'La llop, que ve el llop!

En una de les faules (El jove pastor i el llop), Isop narra la broma que un pastoret va fer als veïns del lloc. Un dia, sol i avorrit mentre pasturava el ramat comunal, va començar a cridar: El llop, que ve el llop! Als seus crits, els vilatans van acudir rabents a auxiliar i van constatar com el pastoret es moria de riure per la broma que els havia gastat. Una setmana més tard, va tornar a repetir-la i els veïns del poble van tornar a creure l'engany. Periòdicament, el pastoret tornava a fer el mateix i els solidaris veïns del poble sempre queien en el mateix parany. Un dia, el llop va arribar de veritat. Llavors, el pastoret, mort de por, va començar a vociferar: "Socors! Que ve el llop! "Però, aquest cop, ningú li va creure ni vi a la seva ajuda, ja que ningú creu a un mentider, encara que alguna vegada digui la veritat. I el llop va delmar el ramat.

Aquest relat d'Esopo ve com anell al dit per descriure el que ha succeït i està succeint en la vida política espanyola. D'una banda, tenim una minoria de ciutadans que porten anys posant el crit al cel, no per gastar bromes, com el pastoret de la faula, sinó per advertir que "alguna cosa fa pudor a Dinamarca". Per això, davant els excessos i provocacions reals dels nacionalistes- independentistes catalans, han alertat dels perills que corren la democràcia espanyola, l'estat de dret, la pau social, la sobirania nacional, els drets i llibertats dels ciutadans espanyols, etc. . I, de l'altra, hi ha els "mestres Pruna de la casta política espanyola", que han jurat / promès guardar i fer guardar les lleis i que han fet i fan oïdes sordes als reals avisos de perill ia les autèntiques trucades d'ajuda de els ciutadans-pastorets.

Des de fa ja massa anys, en els mitjans de comunicació, a les xarxes socials i també al carrer, l'esmentada minoria de ciutadans -que no són esclaus de la "dictadura del políticament correcte", ni tampoc "moutons de Panurge" - han reaccionat, individualment o en comandita, davant les provocacions, els desafiaments i els atropellaments dels nacionalistes-independentistes catalans i, també, d'altres comunitats autònomes espanyoles.

Només cal consultar l'hemeroteca i les xarxes socials per il·lustrar el asseverat i fer la llista interminable dels "fraus de llei", als quals són tan donats els nacionalistes-independentistes que, amb recursos i apel·lacions sense conte, dilaten els processos i el compliment de les sentències judicials. D'altra banda, s'han de citar els casos de desacatos i de desobediència a les sentències si, per casualitat, arriben a ser fermes. A més, no cal oblidar el menyspreu i el menyspreu cap al poder judicial, quan els imputats o acusats es riuen en les pròpies nassos dels jutges, negant-se a acudir als jutjats. Cal afegir també la "prevaricació" de certes institucions (per exemple, el Parlament de Catalunya o molts ens locals), que han elaborat lleis o han dictat resolucions o han pres decisions que estan en contradicció amb la Constitució de 1978 i la legislació general de l'Estat.

Hem de citar també les agressions a les institucions i símbols del nostre Estat de Dret: crema de retrats del Cap de l'Estat i de la bandera d'Espanya, guillotina de retrats del Rei, esbroncades a l'himne de tots i al representant màxim de l'Estat, etc.

Davant aquest estat de coses, els poders legislatiu, executiu i judicial, així com els partits polítics del sistema (PP, PSOE, Ciutadans, Podem, etc.) i certes associacions (per exemple, Societat Civil Catalana) han mirat i miren cap a un altre costat o no s'han pres les mesures pertinents o simplement s'han dedicat a dividir la ciutadania, deixant als nacionalistes-independentistes el camí expedit perquè segueixin conculcant la legalitat vigent i consolidant l'Estat de "des-dret".

