¿Gerona o Girona, Lérida o Lleida ...?

En els meus últims textos m'he dedicat a posar el dit a la nafra de certs exemplars del gremi dels "mestres Pruna" (personatges que, segons un refrany castellà, no saben llegir ni escriure i posen escola): llicenciades en dret, en filologies i en ciències de la informació. Ara bé, la ignorància, com diu la saviesa popular, és molt atrevida i els mestres Pruna abunden també en altres col·lectius. És el cas del tàndem format pels membres de la casta política i, en general, els "plumilles" dels mitjans de comunicació, que es complementen mútuament i que tenen també el llenguatge (oral i/o escrit) com a instrument fonamental de treball . Faig referència a aquests pseudo-professionals de la paraula per tractar de respondre a les alternatives, formulades en el títol d'aquesta reflexió. Es tracta de dos casos il·lustratius, que són només la punta de l'iceberg de moltes altres alternatives lingüístiques.

Des de l'inici de la Transició (1975), en les CC. AA. amb dues llengües oficials, es va iniciar el mal anomenat procés de "normalització" lingüística. Amb aquesta es pretenia generalitzar i imposar l'ús de la llengua autòctona (català o basc o gallec o altres modalitats lingüístiques) en tots els àmbits de la comunitat autònoma respectiva. Això va provocar, al mateix temps, un altre efecte desitjat i buscat pels nacionalistes: el progressiu desplaçament, la marginació i l'eliminació de la llengua espanyola (el mal anomenat "castellà" a la Constitució de 1978), en els àmbits institucionals i en les situacions més formals de comunicació.

No obstant això, els mestres Pruna de la casta política no es van acontentar amb això. Van procedir també a la "normativització" de certs aspectes de l'espanyol, la llengua comuna de tots els espanyols. Es tracta d'un procés que, en general, precedeix a la normalització de l'ús d'una llengua (cf. ut supra). Amb la normativització es prenen decisions sobre la naturalesa de la llengua, determinant la norma (lèxica, ortogràfica, fonètica i morfosintàctica) que cal aplicar en usar una llengua. Ara bé, la normativització i el seu resultat, la norma, no poden ser capritxoses per part dels que la porten a terme, ja que podrien entorpir la comunicació entre els usuaris d'una llengua. Per això, en la normativització, no es pot actuar a la lleugera, com ho han fet els mestres Pruna de la casta política espanyola, ficant-se en camisa d'onze vares.

Segons l'Art. 25.2. del RD Legislatiu 781/1986, de 18 d'abril, sobre règim local, només mitjançant llei aprovada per les Corts Generals es pot modificar la toponímia. En base a aquest article, s'ha anat canviant la toponímia en espanyol i imposant, com a única forma oficial, certs topònims en gallec, en català, en basc, etc. Així, per exemple, en comptes de Gerona, Lérida, Orense, La Coruña, Guipúzcoa o Vizcaya... cal dir, en utilitzar l'espanyol, Girona, Lleida, Ourense, la Corunya, Guipúscoa o Biscaia, ..., segons els mestres Pruna de la casta política. I aquests són només alguns exemples. En efecte, molts altres topònims han canviat de nom sense haver passat pel Congrés de Diputats. Només cal consultar el Registre d'Entitats Locals (REL).

En els processos de normativització de les llengües autòctones (en el nostre cas, les de les CC. AA. Amb dues llengües oficials), és lògic i raonable que es restableixin els topònims tradicionals d'aquestes llengües i que es fomenti l'ús dels mateixos quan s'empren aquestes llengües. Ara bé, el que no és de rebut, des de cap punt de vista, és que, quan els castellanoparlants fem servir l'espanyol, haguem de fer servir topònims o també paraules procedents d'aquestes altres llengües (català o gallec o basc, etc.). Per què?

Des del punt de vista de la lingüística aplicada, quan dos o més llengües entren en contacte poden succeir tres coses. Una d'elles és l'amalgama total o parcial de les llengües en contacte. En el cas de l'amalgama parcial, unitats lingüístiques o estructures morfosintàctiques o fòniques transiten entre les llengües en contacte, provocant interferències i contaminant-se mútuament. Ara bé, la presència d'unitats lingüístiques d'una altra llengua (per exemple, del català o del gallec o del basc, ...), quan s'utilitza una llengua determinada (per exemple, l'espanyol), dóna una pobra i mala imatge del que parla o escriu. És una cosa negativa. En efecte, les interferències denoten que el locutor posseeix un bilingüisme desequilibrat i deficient, fruit de les llacunes i de la inconsistència de la seva competència lingüística en les llengües en contacte.

