del sud de Sibèria, la porta d'entrada i des d'on parteixen mitjans de transport per visitar els voltants. D'altra banda, està molt ben comunicada no només amb altres ciutats russes, sent una de les parades importants en el recorregut del tren Transiberià que travessa d'est a oest tota Rússia, sinó també amb la veïna ciutat d'Ulan-Bator a Mongòlia i amb Pequín a la Xina.

Irkustsk és una localitat plena de vida. Els seus singulars edificis històrics de fusta, amb els seus colors cridaners i variats, es troben escampats per la ciutat igual que les nombroses escultures de gel que romanen intactes al llarg de l'hivern. A més de fer un carrer, una cosa molt recomanable, pots visitar el centre històric; la plaça principal de Kírov, davant de l'ajuntament i de la seu de l'administració governamental; les esglésies ortodoxes com la Kazan, la catedral de l'Epifania; el Teatre Dramàtic, el més antic de Sibèria; els museus com el de la Memòria Decembrista o les exposicions a l'aire lliure de pintors locals. I, parlat de l'aire lliure, un no pot deixar de visitar l'animat carrer Uritskogo i el mercat central, on el peix llueix amb esplendor al mateix “congelador” que botiguers, veïns i visitants.

Mercat central d'Irkustsk. Fotografia: JL Meneses

A poc més de setanta quilòmetres d'Irkustsk es troba la localitat de Listvianka, a la vora del llac Baikal. Dit sigui de pas, per arribar avui allà com a altres llocs de Sibèria, no cal contractar els serveis d'un nadiu ussuri, com el caçador Dersu Uzala que, a més de salvar la vida a l'explorador Vladimir Arseiev, el va guiar a través de la taiga durant més de trenta anys. En tornar a Moscou, Vladimir va escriure, entre altres llibres, “Dersu Uzala”, que es va convertir en una obra mestra de la literatura russa (gràcies, Josep pel regal). Anys més tard, el director de cinema Akira Kurosava la va portar al cinema i va rebre l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera el 1975. No fa gaires anys, a principis del 1900, moure's per Sibèria era tota una aventura que costava la vida d'aquells que ho intentaven. La taiga o bosc boreal, ple d'avets, pins, alerços, bedolls…, era un lloc impenetrable, però avui dia, moure's per aquestes terres, és possible per a tothom que es proposi fer-ho. A Irkustsk, hi ha diverses agències especialitzades que organitzen sortides, encara que de vegades els preus se surten de mare.

La taiga siberiana. Fotografia: JL Meneses

Listvianka, és una petita localitat a la vora del llac Baikal amb una població que no arriba als dos mil habitants. Les cases, de fusta de diferents colors amb les seves boniques i decorades finestres, s'alineen a banda i banda del carrer principal. Al seu port, romanen ancorades les embarcacions la quilla de les quals, atrapada pel gel, immobilitza el casc durant el llarg hivern. És en aquella època quan pots caminar sobre les aigües, relaxar-te i gaudir de l'experiència. Listvianka s'ha convertit en un lloc turístic important per la proximitat a la capital, Irkustsk, pel fabulós llac Baikal i per les activitats que s'hi desenvolupen tant a l'hivern com a l'estiu: caminades vorejant les ribes; visites al museu Toltsy sobre l'arquitectura de la fusta o al museu Baikal, orientat a fer conèixer la flora i la fauna del lloc; relaxar-se en una sauna o deixar que mitja dotzena de huskys siberians et portin en trineu per la tupida taiga. Sigui quina sigui l'activitat, l'experiència és impressionant i anirà al teu cervell fins que s'apaguin els llums.

Listvianka. Fotografia: JL Meneses

Als peus de Listvianka hi ha el llac Baikal, també conegut com el Mar de Sibèria, el que presumeix dels seus més de 1.600 metres de profunditat i de ser el més gran de la terra amb una extensió de 32.000 quilòmetres quadrats, gairebé la mateixa que Catalunya. Està envoltat per muntanyes, per la tupida taiga i per deserts pedregosos entapissats per les neus de l'hivern. Molts rius hi aboquen les aigües com el Selengá, l'Udá o el Chicói…, però només l'Angara hi neix i flueix cap a Irkustsk. Les fredes temperatures d'hivern fan que es formi una capa de gel de gairebé metre i mig de gruix, fet que permet transitar per la seva superfície tant a peu com amb aerolliscadors. Des de Listvianka es poden contractar excursions cap a l'illa Olkhon, la més gran del llac o l'illot d'Ogoy, on onegen “cavalls de vent” en una petita estupa budista.

Llac Baikal. Fotografia: JL Meneses

Amb les fotografies i el vídeo que adjunto a aquest nou article dono fe del que escric i, per acabar, em trec l'ushanka i certifique que el “congelador” rus funciona a la perfecció sense necessitat de piles ni endolls al corrent. Hauríem de tenir en compte l'habilitat amb què les partícules subatòmiques elementals, escampades de llarg a llarg de l'univers per la mà de Déu, treballant en equip i utilitzant tècniques complexes que la ment humana no arriba a entendre, van construir el món en què vivim. Abans que la parca ens porti a una altra destinació, millor sigui al capvespre dels temps, hauríem de cuidar el que ens ha estat donat i ser agraïts. Dit això, i deixant al marge el meu costat “verd esperança”, he de confessar que em costa un munt donar la liquidació a la meva apreciada i contaminadora “furg” de gasoil. Sé, que ho acabaré fent, però avui no, potser demà.