Carme Portaceli dirigeix una versió teatral de “Anna Karenina”

Quan als anys vint del segle passat Andreu Nin, llavors jove promesa del moviment anarcosindicalista barceloní, va viatjar a la Unió Soviètica captivat per l'atractiu de la revolució bolxevic, va comprovar que la realitat era molt diferent del que havia imaginat i, sense renunciar a els seus principis, es va anar distanciant del naixent estalinisme amb el propòsit de tornar a Espanya com més aviat millor. A l'ínterin va aprofitar el temps per traduir al català diverses obres de la literatura clàssica russa, una de les quals va ser “Anna Karenina” de León Tolstoi. I aquesta traducció ha estat la base sobre la qual Anna Maria Ricart ha realitzat una versió adaptada per al teatre per, conjuntament amb Carme Portaceli, directora del TNC, presentar-la com a producció estrella de la temporada en aquest espai escènic oficial.

Traduir en text teatral una novel·la en vuit toms i troques pàgines és certament un afany de titans, però Portaceli i Ricart han aconseguit la quadratura del cercle prenent l'eix essencial de la trama i articulant-lo en un espectacle capaç d'omplir la immensa boca del Teatre Nacional . I ho han fet renunciant a tot allò accessori, com ara les grans escenografia o els fastuosos vestuaris d'època, utilitzant en canvi elements mínims d'ambientació -vint-i-quatre cadires, una taula que emergeix i desapareix, un cavall de cartró i alguna cosa més-, tot això emmarcat en una via circular de tren -amb vagoneta operativa- perquè el ferrocarril té un significat especial a la novel·la de Tolstoi. Han jugat, això sí, amb elements propis de les tecnologies actuals (audiovisuals, efectes especials que suggereixen neu, etc.) i, per descomptat, amb una cuidadíssima il·luminació d'Ignasi Camprodón.

L'esquematisme d'aquesta versió teatral no resta gens ni mica al dramatisme del text original que, com se sap, té com a línia narrativa principal la infidelitat que la protagonista, paper que executa amb mestratge Ariadna Gil, amb Jordi Collet i Borja Espinosa en els rols de els dos grans amors de l'aristòcrata. A ells cal afegir la reiterada intervenció d'Andie Dushime que exerceix una funció ambivalent, bé com a narradora que enllaça situacions, bé com a veu que expressa els pensaments o sentiments ocults d'alguns dels personatges. Per cert, que Dushime ho fa en anglès, de manera que les seves intervencions són traduïdes al català en pantalla, cosa que produeix una certa perplexitat, augmentada per alguna peça musical -perquè en aquesta versió també n'hi ha- en italià.

Bé es pot dir que el TNC, i en particular Portaceli, han fet una aposta arriscada amb aquesta producció que farà gira per Croàcia, França. Portugal, Bèlgica, Països Baixos, Romania i Hongria. Cal imaginar que els espectadors dels països esmentats gaudiran a les tres hores i mitja de l'espectacle acomodats en files de butaques amb mesures més generoses que les d'estil Ryanair que Bofill va imposar al TNC.