Lingüista de formació (per la Sorbona) i de professió (UAB), i amant de l'escriptura, regida per tres principis: 1. Seleccionar sempre les paraules adequades; 2. Treure'ls punta abans d'usar-les; i 3. Amanir-les amb un polsim de cicuta per a fer-les més eficaces.
El proper 21 de desembre (21D), els ciutadans catalans han estat cridats a les urnes una vegada més, en molt poc temps. Amb el seu vot, han de tractar d'arreglar els disbarats, els disbarats i els excessos provocats tant pel Govern de Catalunya del pròfug i llengut Carles Puigdemont, com pel Govern d'Espanya, presidit per l'Anti-Petit Príncep Mariano Rajoy, i la resta de la casta política.
Ara bé, els responsables de la crítica situació que s'està vivint a Catalunya es presentaran de nou a les eleccions, com els bombers-piròmans, per tallar l'incendi que ells mateixos han provocat, han atiat i segueixen atiant, impel·lits pel desig patològic de mantenir-se al poder o d'arribar-hi.
Davant aquestes dues constatacions objectives, no està de més preguntar-se per què i com s'ha degradat tant l'Estat de dret així com l'activitat econòmica, la convivència cívica i política i l'Estat de benestar a Catalunya.
Comprendre les causes últimes del comportament dels dos governs (el català i l'espanyol), d'ara i del passat, i prendre mesures radicals i vinculants contra ells haurien vacunar contra noves intents colpistes i nous Anti-petits prínceps.
L'explicació racional d'aquestes causes, la podem trobar si establim una analogia entre certs passatges del Petit Príncep (relat d'Antoine de Sant-Exupéry) i el comportament de la casta política catalana i espanyola.
A l'inici del relat, Sant-Exupéry descriu i narra el dia a dia del Petit Príncep en el seu diminut planeta, l'asteroide B-612. El seu planeta estava infestat de les terribles llavors de baobabs (arbres gegantins). Per això, cada matí, havia de recórrer-per arrencar els seus inofensius tiges, res més que treien el cap de la terra.
Era un treball monòton i avorrit. Però, el Petit Príncep el portava a terme metòdica, diligent i disciplinadament, ja que d'això depenia la supervivència del seu planeta. En cas contrari, els minúsculs tiges de baobabs creixerien ràpidament, el envairien, el perforarien amb les seves arrels i el desintegrarien (cf. Cap. V).
A més, el Petit Príncep deshollinaba periòdicament els seus dos volcans actius, per tal que cremessin suau i regularment, sense erupcions violentes que podrien també posar en perill la seva casa-planeta. I tampoc s'oblidava de fer el mateix amb un volcà adormit ja que, com va confessar el Petit Príncep, "no se sap mai!" El que pot succeir (cf. Cap. IX).
Un dia, fent la neteja quotidiana de les males herbes, va veure un bri nova, que no s'assemblava a cap altra. La va deixar créixer. Amb el pas dels dies, va sorgir una flor, que es va anar acicalando i embellint, transformant-se en una sensacional rosa.
El Petit Príncep es va enamorar d'ella i va començar a prodigar-tot tipus de cures: la regava cada dia; la protegia dels corrents d'aire, amb un paravent, i dels freds nocturns, amb un globus; i l'acariciava quotidianament amb les seves paraules. Però, la seva rosa era altiva, presumida, vanitosa i mentidera; i el Petit Príncep va començar a decebre, a dubtar d'ella ia no ser feliç. Per això, va abandonar el seu asteroide i "va posar espai pel mig", iniciant un periple interplanetari (Cap. VIII).
Aquests passatges del Petit Príncep reflecteixen molt bé el que ha succeït i està succeint en l'asteroide Hispània. Rajoy i també tots els presidents que el van precedir (Suárez, Felipe, Aznar i ZP) han estat uns autèntics Anti-petits prínceps, tallats tots pel mateix patró.
En efecte, per arribar al poder i per mantenir-s'hi, no van dubtar a practicar el "ajuntament polític contra natura" amb els nacionalistes. A més, arribats al poder, en comptes d'ocupar-se dels problemes reals dels ciutadans i de la diligent, metòdica i disciplinada gestió de la "res publica" (com feia el Petit Príncep al seu planeta, arrencant les males herbes i deshollinando seus volcans) , han fet desistiment de les seves funcions , posant en perill la sobirania nacional, la pau social i la viabilitat de la nostra democràcia; i s'han dedicat només a assegurar-se la permanència en el poder, per defensar únicament els seus interessos personals i els dels seus partits.
