El vilipendiat 3+2

Al gener de 2012, el que subscriu acabava un text sobre les universitats espanyoles a la bolonyesa, on analitzava alguns aspectes del "Reial Decret del 4 + 1" (octubre de 2007), amb aquesta pregunta: Quo vadis, Hispana Universitas Bononiensis? Des de llavors, el ministroWert fer adoptar el "Reial Decret del 3 + 2" (febrer de 2015), que va a reemplaçar-ho en breu, per reorganitzar (o, més aviat, caldria parlar de desorganitzar?), un cop més, els estudis universitaris espanyols.

Amb la LGE de 1970, l'ensenyament superior a Espanya va quedar estructurada en tres cicles: el de les diplomatures (3 anys), el de les llicenciatures (5 anys) i el del doctorat (un nombre variable d'anys). Ara bé, amb la Declaració de Bolonya (1999), el disseny i la durada dels estudis superiors espanyols van començar a canviar. Així, el 2010, es van implantar, sense cap oposició o protesta per part dels professors i dels estudiants, els anomenats plans del 4 + 1: quatre anys de "grau" i un més de "màster".

Quan estaven a punt d'abandonar la universitat espanyola la primera fornada dels "graduats-masteritzats" del 4 + 1, el ministre Wert va tornar a ballar-i reformar el reformat, proposant, en 2015, els plans del 3+2: tres anys de "grau" i dues més de "màster". Aquests nous plans excitaren les organitzacions estudiantils. Malgrat tot, van deixar indiferents als professors universitaris, als rectors, als degans i la majoria dels estudiants, que no han dit, fins ara, ni mu. Analitzem alguns aspectes del RD del 3 + 2, que alteren i degraden, encara més, l'ensenyament universitari.

Si estem al club de la UE, l'objectiu perseguit per la Declaració de Bolonya sembla lloable i pertinent: crear un únic i homogeni "espai europeu d'educació superior" (EEES). Amb ell s'intenta facilitar la mobilitat d'estudiants, de diplomats i de professionals, així com el reconeixement dels estudis totals o parcials realitzats en qualsevol universitat europea. No obstant això, el procés seguit i els models proposats a Espanya, així com la defensa dels mateixos per part del Ministeri, mereixen algunes acotacions.

En primer lloc, si la declaració de Bolonya persegueix la convergència dels ensenyaments universitaris en un EEES, podem i hem de preguntar per què, a Espanya, no es van fer bé les coses des d'un principi. Si el model més generalitzat a Europa era el 3+2 i, a més, era el model preferit pels rectors espanyols, per què es va adoptar, el 2007, el model del 4+1? Aquest model va haver de ser rectificat, el 2015, amb el 3+2. No semblen raonables ni raonats ni lògics aquests batzegades de les autoritats educatives espanyoles, que disposen de tots els mitjans tècnics i humans per fer les coses bé i des del principi. O per ventura el canvi del 4+1 pel 3+2 obeeix a altres imperatius, als quals ens referirem infra? També crida l'atenció l'actitud de la Conferència de Rectors (CRUE), que estaven pel 3+2 quan es va adoptar el 4+1. I després, el 2015, quan es vol implantar el 3+2, demanen al Ministeri una moratòria, molt de sentit comú i molta prudència i cautela. Fa l'efecte que els rectors tenen el "criteri del penell". I què pot pensar-se d'aquestes comissions o organismes públics (el Consell d'Universitats, la Conferència General de Política Universitària, etc.), que han fet el "placet" o "nihil obstat" als successius plans del Ministeri?

En segon lloc, els plans del 4+1 i del 3+2 poden fer-nos creure que els estudis universitaris segueixen durant 5 anys com en les antigues llicenciatures i que podria formular-se l'equació 5 = 4+1 = 3+2. Més aviat, el que passa és tot el contrari: amb el model del 3+2, les antigues "llicenciatures" (5 anys) són transformades en les antigues "diplomatures" (3 anys). Així, els nous sumands 3+2 no només alteren la formació universitària sinó que també la degraden encara més.I això és encara més greu al no existir unes funcionals proves de "selectivitat" o d'accés a la universitat. Per això, alguns qualifiquen els "graus" de "batxillerats avançats". A més, amb els "graus" (3 anys), els universitaris només adquiriran una "formació generalista i bàsica", però que els habilitarà, segons el RD, per a exercir una professió. Els màsters (d'1 o de 2 anys), que proporcionen una "formació especialitzada", no són necessaris ni obligatoris per a exercir una professió. Escapen a això alguns màsters: per exemple, el "Màster de Secundària" -que no complementa els "graus" i que té només una funció pedagògica- i els màsters de les anomenades "professions regulades" (C. de la Salut, Arquitectura i enginyeries), a les quals, per cert, no els va a aplicar el model del 3+2.

