De les taxes universitàries a Catalunya

El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Coordinadora d'Assemblees de Facultat (CAF) van convocar dues jornades de vaga a primers de març: el dia 1, a la UAB; i el 2, a totes les universitats públiques de Catalunya.

Tot i la tasca dels piquets, el seguiment va ser desigual, depenent de les universitats i de les facultats. El dia 2, va tenir lloc també, al centre de Barcelona, una manifestació no molt concorreguda (un 2,3% dels 170.000 universitaris catalans).

Segons resaven les pancartes i els grafits, els universitaris es van mobilitzar principalment per dos motius. D'una banda, contra l'incompliment, per part del Govern de Catalunya, d'un mandat del Parlament català de 2016: s'havia de procedir a una reducció del 30% de les taxes universitàries que, el 2012, havien pujat un 67%. A més, s'exigia una equiparació del preu dels crèdits de "grau" i de "màster", ja que els de màster dupliquen als de grau.

A simple vista i des de l'òptica estudiantil, aquestes reivindicacions poden semblar lògiques i raonables per justificar les mobilitzacions. No obstant això, si les analitzem des d'un punt de vista més sistèmic, podrem constatar que denoten curtesa de mires i una patent manca d'anàlisi i d'arguments. Per això, es podria afirmar que les exigències estudiantils esmentades són els arbres que, tot i que forma part del bosc, no deixen veure el moll del bosc: l'origen dels problemes de finançament de la universitat catalana.

D'una banda, crida poderosament l'atenció que els plans d'estudi de Bolonya (el 2010, el 4 + 1, i després, el 2015, el 3 + 2) hagin estat implantats i que, a partir del 2012, les taxes universitàries hagin pujat com l'escuma, sense una oposició clara, ferma, decidida, contundent i massiva dels dos principals actors universitaris: alumnes i professors.

Davant aquests fets, les mobilitzacions del passat i les de fa uns dies han estat minoritàries, tímides i inconsistents. En efecte, no s'ha aconseguit que la comunitat universitària prengui consciència del que estava i està en joc.

Per això, després de les últimes mobilitzacions de principis de març, l'statu quo es consolida encara més: la implantació del 3 + 2 segueix el seu curs i el Govern de Catalunya manté les desorbitades taxes acadèmiques. Per a què han servit les jornades de vaga? Simplement, perquè s'entrenin els piquets, que tenen el cervell en els extrems dels braços, i per desaprofitar dies d'activitat docent.

D'altra banda, un no arriba a comprendre per què el SEPC demana només una reducció del 30% de les taxes, perpetuant així la discriminació dels universitaris catalans, en relació amb els de les altres CCAA o de la Unió Europea (UE). Si tots som iguals davant la llei i si totes les universitats ofereixen els mateixos serveis (formació), no és de rebut que les taxes universitàries a Cataluñny siguin, de mitjana, el doble (per als crèdits de "grau") i el triple ( per als de "màster") que en les altres CCAA.

A més, si s'ha de convergir amb els països de la UE en tots els camps, caldria apropar-se a la majoria dels països de la UE que tenen un ensenyament universitari gratuïta o amb unes taxes simbòliques. Avui, les taxes a les universitats públiques espanyoles (i no diguem en les de Catalunya!) Són les més altes d'Europa. I, segons un informe de CCOO, la pujada de taxes s'ha vist agreujada per una baixada de la quantia de les beques, sense que s'hagi habilitat un sistema de préstecs o de beneficis fiscals o d'ajuts diferents de les beques.

En tercer lloc, les reivindicacions del SEPC s'han centrat només en qüestions crematístiques, oblidant aquelles altres que, en un món cada dia més globalitzat i competitiu, haurien de millorar la qualitat de l'ensenyament universitari i la formació dels universitaris. D'aquesta formació depèn el trànsit cap a la vida laboral i l'èxit en la mateixa, com va posar en relleu Ramón i Cajal a l'escriure:

"El cervell humà és com una màquina d'encunyar moneda. Si trobes a ella metall impur, obtindràs escòria; si fas or, obtindràs moneda de llei ".

Només dos exemples que il·lustren la despreocupació i la ceguesa dels estudiants i dels professors universitaris sobre els aspectes qualitatius de l'ensenyament espanyol a la bolonyesa.

Un és el dels "graus combinats". Els estudiants i els professors mai van criticar ni es van oposar a aquest nou "producte", que constitueix una degradació o devaluació dels estudis universitaris.

A més, els alumnes no només van mossegar aquest ham sinó que fins i tot van protestar, el curs passat, contra l'eliminació d'alguns d'aquests graus. Si els graus simples (240 crèdits) no proporcionen una formació sòlida i satisfactòria, i, per això, s'aconsella als alumnes que facin un màster, què es pot aconseguir amb uns graus combinats (per exemple, francès i anglès), en els que es dediquen només 120 crèdits a cadascuna de les llengües?

Com he escrit en un altre lloc i explico sempre als meus alumnes, aquests graus són un engany i una estafa als universitaris. I només poden conduir a una decepció ia una frustració dels mateixos, en posar en dubte la inserció i l'èxit laborals d'aquells que els hagin triat.

La "avaluació" i la "revaluació" és l'altre exemple. Amb els plans d'estudi a la bolonyesa, es van suprimir els tradicionals exàmens de setembre i es va implantar, una setmana després de l'avaluació final, una antipedagògica i absurda revaluació. Després d'haver fet una "avaluació contínua" de cada estudiant, qualsevol amb dos dits de front pot comprendre, excepte si creu en el miracle de la Pentecosta, que és impossible que es puguin aprendre, en només uns dies, aquells coneixements o competències que no es van adquirir durant tot un semestre. Per això, sembla lògica, raonable i necessària la recuperació dels exàmens de setembre que, per cert, mai no han exigit ni estudiants ni professors.

Finalment, amb les seves pacatas reivindicacions crematístiques, els universitaris catalans han donat mostres d'una ceguesa severa. S'han fixat només en els símptomes (pujada de taxes), però no han buscat les causes prístines de les retallades en els pressupostos de les universitats i de la pujada astronòmica de taxes. Per als economistes, "els recursos són sempre escassos" i, en la gestió dels mateixos, funciona el "principi dels vasos comunicants": els increments de partides en un capítol concret cal detraure d'altres capítols. Així de simple.

És una evidència que les polítiques equivocades, interessades i partidistes tant del Govern Central com del Govern de Catalunya, així com el malbaratament, la malversació i el saqueig generalitzat dels recursos públics per part de la casta política ens han conduït a la llarga i profunda crisi actual. Per això, els governs de torn ens han obligat a estrènyer-nos el cinturó, han utilitzat la tisora en educació, en sanitat, en serveis socials, etc. i ens ha passat la factura als treballadors en actiu (acomiadaments, congelació o reducció de salaris, etc.), als jubilats (copagament sanitari i pujades vergonyoses de pensions), als estudiants universitaris (pujada de taxes, reducció de les beques ) ... ¿Per què seguir enumerant damnificats i abusos?

Per això, crida poderosament l'atenció la manca de lucidesa i coratge dels joves universitaris catalans i el fet que no hagin posat a la picota i llançat les seves crítiques contra la casta política catalana, només ocupada i preocupada pel "procés d'independència" i per cobrir amb la "senyera" o amb la "estelada" les vergonyes de tant cleptòman, que ha exhaurit l'erari públic català amb mossegades del 3% (Maragall) o del 4% (Millet i Montull) o del 6% o el 10% (segons altres) en tota obra pública.

I això sembla que és només la punta de l'iceberg. D'aquests pols, també els llots de les pujades de taxes.