50 anys de ‘Physical Grafiti’: l'àlbum que va definir a Led Zeppelin

El 24 de febrer de 1975, Led Zeppelin va llançar Physical Grafiti, un àlbum doble que no sols va consolidar el seu estatus com una de les bandes més importants de la història del rock, sinó que també va marcar un punt d'inflexió en la seva carrera. A mig segle del seu llançament, aquest disc continua sent una obra fonamental, influent i venerada per músics i fanàtics.

Per a 1974, Led Zeppelin ja havia conquistat el món amb quatre àlbums d'estudi impecables i un cinquè (Houses of the Holy, 1973) que els havia portat a explorar nous territoris sonors. Durant les sessions d'enregistrament en Headley Grange, la banda es va trobar amb una explosió de creativitat que va resultar en una quantitat desbordant de material. En lloc de descartar cançons, van decidir fer una cosa ambiciosa: el seu primer àlbum doble. Per a completar-ho, van incloure temes descartats de sessions prèvies, donant forma a un treball variat i monumental.

Physical Grafiti és moltes coses al mateix temps: un repàs de tot el que Zeppelin havia aconseguit fins llavors i una expansió dels seus horitzons musicals. Amb influències que van des del blues i el hard rock fins a la música oriental i progressiva, l'àlbum és un aparador de la versatilitat de la banda. Cada integrant brilla amb llum pròpia: la guitarra de Jimmy Page sona més elaborada que mai, la bateria de John Bonham és demolidora, John Paul Jones demostra el seu mestratge en els arranjaments i Robert Plant porta la seva veu a registres d'una expressivitat única.

Entre els 15 temes de l'àlbum, hi ha diverses joies que van definir a Led Zeppelin. "Kashmir", sens dubte, és la peça central del disc. Amb el seu hipnòtic riff i la seva majestuositat orquestral, és una de les cançons més grandioses de la història del rock. "Trampled Under Foot" és un frenesí funky inspirat en Stevie Wonder, amb un treball de teclats impressionant de John Paul Jones. "In My Time of Dying" és un blues pesat i fosc, amb la guitarra slide de Page portant el protagonisme.

D'altra banda, "Tingues Years Gone" és una balada melancòlica amb múltiples capes de guitarra, que parla d'amors perduts. "The Rover" i "Houses of the Holy" són exemples perfectes del so hard rock característic de la banda.

L'àlbum va ser un èxit rotund. Va aconseguir el número u en les llistes de vendes als Estats Units i el Regne Unit, amb més de 16 milions de còpies venudes a tot el món. A nivell musical, la seva influència s'estén des del rock progressiu fins al heavy metall i el grunge, amb artistes com Soundgarden, Pearl Jam i The Cult citant-ho com a referència.