Científics catalans troben a Atapuerca la cara humana més antiga coneguda d'Europa occidental

Un fragment facial humà descobert al jaciment de l'Avenc de l'Elefant (Sierra d'Atapuerca, Burgos) el 2022 i datat entre 1,1 i 1,4 milions d'anys constitueix la cara més antiga coneguda d'Europa occidental, segons un estudi liderat per investigadors del Iphes-A prop i la Universitat Rovira i Virgili (#URV) de Tarragona.

Aquesta troballa, catalogada com ATE7-1, ha estat atribuït a Homo affinis erectus i representa una peça clau per a comprendre les primeres migracions i l'evolució dels homínids al continent europeu durant el Plistocè inferior.

L'estudi d'aquesta troballa ha estat publicat en la revista Nature i ha estat liderat per Rosa Huguet, investigadora del IPHES-A prop, professora associada de la URV i coordinadora, juntament amb Xosé Pedro Rodríguez-Álvarez, investigador de la URV, dels treballs d'excavació i recerca en el jaciment d'Avenc de l'Elefant.

L'estudi és fruit de la col·laboració entre una àmplia representació de personal investigador i tècnic del IPHES-A prop i la URV, així com d'altres institucions nacionals i internacionals, entre les quals destaca el Centre Nacional de Recerca sobre l'Evolució Humana (CENIEH).

Entre els instituts que participen en l'estudi es troben el Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN-#CSIC) i l'Institut d'Arqueologia de Mèrida (IAM, CSIC- Junta d'Extremadura).

Durant la campanya d'excavació de 2022, l'Equip de Recerca d'Atapuerca (EIA) va recuperar diversos fragments de la part esquerra de la cara d'un individu adult en el nivell TE7 de l'Avenc de l'Elefant. Aquests fragments han requerit un laboriós treball de reconstrucció mitjançant tècniques tradicionals de conservació i restauració, així com amb eines avançades d'imatge i anàlisi 3D.

Després de dos anys de recerca, l'anàlisi detallada d'ATE7-1 (batejat pels investigadors com 'Pink') ha permès concloure que aquesta cara no correspon a l'espècie Homo antecessor, identificada en el jaciment de la Gran Dolina, sinó a una espècie més primitiva.

No obstant això, les evidències no són suficients per a una classificació taxonòmica definitiva, per la qual cosa, de manera provisional, s'ha assignat a Homo affinis erectus (H. aff. erectus).

"Homo antecessor comparteix amb Homo sapiens una cara d'aspecte més modern i la projecció dels ossos del nas, mentre que la configuració del rostre de Pink és més primitiva, amb trets que recorden a Homo erectus, especialment en la seva estructura nasal, plana i poc desenvolupada", explica María Martinón-Torres, directora del CENIEH i una de les investigadores principals del projecte de Recerca d'Atapuerca.

No obstant això, la investigadora subratlla que "l'evidència encara no és suficient per a una classificació definitiva i per això s'assigna a H. aff. erectus. Amb aquest terme es reconeixen les afinitats de Pink amb Homo erectus, però es deixa oberta la possibilitat que pertanyi a una altra espècie".

El fòssil ATE7-1, datat entre 1,1 i 1,4 milions d'anys, és significativament més antic que les restes de Homo antecessor, l'antiguitat de les quals s'estima en aproximadament 860.000 anys. Aquesta cronologia suggereix que Pink pertany a una població que va arribar a Europa en una onada migratòria anterior a la de Homo antecessor.

Entorn i forma de vida

El nivell TE7 de l'Avenc de l'Elefant, on es va trobar el fòssil ATE7-1, conté nombroses evidències de la presència i activitats dels homininos durant el Plistocè Inferior. Entre elles, s'han recuperat eines de pedra i restes faunístiques amb marques de tall, la qual cosa indica l'ús de tecnologia lítica per al processament d'animals.

Xosé Pedro Rodríguez-Álvarez, especialista en indústria lítica, assenyala que "les eines de quars i sílex trobades, encara que senzilles, indiquen una estratègia de subsistència efectiva i demostren la capacitat d'aquests homininos per a explotar els recursos del seu entorn".

Les marques de tall identificades en les restes d'animals mostren clares evidències de l'ús d'aquestes eines per a descarnar les carcasses d'animals. "Aquestes pràctiques indiquen que els primers europeus coneixien bé els recursos animals disponibles i sabien aprofitar-los de manera sistemàtica", afegeix Rosa Huguet, investigadora del IPHES i associada al MNCN-CSIC, especialitzada en tafonomía.

El conjunt de dades paleoecológicos obtinguts del nivell TE7 mostren que el paisatge del Plistocè inferior en la Serra d'Atapuerca combinava zones boscoses, prades humides i fonts d'aigua estacionals, proporcionant un entorn ric en recursos per a aquests primers pobladors humans.

Una fita clau per al projecte Atapuerca

El descobriment d'ATE7-1 suposa un nou pas endavant per al Projecte Atapuerca i per a l'estudi del poblament humà a Europa.

Segons comenta Marina Mosquera, directora del IPHES-A prop i una de les investigadores principals del Projecte Atapuerca, "aquest jaciment és clau per a entendre els nostres orígens, i la nova troballa reforça el paper d'Atapuerca com un referent mundial en l'estudi de l'evolució humana".

Mosquera també destaca que "dirigir i coordinar els treballs d'excavació en aquests jaciments no sols ens permet aprofundir en els nostres orígens, sinó també projectar el nom del IPHES-A prop i de la recerca que es realitza a Tarragona en el panorama internacional, reafirmant la nostra posició com a centre de referència en evolució humana".

En la mateixa línia, Martinón-Torres destaca el paper d'avantguarda del CENIEH com ICTS (Infraestructura Científica i Tècnica Singular), on han aplicat tècniques i mètodes del futur per a l'estudi del passat, fent referència a les sofisticades tasques de reconstrucció i anàlisi virtual que han conclòs amb l'assignació d'ATE7-1 a una població fins ara no documentada a Europa.

El fòssil no sols amplia el coneixement sobre els primers pobladors d'Europa, sinó que també planteja noves preguntes sobre l'origen i la diversitat dels homininos que van habitar el continent.

Segons Eudald Carbonell, codirector del Projecte Atapuerca, "el fet que trobem evidències de diferents poblacions de homininos a Europa occidental durant el Plistocè inferior suggereix que aquest territori va ser un punt clau en la història evolutiva del gènere Homo".