FUTBOL POSTRACIONAL

No sé qui se sorprèn. És l'última i irrefutable demostració del que solc anomenar futbol postracional. És l'estadi en què es troba aquest esport en el que algun dia van jugar onze contra onze i solia guanyar Alemanya. Ara segueix havent-hi vint-i-dos, però només poden guanyar onze: els que defensen el color dels poderosos.

Tchité, Munitis i Colsa han estat els últims a donar-se per vençuts, però ni han estat els primers ni seran els últims. Els tres, com el seu entrenador, que ve de l'altre costat, del dels poderosos, van concloure que el partit contra el Barça estava perdut excepte miracle eclesiàstic. Però el senyor té altres coses de què ocupar-se. A qui apel·len els hipòcrites que aquesta setmana criticaven que els tres futbolistes del Racing provoquessin la cinquena groga per a evitar jugar contra el Barça? Pensen que forma part del Villarato? ¿Ho diuen només per a convèncer a tercers o estan tan malalts que s'ho creuen?

El Racing coqueteja amb el descens, i en les pròximes tres setmanes s'ha d'enfrontar a Almería i Saragossa. Racionalment, no se'ls pot retreure res. Emocionalment, per a qui necessita una mà desesperadament, potser sí. Però no ha de sorprendre'ns; hi ha massa en joc per a qui s'ha gastat més de 250 milions d'euros. I quan dic 250, dic 90. Aquí se salven molt pocs.

El futbol actual té més foscos que clars. Gairebé es podia dir que es juga més entre canapés i mòbils de pantalla tàctil last generation que en el terreny de joc. Amb aquests arguments es pot justificar gairebé tot. Per exemple, que un equip que aquest any ha fitxat a Cristiano Ronaldo, Kaká i Benzema s'obstini a hipotecar el futur d'un xaval de 17 anys que ha marcat quatre gols amb el Racing de Santander. O que s'escriguin pàgines i pàgines de diari criticant que el club on juga el xaval ha 'tirat' el partit contra el Barça. I tantes i tantes altres coses que no només tenen relació amb el Madrid.

Però no tot està perdut. Werner Heisenberg va formular allà per 1927 el principi d'incertesa, que venia a dir que no tot està escrit, que en tota actuació humana hi ha una variable d'indeterminació impossible de predir. Ismael Serrano diu que en aquest espai fosc i agradable està la música, jo crec que el futbol entès com aquell esport sa que en alguns dels seus estadis és el més igualitari que existeix en aquest món i en uns altres el més clasista.

Exemples de la cientificitat d'aquest principi n'hi ha molts cada setmana. Equips que a força d'esforç vencen murs a priori molt alts. Com el Màlaga, colista fa només dos mesos i que ara navega tranquil amb el vent a favor pel centre de la taula. O l'Athletic, aquest equip acostumat a reinventar-se que torna a lluitar per estar a Europa. Fins i tot el totpoderós Inter a Itàlia, capaç d'aguantar l'empat a zero més d'una hora amb dos jugadors menys.

Són només tres tonteries, tres anècdotes enmig d'una immensitat per a la que els matisos no importen. Però hi ha tanta gent que viu de grisos, per a la que el negre i el blanc són només un to més en l'escala, que aquest esport continua valent la pena.