Josetxu Obregón i els orígens de la música per a violoncel

El nou disc de Josetxu Obregón ens porta directament als orígens de la música per a violoncel, o, el que és el mateix, al moment en què aquest instrument adquireix la seva pròpia personalitat i comença a ser el protagonista en solitari de la seva història. Es tracta d'un relat que s'origina a Bolonya a la segona meitat del segle XVII, i que Obregón porta fins a l'estada de Johann Sebastian Bach a Cöthen, que té lloc entre 1717 i 1723, en què compon les seves Suites per a violoncel. No és altra cosa que el camí que segueix la música en solitari per violoncel des de la seva adolescència fins a la seva primera maduresa.

El violoncel·lista Josetxu Obregón té més d'una vintena d'enregistraments a l'esquena, i és el fundador i director de La Ritirata, una formació dedicada a la interpretació històrica de repertoris del Barroc, Classicisme i el primer Romanticisme, des de l'aparició del violoncel fins que aquest deixa enrere el seu component històric a la primera meitat del segle XIX, i es converteix en un instrument quotidià en la interpretació.

Les primeres peces per a violoncel en solitari apareixen a la segona meitat del segle XVII a Itàlia, en concret, a les ciutats de Bolonya i Mòdena; la primera, perquè comptava amb la rica tradició de música instrumental de l'Acadèmia Filarmònica, i la segona, per constituir una de les corts més actives musicalment parlant, gràcies a la melomania dels governants de la Casa d'Est. L'origen geogràfic de l'enlairament d'aquest cordòfon l'atribueix Gregory Hamilton a dos factors, principalment: l'aparició al nord d'Itàlia de la primera generació de veritables cel·listes, i, també, a la innovació que va suposar combinar filferro metàl·lic amb les cordes de budell, cosa que va donar lloc a cordes més curtes i primes que van permetre un so més fort.

Una de les primeres publicacions de música per a aquest instrument són les ricercari de Giovanni Battista Degli Antoni, publicades el 1687, i, dos anys més tard, apareixen uns manuscrits que, signats per Domenico Gabrielli, contenen set ricercari, un cànon per a dos violoncels i dues sonates. L'enregistrament d'Obregón inclou dos d'aquests ricercari de Gabrielli, que van ser publicats després de la mort del compositor, cosa que podria indicar que havien estat concebuts per a un ús particular i no per ser difosos.

El disc inclou igualment peces per a violoncel d'altres noms de la primera generació de compositors d'aquest instrument, com Domenico Galli, Evaristo Felice Dall' Abaco o Giovanni Battista Vitali, oferint així un fresc de la seva prehistòria a Itàlia. De fet, Vitali va ser un dels fundadors de l'Acadèmia Filarmònica, institució bolonyesa identificada amb els orígens de l'enlairament del violoncel.

El viatge que ens proposa Josetxu Obregón ens porta a través de l'obra d'altres violoncel·listes com Francesco Paolo Supriano o Giulio de Ruvo, directament fins a Bach, en concret fins a Cöthen, on va il·luminar les seves Suites per a violoncel. Allí, exercint com a mestre de capella del príncep Leopold d'Anhalt-Cöthen, es va dedicar sobretot a la música secular, atès que la cort estava adscrita a l'Església Reformada, i les seves funcions no incloïen la composició de música religiosa, ni tan sols exercir com a organista. En aquest període de la seva vida escriu una part important de les seves composicions per a tecla i també per a corda, com són les seves suites per a violoncel, que en aquest disc apareixen representades per algunes de les danses que inclouen, barrejades entre les pistes de música italiana, per poder apreciar l'evolució.

Es tracta d'un enregistrament que ens il·lustra sobre els orígens d'un instrument que, sorgit al Barroc, ha sobreviscut amb bona salut fins a la nostra època, tant a l'ecosistema de l'orquestra simfònica, com a gèneres més informals i allunyats de l'anomenada música clàssica.