“Llengua vehicular” vs. “llengua curricular”

Aquesta dicotomia (“ llengua vehicular”: català vs. “ llengua curricular ”: castellà ) no és el resultat d'un debat autèntic, reposat i argumentat sinó el fruit del contuberni, al pati de Monipodio català, entre nacionalistes-independentistes-colpistes ( ERC, Junts, Comuns i PSC). Com es va arribar a aquest desenllaç, en aquesta guerra que es porten entre mans el TSJC -amb les seves successives i reiterades sentències condemnatòries de la política lingüística catalana- i el Govern de la Generalitat de Catalunya -amb el desacatament permanent i sistemàtic a les mateixes — davant l'actitud expectant i lleguleia dels que es titllen “ defensors de l'espanyol a Catalunya ”? Vegem-ho.
 

Des de fa massa anys, la Generalitat de Catalunya ha estat jugant al ratolí i al gat amb els tribunals de justícia. El desembre del 2020, el TSJC va emetre una sentència ferma (5201/2020, de 16 de desembre), amb la qual obliga la Generalitat a prendre les mesures necessàries per garantir, de manera efectiva i immediata, l'ensenyament mitjançant l'ús vehicular normal de les dues llengües oficials (català i castellà), en percentatges que no poden ser inferiors al 25%. Davant les orelles sordes i la inacció de la Generalitat, a principis de maig de 2022, el TSJC va emetre una interlocutòria requerint el Conseller d'Educació de la Generalitat per al compliment de la sentència, en un termini màxim de 15 dies.

La Generalitat, per escórrer el bony i no complir la sentència, va voler utilitzar la via parlamentària mitjançant una “ Proposició de llei sobre l'ús i l'aprenentatge de les llengües oficials a l'ensenyament no universitari ”. Ara bé, aquesta coartada torticera va ser avortada per VOX, C's i el PPC, en sol·licitar-ne el dictamen al Consell de Garanties Estatutàries. Aleshores, el Govern de la Generalitat es va veure obligat a improvisar una via alternativa i una coartada nova, per seguir en els seus tretze, aprovant el decret llei 6/2022, de 30 de maig, sobre l'elaboració, l'aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics a l'ensenyament no universitari ”.

Tant la “proposició de llei” avortada (però, finalment ratificada pel Parlament de Catalunya, el 8 de juny de 2022) com el “decret llei” pretenen escamotejar el compliment de la sentència del TSJC i, per això, el contingut de tots dos textos és coincident. D'una banda, rebutgen l'ús de qualsevol mena de percentatge per determinar el pes vehicular del català i del castellà. A més, necessiten que el català, com a llengua pròpia de Catalunya , és la llengua normalment utilitzada, la “llengua vehicular” i d'aprenentatge i la llengua d'ús normal a l'acolliment del nou alumnat. Tot i això, reserven per al castellà la condició de “ llengua curricular ”, que no és el mateix que “ llengua vehicular ”, com analitzarem a continuació. D'altra banda, la regulació dels usos i de l'aprenentatge de les llengües oficials s'ha de fer, necessiten hipòcritament, amb “ criteris pedagògics i sense perdre de vista els políticament correctes “ objectius de la normalització lingüística ”. Finalment, al final de l'escolaritat obligatòria, els alumnes han d'haver adquirit el domini oral i escrit de les dues llengües (català i castellà), cosa inabastable, en el cas del castellà , en no ser llengua vehicular.

Als enllaços donats al paràgraf anterior, es desvetllen algunes de les mentides i de les incoherències de la política lingüística a Catalunya. Per això, a continuació, només es faran algunes consideracions relatives a la dicotomia, que oposa el català, “ llengua vehicular ”, al castellà, “ llengua curricular ”.

Les llengües, fruit d'un consens social, són i han de ser sempre instruments funcionals per facilitar la vida en societat. Per tant, ningú (i menys encara qualsevol cames de la casta política catalana) pot violar les regles del contracte lingüístic i prenyar —al seu gust i la lleugera—, les unitats lingüístiques amb nous significats, per portar l'aigua al molí nacionalista- independentista-colpista català. Si s'acceptés això, el mite de la torre de Babel seria una realitat. La vida en societat seria impossible. I s'instauraria la llei de la selva lingüística i del més fort. Per això, permetem que parlin les ciències del llenguatge i de l'educació, i escoltem, si més no, les seves aportacions.

A l'ensenyament-aprenentatge de les llengües, els lingüistes, els pedagogs i els “didactòlegs” utilitzem el sintagma “ llengua vehicular ” per referir-nos a la llengua que és utilitzada com a instrument per ensenyar i aprendre les diferents matèries curriculars o sabers (geografia, matemàtiques , història, etc.).

D'altra banda, “ curricular ” i “ currículum ” són dos termes pertanyents a la mateixa família i tenen un contingut semàntic, en part, comú. El currículum és el pla d'estudis o el conjunt d'ensenyaments o matèries que, […], s'han de cursar per complir un cicle d'estudis o obtenir un títol, RAE dixit. Per tant, aplicar l'adjectiu “ curricular ” a la llengua castellana, com al sintagma “ llengua curricular ”, és afirmar que el castellà és només objecte d'estudi, una matèria més i no un instrument per adquirir coneixements. En conseqüència, el sintagma “ llengua curricular ” no és sinònim de “ llengua vehicular ”, com ens volen fer creure els indocumentats polítics d'ERC, Junts, PSC i Comuns, assessorats (?) per certs lingüistes de capçalera pesats, com Albert Branchadell , per exemple, la deontologia professional del qual deixa molt a desitjar.

La dicotomia “llengua vehicular vs. llengua curricular” ha estat el darrer part de l'enginyeria lingüística de la casta política catalana, per menysprear una vegada més els tribunals i perpetrar un nou desacatament a les sentències judicials. No ens podem deixar robar el llenguatge. Si ho permetem, aleshores estem perduts. Com ha escrit molt encertadament Santiago Trancón , “ l'arma més eficaç de la política és el llenguatge. […]. Imposar un terme, dominar i controlar-ne el significat, és imprescindible per guanyar la batalla política. Qui ho aconsegueixi, guanya; el que no, perd ”.

Per això, cal anar amb compte amb els neologismes dels nacionalistes-independentistes-copistes catalans; aquests no donen puntada sense fil lingüístic. Però cal anar amb compte també amb el TSJC que ha fixat arbitràriament el 25% de l'ensenyament en castellà . I per què no el 50% o el 70% o el 95%?, podem i ens hem de preguntar. A més, cal anar amb compte amb aquells que es titllen defensors de l'espanyol a Catalunya . Aquests han lliurat batalla rere batalla només al camp polític i jurídic, sense aconseguir cap resultat tangible i positiu, oblidant que els arguments més potents i contundents, que no han utilitzat mai, els proporcionen les ciències del llenguatge i de l'educació.

Per això cal canviar d'interlocutors i dirigir-se a pares i alumnes per fer-los comprendre que de la gestió lingüística depèn el bon funcionament de l'escola, que pateix problemes molt greus: abandó escolar prematur, fracàs escolar, deficiències gravíssimes en les competències enciclopèdiques i lingüístiques dels escolars, per citar-ne només alguns. Aquests són els reptes i els arguments de pes, que podrien mobilitzar la ciutadania, per instaurar una política lingüística flexible, racional i raonable , i no els llegols.

© 2022 - Manuel I. Cabezas González

www.honrad.blogspot.com

9 de juny de 2022