Pedro Sánchez, psicòpata ionqui del poder?

En observar la vida política internacional o nacional, la realitat que contemplem és veritablement decebedora, preocupant, desoladora i no augura res de bo. I, llavors, a un assalta el dubte i es pregunta si estem en mans d'una casta política incompetent i composta majoritàriament per psicòpates ionquis del poder; és a dir, en romà paladí, per desequilibrats mentals. Pels seus actes els coneixerem i ho sabrem. Vegem-ho.

Si analitzem la situació internacional d'avui, el nostre pa de cada dia és l'enfrontament multipolar, clar o soterrat, desencadenat per la invasió d'Ucraïna per la Rússia de Putin , que està provocant un enfilall de conseqüències lesives per a tothom. Per les seves conseqüències i a la pràctica, sembla que estiguem ja al preludi de la III Guerra Mundial: mort de contendents, massacre de civils ucraïnesos, destrucció de ciutats, d'infraestructures i de teixit productiu, desplaçaments massius de població, tant exteriors com interiors , problemàtica acollida de la mateixa als països amics,…; i problemes polítics, econòmics i comercials, sense conte, a nivell mundial. I, segons sembla, això no ha fet més que començar. I, segons més d'un, això pot anar o anirà malament en pitjor.

I, si examinem la realitat d'Espanya, els moments que estem vivint són també molt crítics pels efectes polítics nefastos, econòmics, comercials, laborals, socials, educatius,… de la gestió de la malhaguda casta política espanyola. Aquests efectes nefast estan agreujats tant per l'agressió de Rússia a Ucraïna com per la gestió desastrosa de la pandèmia del coronavirus i de la conseqüent crisi econòmica. No és sobrer recordar, encara que només sigui succintament, alguns dels efectes més preocupants.

D'una banda, és obligat citar la pujada descontrolada del preu de l'energia (gas, llum i altres combustibles), que dificulta o fa impossible qualsevol activitat econòmica i que complica molt la vida domèstica de les famílies. Això ha provocat protestes, aturades i/o vagues en cadena en sectors productius fonamentals (agricultura, pesca, indústria, transport), que han agreujat la situació i que amenacen de paralitzar tota activitat econòmica i conduir a un desproveïment generalitzat de productes bàsics. Els agricultors, els pescadors i els transportistes no poden treballar per sota dels costos de producció o sense tenir uns beneficis mínims, denuncien tots ells.

D'altra banda, aquest clima tòxic ja provoca tancaments temporals o definitius d'empreses. I això està destruint, com Penélope, el teixit productiu, que tant esforç, dedicació i temps han exigit i costat. Per això, les variables econòmiques fonamentals són fora de control. És el cas de la inflació, que gairebé ja supera, el març del 2022, els dos dígits (9,8); del deute públic, que representava ja, el desembre del 2021, el 118,4 del PIB; i del dèficit, que ha arribat, el desembre del 2021, al 6,76 del PIB. Totes aquestes dades denoten que les constants vitals de l'economia espanyola són fora de control i només deixen presagiar un desenllaç molt dolorós i fatal. I el pitjor de tot és que els fonaments de l'Estat del Benestar (sanitat, educció i serveis socials) s'estan degradant a marxes forçades i, si no es prenen mesures pertinents, s'ensorraran irremeiablement.

Ara bé, com i per què hem arribat a aquesta situació internacional i nacional? Encara que la resposta a aquesta pregunta val per a altres països i líders, ens centrarem només a Espanya i a Pedro Sánchez. El Govern d'Espanya, presidit per ell, té a la vostra disposició tots els mitjans materials (institucions, pressupostos, BOE,…) i humans (milers d'assessors en tots els camps) per gestionar el present i preveure-planificar el futur (i governar ) amb brúixola i timó eficaços, per no quedar a la deriva i perquè no ens agafi el toro. Ara bé, pels resultats apuntats, tot sembla indicar que Pedro Sánchez és un incompetent i/o només pensa a satisfer la seva patològica gana de poder i no a gestionar, com ho faria un responsable pare de família, la “res pública”.

Davant del seu comportament verbal i no-verbal (el seu fer polític), massa símptomes semblen indicar que Pedro Sánchez, com molts líders mundials, és víctima de la “síndrome de Hybris”. Aquesta síndrome no és res de nou. A la Grècia clàssica, es va detectar en els poderosos que, ebris d'èxit i de poder, van començar a comportar-se com a tirans, vexant, menyspreant i abusant d'aquells que estaven per sota (crítics, col·laboradors, ciutadans). Ara bé, per lluitar contra els polítics dominats per aquesta síndrome, els grecs van inventar i aplicar un antídot molt eficaç i radical: la condemna a l'ostracisme .

En els nostres dies, David Owen, neuròleg i polític britànic, va descriure i analitzar aquesta patologia, que comença per una “megalomania” (deliri de grandesa) i acaba en una “paranoia” (pertorbació mental), els símptomes dels quals permeten dibuixar, de forma fidedigna, el retrat de la personalitat del president P. Sánchez. Segons D. Owen, el poder no és ostentat, en la majoria dels casos, per aquells que estan més ben preparats i són més capaços. No obstant això, el que ho ostenta es creu el més llest de la classe i acaba comportant-se com un narcisista i prepotent, disposat a qualsevol cosa per conservar-ho i ampliar-ho.

En efecte, els que pateixen la “síndrome de Hybris”, borratxos de poder, com Pedro Sánchez, tenen l'ego pujat: es consideren els més guapos, els més intel·ligents, infal·libles, insubstituïbles i omnipotents. A més, confonen la realitat amb la fantasia (“síndrome de la Moncloa”) i són prepotents, irracionals, insensats i hipòcrites . I per això, porten la mentida, l'engany, la manipulació, la contradicció permanent, la utilització instrumental dels altres… “Que sais-je encore?” per bandera. I, pel camí cap al poder, la fi justifica qualsevol mitjà. I, per això, no dubten a desposseir-se dels principis i valors intemporals ia sembrar el camí de cadàvers.

Amb bous així, units al poder amb la “síndrome de Hybris”, no es pot llaurar. No són més que roitelets, que pretenen, com diuen els francesos, péter plus haut que leur cul. El savi José Saramago —que va transformar la “informació” en “coneixement” i aquest en “saviesa”; i que no és sospitós de ser un reaccionari de dretes— participava d'aquesta opinió quan va deixar per a la posteritat la cita que diu així: “la societat no pot funcionar sense política. El problema és que la política està a les mans dels polítics”. I afegeixo jo: polítics psicòpates, ionquis del poder, l'axiologia dels quals és la del murri (…): més que principis, ostenten aranyes”, Amando de Miguel dixit. La pau i el benestar del món, en general, i d'Espanya i dels espanyols, en particular, s'està jugant a la ruleta russa, mai millor dit: V. Putin, P. Sánchez i “gli altri” ja han carregat el regirar. Si no els tallem les ales i els condemnem a l'ostracisme, allò inevitable pot o succeirà.