L'ictus del president Pujol

Me’n assabento per les xarxes socials de l’ictus d’en Jordi Pujol. Poques hores després escolto l’entrevista d’en Jordi Basté al seu metge de capçalera, el doctor Jaume Padrós. Després d’un allau d’informacions periodístiques desenfocades, especulatives i fins i tot extravagants, és un plaer escoltar al doctor Padrós explicant els fets. 

De les seves explicacions en destaco quatre elements relatius a l’actuació dels professionals en l’atenció que va rebre el pacient: la pedagògica explicació del que és un ictus, l’exquisit respecte a les decisions que hagués pres el pacient, la perfecta col·laboració entre Medicina privada i pública i l’excel·lència del nostre Sistema Sanitari.
 

Què és un ictus o accident vascular cerebral?

L'accident (sobtat), vascular (dels vasos sanguinis) cerebral o ictus és la interrupció de la circulació de sang que arriba al cervell perquè un vas sanguini s'ha trencat o ha quedat obstruït per un coall fixe (trombus) o provinent del cor (cardioembòlic). Quan això passa, la sang no arriba a una determinada zona del cervell, de manera que les cèl·lules nervioses afectades no reben oxigen i moren en un període de poques hores. Per això, la importància d'actuar amb la màxima rapidesa de manera que es restableixi la circulació i es recuperi la major part del teixit afectat. Depenent de la zona del cervell afectada  el pacient pot tenir problemes per moure les extremitats, afectació del parla i la comprensió com en el cas del president Pujol a ambdues coses. 

L'ictus isquèmic és la tercera causa de mort i la primera de discapacitat crònica a les societats occidentals. Durant la darrera dècada, el tractament endovascular (sense cirurgia tot accedint a l’arteria obstruïda a través d’un tub o catèter) de l'ictus agut ha experimentat un progrés exponencial a causa del desenvolupament de noves estratègies i dispositius de reperfusió endovascular. Hi ha diferents tècniques de revascularització endovascular (desobstruir el coall amb un catèter) que inclouen la fibrinòlisi farmacològica local (administració de medicaments que desfan trombe), la fibrinòlisi mecànica (disrupció i/o extracció del trombe a través del catèter) i tècniques combinades. Aquestes tècniques estan disponibles al nostre país i són efectives encara que tenen cert risc en pacients nonagenaris i/o amb molta patologia associada.
 

Respectar sempre  la voluntat del pacient

Del relat del doctor Padrós podem confirmar la difícil decisió que van haver de prendre el metge i els familiars per interpretar quina hagués estat la decisió del president Pujol si hagués estat en condicions de decidir davant l’alternativa de sotmetre’s a un tractament de risc o acceptar restar sense capacitat per parlar i possiblement sense entendre. Aquest exercici d’empatia no és gens fàcil i em  consta que metge i família ho van fer amb la màxima escrupolositat i tot el respecte  vers el pacient. 

És una difícil decisió que, malauradament, metges i familiars han de prendre a diari.
 

Col·laboració entre Medicina privada i pública

L’absurd i estèril debat entre Medicina privada o Medicina pública es fa palès en circumstàncies com les que ha hagut de viure el president Pujol. Per indicació del seu metge fou portat a l’Hospital de Barcelona on eficientment se li van practicar totes les valoracions clíniques i radiològiques (TAC, RNM) per establir un diagnòstic acurat que és el pas imprescindible per oferir opcions terapèutiques. Un cop perfectament valorat i per decisió de la família és traslladà al centre de referència  (la teràpia endovascular requereix un equipament superspecialitzat disponible a pocs hospitals)  que en aquest cas fou un hospital públic, l’Hospital de sant Pau. Tot el procés transcorregué de forma ràpida i coordinada ressaltant l’excel·lent col·laboració entre dispositius privats i públics. Cal ressenyar que l’Hospital de Barcelona és un centre privat però de caràcter cooperatiu (propietat dels usuaris) i sense ànim de lucre i que l’Hospital de Sant Pau és públic concertat però que la seva titularitat pertany a una fundació gestionada per l’Ajuntament, la Generalitat i l’Església. D’això s’extreu l’esforç que àmplies capes de la població civil fan per coordinar amb l’Administració els seus esforços en benefici de tots els ciutadans. És un fet quotidià que malauradament els mitjans obliden sovint. 

En definitiva, és absurd creure que la millor Medicina és la pública a l’igual que també ho és pensar que és la privada. El que cal és exigir la millor col·laboració d’ambdues en benefici de tots.

El Sistema Sanitari català i l’excel·lència

Encara em sorprèn com uns professionals maltractats durant la pandèmia i mal pagats d’antuvi ofereixen a diari un estàndards de qualitat que assoleixen l’excel·lència. Me’n faig creus, però el cert és que l’atenció rebuda pel president Pujol a l’Hospital de Barcelona i al de Sant Pau, tal com la descriu del doctor Padrós, és d’excel·lència i hauria de fer reflexionar als gestors del Sistema Sanitari perquè escoltin d’una vegada als professionals i millorin les coses. 

Tot i això, no deixa de ser un motiu d’orgull per tots nosaltres els ciutadans saber que tenim als millors professionals. Cal que tota la Societat lluiti per obligar als polítics que rectifiquin i els hi ofereixin unes condicions dignes

Després d’aquestes reflexions només em resta desitjar-li al pacient Jordi Pujol una recuperació total i que pugui gaudir en plenitud el màxim d’anys de vida.