En tercer lloc, si en les "professions regulades" (30% dels estudis) no s'aplicarà el 3+2, per què si s'ha d'imposar en totes les altres? Per exemple, les relacionades amb les Ciències Humanes. Si no és raonable ni lògic posar la salut o la seguretat dels ciutadans en mans de "graduats" en medicina o arquitectura, crec que tampoc ho és posar la formació dels infants i dels joves en mans de "graduats generalistes" que, segons alguns, no estan preparats per exercir de professors i que qualifiquen de "indocumentats". Si és important la salut i la seguretat dels ciutadans, tan important és assegurar que els nens i joves adquireixin els coneixements instrumentals bàsics (saber llegir, redactar, expressar-se i reflexionar, i tenir esperit crític), així com coneixements sobre les diferents branques del saber, perquè puguin ser ciutadans amb majúscules: il·lustrats, responsables i armats per exercir com a tals.

En quart lloc i malgrat les explicacions del ministre Wert, els màsters no seran, en realitat, facultatius sinó obligatorios.Para les organitzacions estudiantils, els graus de tres anys són un "engany" i una "estafa", que cercenarán la formació que haurien de rebre a la universitat i que, per tant, els brindaran menys oportunitats laborals, en un món cada vegada més competitiu. I això els obligarà, si disposen de recursos, a fer un costós màster, per assolir una formació especialitzada, funcional i competitiva. Segons les males o els bons llengües, les retallades en l'ensenyament universitari i els problemes de finançament de la mateixa han estat en l'origen no només de les pujades de taxes sinó també en la implantació del model del 3+2, que és clarament una pujada encoberta de noves taxes.

En cinquè lloc, la parella Wert-Gomendio, que "filent li parfait amour" a París, han repetit fins a la sacietat el mantra que els nous graus seran més barats. És evident que, un any menys de taxes, de transport, de manutenció i de despeses diverses, fan forçosament més barat un grau de 3 anys que un 4. A més, han tingut la barra d'afirmar que els graduats començaran a treballar un any abans, oblidant-se que la taxa d'atur dels joves supera el 50% ia més no treballen en els sectors per als quals s'han format. Per cert, els graus serien encara més barats si es reduïssin a dos anys oa un oa cap o si es distribuïssin, sense haver donat un pal a l'aigua, uns "graus de Mestres Pruna". En un país com Espanya, això casa malament amb la necessitat de crear una "societat del coneixement", de provocar un "canvi de model productiu" i de dotar-se dels professionals per fer front a les necessitats d'una societat com la nostra, cada vegada més complexa i exigent.

En sisè lloc, segons Wert-Gomendio, el 3+2 no és un model tancat. Hi haurà flexibilitat no només en el calendari de la seva implantació, sinó també en la durada i el contingut dels graus o dels màsters. Això va contra l'esperit de la Declaració de Bolonya: crear un espai comú i homogeni d'ensenyament superior. Amb aquesta llibertat o discrecionalitat per part de les universitats no només no es va a convergir en l'EEES, sinó que van a divergir les diferents universitats espanyoles.

Tot això sembla indicar que, amb el 3+2, es deteriorarà encara més la formació universitària i, com a correlat, es fragilizará i s'hipotecarà el futur universitari, laboral, social i econòmic dels joves espanyols, titulats de les classes populars. Davant d'això i si l'ascensor social no funciona, no és desgavellat esperar el pitjor, com va succeir amb els disturbis, fa algun temps, en les "banlieues" de les ciutats més importants de França. El 15M i l'ocupació de l'espai municipal, autonòmic i nacional poden posar-nos també la mosca al nas. I com sempre, tant els professors universitaris (excepte alguns, que han posat el dit a algunes de les nafres del 4+1 o del 3+2) com els rectors, els degans i la majoria dels estudiants no s'han atrevit a dir , fins ara, aquesta boca és meva. Per això, com el 2012, torno a preguntar a la universitat espanyola del s. XXI: Quo vadis, Hispana Universitas Bononiensis?