Només algunes associacions (Convivència Cívica Catalana, Somatemps i Moviment Cívic d'Espanya i Catalans, per citar les més visibles a Catalunya) i algunes xarxes socials (Xarxa de Blocs Compromesos, per donar només un exemple, amb implantació a tot Espanya) s'han encarregat de mantenir encesa la flama del seny, de la constitucionalitat i de la raó, en defensa del "Estat de Dret". Així, en els últims anys, cada 12 d'octubre (festa de la comunitat hispanoparlant mundial) i cada 6 de desembre (festa de la Constitució), aquestes associacions i xarxes socials -en solitari i sense cap suport econòmic o moral o participatiu dels partits de la casta- han fet sentir la seva veu per advertir de l'espasa de Dàmocles que plana, com hem indicat, sobre la democràcia espanyola, l'estat de dret, la pau social, la sobirania nacional, els drets i llibertats dels ciutadans espanyols, etc.

Aquesta deixadesa de funcions, aquest mirar a una altra banda i el no vetllar pel respecte de la legalitat vigent, tant per part dels poders de l'Estat com dels partits polítics del sistema (PP, PSOE i Ciutadans), que es diuen constitucionalistes, són la il·lustració del "silenci de la por i de la covardia", del qual parla l'Abat Dinouart: el silenci del que calla quan és imperatiu fer sentir la veu i vetllar per l'aplicació de la llei, silenci que empara el delinqüent i el declara impune.

A més, aquest comportament de la casta política pretèrita i present m'ha fet pensar en dos episodis d'El Petit Príncep (cf. Cap. V i IX) i en les conseqüències per al futur immediat d'Espanya. En aquests dos capítols, es narren dues de les activitats quotidianes que El Petit Príncep havia de realitzar per vetllar per la integritat del seu planeta. Cada matí havia de procedir a la neteja del seu asteroide, infestat de males llavors, per arrencar els boababs només néixer. De no fer-, aquests arbres gegantins envairien el seu planeta, el perforarien amb les seves arrels i ho farien esclatar. D'altra banda, també havia de escurar els seus dos volcans en activitat, perquè cremessin "suau i regularment, sense erupcions" i així evitar explosions violentes i catàstrofes; i també un volcà extingit, ja que "no se sap mai" el que pot passar. Per això, el Petit Príncep era molt disciplinat, molt diligent i no es deixava enganyar per les aparences, ja que els boababs, quan són molt petits, s'assemblen als rosers.

A hores d'ara, s'ha arribat fins a tal punt a Catalunya que, com va dir en el seu dia Juli Cèsar, podem raonablement afirmar: "alea iacta est". Estem a la vora de l'abisme i no hi ha marxa enrere, si els que han de vetllar pel respecte i l'aplicació de les lleis segueixen fent desistiment de les seves funcions. En efecte, des de fa 36 anys, l'educació, la política lingüística i els mitjans de comunicació estan en mans dels nacionalistes-independentistes. Per això, les arrels dels boababs independentistes han penetrat tan profundament en les ments dels nens, dels joves i dels "moutons de Panurge", que hi ha un risc cert que es s'esquerdi i rebenti la democràcia espanyola, l'estat de dret, la pau social, la sobirania nacional, els drets i llibertats dels ciutadans espanyols, etc.

Alguns -com Francesc de Carreras (alter ego d'Albert Rivera), en un article recent, o Carlos Carizosa (portaveu de Ciutadans al Parlament de Catalunya), en una entrevista radiofònica de finals de 2016) - segueixen marejant la perdiu i proposen la mateixa solució a l'anomenat "cas català": "la qüestió catalana actual no es resol amb una reforma de la Constitució, sinó amb una derrota del nacionalisme a les urnes". Davant aquesta solució ambigua i enredadora, hem de preguntar: ¿En quin tipus d'urnes? És que de Carreres i Carrizosa no s'han adonat que, com ha demostrat la vida política dels últims mesos, les urnes les carrega el diable i acostumen a donar sorpreses? Pensem en el Brexit de Cameron; a les urnes de Matteo Renzi, a Itàlia; en les de Juan Manuel Santos, a Colòmbia; o en el resultat de les presidencials a EUA, que van donar la victòria a Donald J. Trump. ¿No seria més raonable, congruent i operatiu el respecte i l'aplicació de la legalitat vigent, però de tota la legalitat vigent? Si ens saltem la llei i no passa res, com ha estat el cas fins ara, cal aixecar acta de la mort de la seguretat jurídica i, com a correlat, de la volta de la testicular llei de la selva. I que el Senyor ens agafi confessats!