Per això, quan parlem o escrivim hem de mantenir separades les dues llengües i instal·lar, o la una o l'altra. Això és un signe d'un grau de bilingüisme més equilibrat; i, per tant, dóna una imatge més positiva del locutor. Per això, si utilitzo l'espanyol i em refereixo a la capital del Regne dels Belgues, parlaré de Brussel·les i no de Bruxelles; o si em refereixo de la capital del Regne Unit, parlaré de Londres i no de London; o si em refereixo a la regió francesa on es troba una de les seus del Parlament Europeu, parlaré d'Alsàcia i d'Estrasburg i no d'Alsace i de Strasbourg. De la mateixa manera, quan es fa servir l'espanyol, cal utilitzar els topònims tradicionals en espanyol i dir Gerona, Lérida, Orense, La Coruña, Guipúzcoa, Vizcaya, ... i no, com pretenen els mestres Pruna de la casta política, Girona, Lleida , Ourense, la Corunya, Guipúscoa o Biscaia, ... I aquests són només alguns exemples.

D'altra banda, des del punt de vista del funcionament del llenguatge, cal insistir en el fet que l'ús de les llengües és un dels llocs on el poder del poble i, per tant, l'autèntica democràcia directa són una realitat tangible. En efecte, una llengua és i serà el que decideixen, amb l'ús oral o escrit, els usuaris de la mateixa: els locutors. Ni la Reial Acadèmia Espanyola (Rae), com més endavant esmentarem ni els mestres Pruna de la casta política, encara menys, poden prescriure'ns com hem de parlar o escriure. En el camp lingüístic dels ciutadans-locutors són autèntics sobirans i imposen la seva llei: els usos lingüístics.

El punt de vista de la Rae és respectuós amb la natura i la lògica històrica de les llengües, que acabem d'apuntar. Com precisa l'escriptor i acadèmic Javier Marías, la Rae, "com a màxim, adverteix, mitjançant les marques 'vulgar' o 'negatiu' que tal o qual vocable poden resultar malsonants o denigratorios". Per tant, si la Rae, aquest conclave de sibarites del llenguatge, no pot imposar els usos de l'espanyol, amb menor motiu podran fer-ho els mestres Pruna de la casta política. Com deia el lingüista i acadèmic E. Alarcos-Llorach, "cal deixar la llengua i les llengües en pau. En elles mana la col·lectivitat. Si els ciutadans són els dipositaris de la sobirania política, els parlants són els de la lingüística". Per la seva banda, el també acadèmic i lingüista Gregorio Salvador, no es cansava de repetir que "les acadèmies són com els notaris [...], que només donen fe que tal cosa es diu així en tal nivell d'ús".

En relació amb el tema abordat, es podrien aportar moltes cites d'autoritat, que van sempre en la mateixa direcció: quan es parla o s'escriu en espanyol, els topònims catalans, gallecs o bascos que tinguin forma tradicional espanyola han de ser utilitzats segons la grafia que correspon a l'espanyol. I per això, cal dir i escriure Gerona i no Girona, Lérida i no Lleida, Ourense i no Orense, Cataluña i no Catalunya, el País Basc i no Euskal Herria, Biscaia i no Biscaia, Guipúscoa i no Guipúscoa etc. I suma i segueix.

Això -que és evident, lògic i dictat pel sentit comú-, ha estat tergiversat pels mestres Pruna de la casta política que, amb l'ajuda dels "plumilles" apesebrados i també dels professors acrítics, han anat imposant canvis en la toponímia en espanyol. Aquests canvis no només contaminen, deformen i degraden la llengua espanyola; també contribueixen a desarmar lingüística i culturalment als castellanoparlants, alhora que constitueixen una nova derrota del bilingüisme i un nou pas cap al monolingüisme en les llengües autòctones. Així, com ha escrit encertadament Javier Cercas, "els nostres disbarats polítics són un reflex dels nostres disbarats lingüístics, perquè qui no respecta el llenguatge no respecta la realitat".

Als de la casta política se'ls podria dir allò de "Manolete, Manolete, si no saps torejar 'pa' 'què et fiques"; i als "plumilles" i als professors, que deixin de repetir i difondre, com papagais, el que han decidit, en base a criteris partidistes, els mestres Pruna de la casta política.