Actuant així, han fet honor al "Vell Professor", Tierno Galván, que va afirmar que "les promeses electorals estan per no complir-se" (ie per enganyar els votants). ¿ I per això no els paguem el sou ? Com va dir algú, del nom no vull recordar, "a la política s'hauria d'arribar menjat i menjant, i no per menjar i, encara menys, per menjar amb voracitat".
D'altra banda, -coneixedors del taló d'Aquil·les dels Suárez, els Felipe, els Aznar, els ZP i els Rajoy- els nacionalistes-independentistes catalans els van exigir, durant els 40 anys de democràcia, l'or i el moro perquè poguessin satisfer seus desenfrenats apetits de poder.
D'aquesta manera, el curt termini i els interessos personals dels presidents dels Governs d'Espanya van provocar la transferència progressiva de competències de l'Estat a la capritxosa, altiva, mentidera i sempre insatisfeta "Rosa independentista catalana". Per això, els responsables polítics espanyols mai podran ser titllats d'estadistes ja que, per això, haurien de "pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions" (W. Churchill). En conseqüència, no se'ls dedicarà ni una sola línia en la Història amb majúscula.
Aquest gana malaltís de poder dels Anti-petits prínceps de la casta política nacional i catalana (els Rivera, els Sánchez, els independentistes de tot encuny, etc.) han impel·lit i conduït Rajoy a convocar eleccions per al proper 21D. Ara bé, molts ciutadans del carrer s'han preguntat si no ha estat precipitat convocar, amb tanta premura, les eleccions autonòmiques a Catalunya i si aquestes són la fórmula taumatúrgica per desfer el nus gordià català.
En efecte, no sembla lògic ni raonable que l'statu quo actual hagi de canviar per mitjà d'unes noves i simples eleccions autonòmiques. Aquestes poden ser un part de les muntanyes i que tot segueixi com fins ara o encara pitjor. O també podria succeir que, enganyats i decebuts per uns i per altres, els votants informats i responsables abandonessin, com el Petit Príncep seu asteroide, el planeta electoral del proper 21D.
Com va dir Einstein, "si busques resultats diferents no facis sempre el mateix". Per això, no sembla factible que es puguin esperar resultats electorals diferents, quan les regles i les infraestructures del joc polític segueixen intactes a Catalunya; quan les males herbes independentistes no van ser arrencades en el moment oportú ni ho estan sent ara per l'Anti-Petit Príncep Rajoy; quan els volcans (polític, educatiu, cultural, comunicatiu, ...) no han estat deshollinados diligentment.
Els independentistes han guanyat la " batalla del llenguatge "; han adoctrinat i segueixen adoctrinant als nens, adolescents i joves en els centres escolars; han desinformat i manipulat (i segueixen fent-ho) a tots els ciutadans per mitjà dels 7 canals catalans de TV, de les emissores de ràdio, dels mitjans de comunicació tradicionals i digitals, profusament subvencionats; han comptat i segueixen comptant amb una espessa xarxa d'associacions (entre elles, l'ANC i Òmnium Cultural), ben dotades econòmicament i encarregades de difondre la fal·làcia independentista.
Amb tot això i des de fa 40 anys, els independentistes han anat sembrant les llavors de l'odi, del rancor, de la disgregació, de la confrontació, de la divisió, de les forces centrífugues ..., que han fet arrels profundes en les ments de molts ciutadans i que no poden ser tallades, de la nit al dia, amb la falç de les eleccions del proper 21D. Per això, és difícil comprendre la precipitació, que mai és bona consellera, de la convocatòria d'aquestes eleccions, sense abans desmuntar les estructures colpistes que van conduir a l'aplicació "very, very, ... light" del 155. La casta política "constitucionalista" té com a únic objectiu enfilar al poder, oblidant-se que, com va deixar per a la posteritat Cast Méndez Núñez, "més val honra sense vaixells (sense poder) que vaixells (poder) sense honra".
Escriu el teu comentari