I tornada la burra al blat amb la immersió

Escola catalana @ep

Periòdicament, les aigües de la política lingüística catalana s'agiten per un o altre motiu. A finals del mes de novembre de 2021, va ser la darrera vegada que ho van fer amb motiu de la inadmissió, per part del Tribunal Suprem (TS), del recurs de cassació presentat per la Generalitat de Catalunya contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de 16 de desembre de 2020. Segons aquesta sentència, el Govern català ha d'”adoptar les mesures necessàries per garantir que tots els alumnes rebin de manera efectiva i immediata l'ensenyament mitjançant l'ús vehicular normal de les dues llengües oficials als percentatges que es determinin i que no podran ser inferiors al 25% en un i altre cas”.

La providència del TS va provocar la previsible i lògica reacció en cadena -recollida en desenes d'articles als mitjans de comunicació- dels que defensen cegament el model d'immersió lingüística a Catalunya i dels que hi estan en contra i que, per tant, propugnen l'estatus de llengua vehicular també per al castellà.

Per als defensors a ultrança del model d'immersió lingüística en català, la providència del TS és un nou casus belli i, per justificar-ho, tornada la burra al blat, han repetit els mantres de sempre, que només es creuen ells: el model d'immersió en català és un model d'èxit que garanteix la cohesió social, la igualtat d'oportunitats i un domini funcional de les dues llengües (català i castellà). Per això, titllen la decisió judicial del TS d'atac greu i intolerable al model d'escola catalana, de manca de respecte als docents i de ser un nou insult a la pluralitat cultural i lingüística. Per tant, tots a una, com els de Fuenteovejuna, han anunciat que no compliran la sentència ni la faran complir; i, per altra banda, han anunciat que orquestraran la resistència mitjançant manifestacions de les hosts independentistes.

Per la seva banda, els detractors del model d'immersió -l'AEB (Assemblea per una Escola Bilingüe), Parlem Espanyol, SCC (Societat Civil Catalana), Professors pel Bilingüisme, CCC (Convivència Cívica Catalana), etc., per citar-ne només alguns — veuen a la resolució del TS la taula de salvació definitiva de l'estatus de llengua vehicular per al castellà al sistema educatiu de Catalunya. Creuen, a ulls clucs, que les autoritats catalanes compliran i faran complir la sentència judicial ferma del TSJC. Ara bé, obliden que la cabra sempre llença a la muntanya i que els gestors catalans han anunciat ja que no acataran la sentència i que organitzaran el desacatament a aquesta i a qualsevol altra sentència que intenti introduir sentit comú, racionalitat i principis psicopedagògics en la política lingüística de educació de Catalunya.

Fins ara, els defensors de la immersió en català s'han endut el gat a l'aigua, menyspreant les redundants sentències judicials i desencadenant-les. I els detractors de la mateixa (i els defensors del castellà a Catalunya) no ha aconseguit res, ja que han caigut a la trampa de respondre a l'envit “immersionista” dels nacionalistes només al camp legal, deixant-se imposar no només el lloc ( terreny jurídic) on lliurar la batalla sinó també les armes (el llenguatge leguleyo).

Per això, el que han fet els defensors de l'espanyol o el castellà com a llengua vehicular ha servit de poc, de molt poc o de res. En efecte, fins ara present i han transcorregut diverses dècades, no s'ha aconseguit “res”. Si, com diu un aforisme popular, rectificar és de savis, els defensors de l'espanyol o el castellà a Catalunya haurien de seguir el consell d'Albert Einstein: “si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”.

En conclusió, com ja vaig exposar fa més d'una dècada , els defensors de l'espanyol o castellà com a llengua vehicular haurien d'abandonar els camins trillats del “leguleyisme” (del que és jurídic) i del que és políticament correcte, que han conduït a un atzucac, i propiciar un canvi de paradigma. Per això, s'hauria de canviar d'interlocutors: no serveix de res continuar confiant en el “parloteig” que es porta la casta política (tots els partits polítics) al Parlament de Catalunya o al Nacional; no serveix de res tampoc dirigir-se al Poder Judicial oa  la casta política. Més aviat, s'haurien d'estendre ponts amb la societat civil i dirigir-se principalment als mateixos afectats (pares, ciutadans corrents i alumnes), per informar-los, formar-los i empoderar-los.

D'altra banda, crec que caldria canviar de discurs i adequar-lo als nous interlocutors (pares i alumnes): els discursos i anàlisis de llegols, de “mercadillo” i de papagai, que és el propi de la casta política i dels “totòlegs” mediàtics , han de donar pas a missatges, prenyats d'arguments lingüístics, psicopedagògics i psicolingüístics . Aquestes ciències han d'informar i determinar l'organització de l'ensenyament i les pràctiques docents i, fins ara, no se'ls ha escoltat ni de bon tros.

Finalment i en funció dels nous interlocutors i del nou discurs, caldria canviar d'estratègia i diversificar també les accions que cal dur a terme, perquè la societat civil (ciutadans corrents, pares i alumnes) prengui consciència del que està en joc (la formació i el futur laboral, econòmic i social dels nens, adolescents i joves) i, en conseqüència, es mobilitzi per fer canviar, una vegada, les coses i perquè l'exercici dels drets fonamentals, els lingüístics, sigui una realitat efectiva i immediata.

Crec que els que fins ara han enarborat la bandera de la defensa de l'espanyol o castellà a Catalunya l'han fet servir, uns, com a graner de vots (cf. C's); i altres, com una manera de tenir un minut de glòria (diferents associacions, col·lectius i plataformes). I així, per la conjunció equivocada i interessada dels uns i la inacció dels altres (successius Governs centrals), la casa segueix sense escombrar i cada vegada més bruta. Davant aquest estat de coses i remenant el que van dir els assessors de Bill Clinton a la seva campanya contra George Bush pare, caldria cridar als quatre vents: “es tracta de la formació i del futur dels nostres fills, imbècils”.

«Je no demande à être approuvé, mais à être examiné et, si l'on em condamne, que on m'éclaire» (Ch. Nodier).