“Guateque”, una divertida astracanada musical ambientada en els seixanta (Akadèmia)

Qui ha dit que els clàssics han de ser respectats reverencialmente? Al costum molt actual de comprimir els textos teatrals els autors dels quals els van desenvolupar segons els gustos de l'època en quatre o cinc actes, s'uneix l'atreviment d'alguns dramaturgs contemporanis d'utilitzar les obres amb absoluta liberalitat i insospitats resultats. Jaume Viña diu haver inspirat en “Les noces de Fígaro” de Beumarchais per a la seva “Guateque” que Epidèmia Teatre ha estrenat en el teatre Akadèmia, però la veritat és que el resultat és bastant diferent a l'imaginat per l'autor francès, encara que tingui també com a punt de partida un enllaç matrimonial.

De fet, podríem definir “Guateque” com una astracanada, un gènere avui gairebé oblidat però que va fer les delícies dels espectadors de la primera meitat del segle anterior i el màxim conreador del qual va ser Pedro Muñoz Seca. Cal afegir que constitueix un subgènere del sainet en el qual l'autor accentua fins a límits inversemblants el caràcter caricaturesc dels personatges amb el gens ocult propòsit de fer que el públic es diverteixi i ria sense escrúpols.

Així ho ha entès Viñas que, a més, ha fet de “Guateque” un musical amb l'addició cançons interpretades en directe que conviden a l'espectador a retrotreure els anys seixanta de la passada centúria. Un veritable revival que va del “La, la, la” d'Eurovisió i de la yenka a “Tómbola” i al “Porompompero”. 

Gemma Sangermán ha dirigit als quatre intèrprets d'aquesta peça que es desemboliquen amb absoluta versatilitat per l'espai escènic, canvien de personatge i de vestuari una vegada i una altra, diuen, canten, ballen, es transformen, apareixen i desapareixen i donen vida a tota sort de classe despropòsits que aconsegueixen el paroxisme en la pupurri final de cançons.

“Guateque” és fruit de la convocatòria de projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega) i constitueix tota una aposta del Akadèmia que trenca d'alguna forma la seva línia de programació habitual, en general centrada en text diguem “seriosos”. És, en tot cas, una aposta reeixida que demostra que fer teatre és prescindir de qualsevol mena de tabús si es duu a terme amb dignitat, com és el cas.