Alberto Sabio recupera la figura del dirigent polític Joaquín Maurín (Excomunistes)

Assegura un refrany cubà que “val més un amic que un central sucrer” i qui diu amic diu parent, almenys així va ser en el cas de Joaquín Maurín, cofundador amb Andreu Nin del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) que va ser un partit comunista discrepant de la disciplina estaliniana. L'atzar va voler que, tot i ser comunista, pogués salvar la vida durant la guerra civil a la zona insurrecta mentre el seu company la va perdre a la republicana. Un trencament fortuït que potser ha contribuït a situar Maurín en un paper vicari, ja que quan es parla de tots dos no se'ls cita dient Joaquín Maurín i Andrés Nin, sinó al revés, donant preeminència al segon quan, segons Alberto Sabio Alcutén, catedràtic de la Universitat de Saragossa i autor d'Excomunistas. De la Revolució a la Guerra freda: Joaquín Maurín (1896-19673)” (Galàxia Gutenberg), va ser Maurín el veritable inspirador intel·lectual d'aquest moviment comunista heterodox i el que va posseir majors capacitats tribunícies. “El líder popular i l'interlocutor capaç de parlar amb altres partits va ser Maurín, encara que l'amistat entre tots dos va ser profunda, fet que no va impedir l'existència de discrepàncies ideològiques entre tots dos, entre altres coses perquè Nin va costar separar-se del trotskisme. Això sí, a cap a tots dos se'ls pot considerar bakuninista o bolxevic”.

Però ¿ qui va ser Joaquín Maurín? Sabio, que ha treballat amb documentació inèdita conservada a les Universitats de Stanford, a Palo Alto, Califòrnia i de Miami, considera que “enfront d'un Nin assassinat per ordre de Stalin, Maurín és molt més desconegut i va haver de suportar durant tota la seva vida el fet que el seu nom fos una vegada i una altra escarnit, principalment pels mateixos comunistes fidels a Moscou, que el van acusar des d'actuar com a agent franquista a ser més tard agent de la CIA”. fugir cap a França travessant els Pirineus, va ser descobert per un policia que el va identificar per certa ferida que les forces de l'ordre li havien causat anys enrere i llavors va ser processat, però es va salvar de la pena de mort gràcies, entre altres influències, a la del seu parent el prevere Ramón Iglesias Navarri, capellà de l'Exèrcit Nacional i amic de Franco (amb els anys tindria la mitra d'Urgell i el coprincipat de Andorra) Això no li va evitar una llarga condemna que no obstant es va abreujar amb un oportuna amnistia a mitjans dels quaranta, ocasió que va aprofitar, llavors si afortunadament, per marxar a l'estranger i recalar finalment als Estats Units on va crear una agència de premsa i va participar als congressos per la Llibertat de la Cultura.

En el context d'unes esquerres barcelonines on l'anarcosindicalisme era dominant, cal destacar la vinculació dels dos amics amb la CNT, en què van exercir com a avantguarda intel·lectual -tots dos van ser mestres- enmig d'una direcció obrera formada majoritàriament per treballadors manuals -Pestanya, rellotger; Bell Playa, impressor; García Oliver, cambrer…) i encara que el seu viatge a la Rússia comunista els va aproximar al marxisme també els va servir per distanciar-se de la línia autocràtica de Stalin, deriva en què Sabio subratlla el paper de la seva dona, d'origen ucraïnès i germana d'un de els fundadors desencantats del Partit Comunista francès.

El catedràtic saragossà destaca la solidesa teòrica de Maurín, que va intentar conciliar els seus orígens anarcosindicalistes amb el marxisme i va intentar sensibilitzar el moviment obrer en fer la necessitat de la seva participació política, cosa que el va portar a criticar l'abstencionisme de la CNT. També va discrepar de la creixent influència dels anarquistes i va criticar la manca de preparació teòrica i l'absència d'un projecte alternatiu. Per pal·liar aquestes mancances, va crear primer el BOC i després el POUM, amb què va defensar l'aliança obrera i la unitat sindical per contribuir així a canalitzar les energies de la CNT.

L'autor d'aquesta biografia ressalta la capacitat de diàleg de Maurín i fins i tot la seva proximitat a la UGT, de la qual diu que va estar molt proper al voltant de 1936 (caldria saber què n'opinaven els cenetistes si van arribar a assabentar-se'n); i pel que fa a la seva llarga estada als Estats Units, desmenteix que fos agent de la CIA i reconeix la seva tasca com a periodista, tal com va demostrar en la creació d'una agència de premsa per a la qual va comptar amb grans col·laboradors. Un, Pablo Neruda, amb qui va tenir, per cert, algunes discrepàncies comercials. Això sí, no va poder evitar una gradual transformació ideològica que el va conduir naturalment cap als predis de la socialdemocràcia. És d'aquí el títol d'aquest llibre: “Excomunistes”.