Independentistes, fins quan abusareu de la nostra paciència?

Corrien els primers dies de novembre del 63 a. de JC quan el polític romà Catilina, en no poder accedir al Consolat -després de diversos intents fallits- per mitjans legals, va decidir fer-ho il·legalment mitjançant una conspiració o cop d'estat. Per a això, utilitzaria els suborns, perpetraria l'assassinat de Ciceró, el seu rival i el seu major enemic polític, i provocaria la matança del major nombre possible de senadors. Ciceró va ser informat del complot i ho va denunciar amb pèls i senyals al Senat, a la primera de les seves catilinàries (el 8 de novembre del 63 a. de JC). La primera frase d'aquest breu discurs va fer fortuna, convertint-se en una de les cites més recordades i famoses de Ciceró. Resa així: "Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?" ( "¿Catilina, fins quan abusaràs de la nostra paciència?").

Quan Ciceró va pronunciar aquest discurs, Catilina estava també present en la sessió del Senat. Ara bé, cap senador va seure al seu costat; li van fer el buit, com si fos un empestat. Catilina va intentar replicar a Ciceró, però els senadors li ho van impedir, interrompent contínuament, insultant i acusant-lo de traïdor. Per això, va haver de sortir per cames del Senat, va abandonar Roma i es va reunir amb Manlio, que estava al comandament de l'exèrcit rebel a Etrúria. Molt poc temps després, tots els conspiradors van ser detinguts i executats, i Catilina, sense agalles per arrostar les seves responsabilitats davant el Senat, es va suïcidar. D'aquesta manera (amb actes i no només amb paraules) va acabar la conjura i així es va salvar la República romana.

He portat a col·lació el fet històric de la conspiració de Catilina contra el joc polític net i la legalitat de la República romana, perquè la dinàmica del seu fracassat cop d'estat s'assembla molt al "prusés" il·legal d'independència unilateral de Catalunya, que alguns "Catilinas" de la casta política catalana tracten de culminar el proper 1 d'octubre.

Des de l'inici de la Transició política espanyola (1975), els "Catilinas" catalans -amb passamuntanyes, en el passat; o sense, en l'actualitat- s'han dedicat a preparar, a poc a poc però sense pausa, el cop d'estat que volen perpetrar, l'1 d'octubre, amb premeditació, publicitat i traïdoria. De fet, al llarg de més de 40 anys, han estat fent xantatge a tots els governs d'Espanya, tant als del PP com els del PSOE, i mai ningú els ha parat els peus. Així, han anat esgarrapant i minvant les competències de l'Estat a Catalunya i, com a contrapartida, han estat incrementades les competències, cada vegada més exclusives, del Govern de la Generalitat.

En efecte, per arribar al poder, els successius presidents dels Governs d'Espanya gairebé sempre han venut, com Fausto, la seva ànima (la defensa dels drets de tots els espanyols) al diable (els insaciables "Catilinas" nacionalistes catalans). D'aquesta manera, per satisfer els seus apetits de poder a qualsevol preu, González, Aznar, ZP i Rajoy han seguit el consell contingut en aquesta frase atribuïda a Enric de Navarra, segons la qual "Paris vaut bé uneix messe": "París (la conquesta del poder) bé val una missa (empassar els gripaus dels xantatges i exigències dels "Catilinas" de Catalunya).

Des de fa més de 40 anys, fruit d'aquests xantatges i exigències, s'ha produït, com hem indicat, un degoteig constant de traspassos de noves competències a Catalunya; i ja no queda gairebé res per transferir. D'altra banda, a Catalunya, s'ha utilitzat sistemàticament el frau de llei, amb recursos i apel·lacions a les sentències judicials, per dilatar els processos i retardar el compliment de les mateixes. A més, és moneda de curs legal, el desacatament a les sentències judicials, el menyspreu i el menyspreu fa el poder judicial així com les prevaricacions de diferents institucions, que dicten lleis i resolucions contràries a la legislació vigent del més alt rang.

No hem d'oblidar tampoc les agressions a les institucions i símbols del nostre Estat de Dret (crema de retrats del Cap de l'Estat i de la bandera d'Espanya, esbroncades a l'himne ia les autoritats legítimes, etc.).

EL PROBLEMA ES DIU EL 3%

D'altra banda, fruit també del recel a provocar la bèstia independentista, els successius Governs d'Espanya han practicat el "silenci de la por i de la covardia" (abat Dinouart) davant els fets que acabem d'exposar i també davant el lladronici sistemàtic i sistèmic del "Honorable" (?) Jordi Pujol i el seu "famiglia", tant de sang com política, que Pasqual Maragall va denunciar amb el "Vostès tenen un problema i aquest problema es diu el 3%".

Dins de la mateixa lògica còmplice i covard, podem situar la proposta que el PSOE ha fet, fa uns dies, per boca del seu portaveu, José Luis Ábalos: el Govern d'Espanya hauria de fer creu i ratlla amb les desequilibrades comptes de Catalunya, per mitjà d'un quitament del seu deute. Proposta increïble com poques, que prima a aquells que no han sabut gestionar o que han malgastat els recursos de Catalunya i que, per més inri, amenacen amb l'escac i mat del referèndum il·legal de l'1-O i de la independència unilateral.

Només cal aquests botons per il·lustrar que, des de l'inici de la Transició, els Catilinas independentistes catalans no han desistit en el seu afany i s'han crescut, a poc a poc però sense pausa, tirant a la muntanya i comportant-se com genuïns "hooligans", davant la deixadesa de funcions dels successius Governs d'Espanya. Entre nosaltres, no hi ha hagut un Ciceró ni un Senat romà que els hagin parat els peus i que els hagin administrat una bona dosi de cicuta sanadora, ie de democràcia i de legalitat vigent; i, per això, ells han seguit tretze són tretze amb el "prusés" d'independència de Catalunya.

Se sol dir que, si oblidem la història correm el risc de repetir els errors del passat. Davant el desafiament del complot de Catilina, el Senat romà va posar fi, en uns dies, al cop d'estat; i els colpistes van rebre el seu merescut. Per això, davant l'escac i mat a l'Estat de Dret, planificat des de fa dècades i datat per al pròxim 1 d'octubre, els "Catilinas independentistes catalans" tampoc poden sortir-se amb la seva. D'una banda, són minoria i estan sols, sense cap suport nacional o internacional d'importància, encara que aparentment sembla que tenen més moral que l'Alcoià.

A més, el que tira un pols a l'Estat de Dret, només pot perdre-ho. Per acabar amb aquesta provocació i desafiaments comptants, només cal que els poders de l'Estat segueixin l'exemple de Ciceró i del Senat romà i compleixin i facin complir les lleis, com van jurar o van prometre quan van prendre possessió dels seus càrrecs .Com va dir el torero Rafael Guerra "Guerrita", "el que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible".

Si no van seguides d'actes, les paraules soles no són suficients. Aquesta ha estat dels poders públics l'actitud fins ara. Per això, a hores d'ara, ja no serveix de res formular la pregunta retòrica que va dirigir Ciceró a Catilina: "Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?". Com diu el lema de l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, "facta, non verba" ( "fets, no paraules") o, com diu també la saviesa popular, "obres són amors i no bones raons".