Josep Laporte i Salas: entre l’oblit i la memòria històrica

Hi ha notícies que passen injustament desapercebudes pel públic general. Una d’elles és la presentació del llibre “Josep Laporte, la grandesa d’un estil de fer política” que va tenir lloc el passat dia 5 de juny a Reus. El llibre forma part de la col·lecció que edita el Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) dedicats al personatge a qui es commemora l’any vigent en homenatge a la seva activitat en vida. Tal com afirmava el conductor de l’acte, el Dr. Miquel Bruguera, Laporte va ser un exemple de modernitat i un referent cívic, el veritable seny ordenador de la sanitat catalana, un mestre estimulant i un transformador de l’Atenció a la Salut catalana malgrat el mesquí finançament de la sanitat transferida.

Laporte va ser un home d’un entusiasme i una efectivitat extraordinaris. Abordà la reforma de l’Atenció Primària, transformant una activitat de dues hores —individual i sense connexió entre els metges— en una jornada de sis hores en equip als CAPs amb  històries clíniques i sessions clíniques, instituí la Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública (XHUP), creà l’Institut Català de la Salut (ICS) per gestionar els serveis sanitaris i posà en marxa un seguit de programes per actuar en temàtiques específiques (de donació de sang, hemodiàlisi, de trasplantaments d’òrgans, SIDA...). 

No hi ha cap dubte que les moltes coses bones que té el Sistema Sanitari català li devem a ell. Les dolentes, com l’infrafinançament de la sanitat, són culpa dels polítics que no han sabut estar a l’alçada d’aquest gran personatge i han fracassat en obtenir el diners necessaris del govern central.

Malgrat que en Josep Laporte és un dels nostres catalans més universals,  la nostra societat  ha començat a oblidar-lo, com fa sovint. Només cal que pregunteu als vostres amics sobre ell i observareu que ni tan sols un de cada deu recorden al personatge i molts menys la seva obra. 

S’ha escrit molt  sobre la necessitat de conèixer la nostra història, de recordar i no oblidar el que ha passat al nostre voltant. Això és el que  dona sentit a la nostra realitat. Per que la nostra història personal s’emmarca en un espai d’acompanyament i complicitat, de vivències simultànies que teixeixen una cosmogonia voltada dels grans relats universals.  És més important és trobar els canals per accedir a aquests registres, donat que són ells els que ens permeten saber qui som i d’on venim. 

Contra la rendició del temps, la restauració de la memòria és un vehicle d’alliberament, és una de les més notables tasques del pensament humà.

La memòria històrica el que pretén,  amb objectivitat i rigor, no és res més que conèixer la veritat del passat per poder construir una societat millor. La memòria —segons Jacques Le Goff— intenta preservar el passat solament perquè li sigui útil al present i al futur.

Per totes aquestes raons, estimats lectors, hauríem de subscriure les propostes que fa el Dr. Miquel Bruguera al seu blog. No n’hi ha prou amb l’homenatge que se li va fer durant l’any 2022 quan es complia el centenari del seu naixement. Cal fer altres coses que permetin que la seva obra arribi a més ciutadans: posar el seu nom a un carrer de les capitals catalanes (com j va fer Reus), posar el seu nom a un gran hospital i anomenar el dia 18 de març (el seu aniversari) com la data del memorial Josep Laporte. Un memorial  que hauria d’implicar a les cinc universitats catalanes i que serviria per rememorar la seva figura  davant tots el estudiants de Medicina i, a través de la premsa, de molts més ciutadans. 

Cal rescatar en Josep Laporte de la munió de vides passatgeres i anònimes destinades a creuar l'arc de la intranscendència.

Cal reconèixer la trajectòria, el compromís i la contribució que en Laporte va tenir amb la societat, convertint-lo en una figura clau per entendre la nostra realitat.

Cal recordar-lo  com a referent per no oblidar i mantindré la consciència de la nostra pròpia història.

Cal lluitar contra l'oblit, contra l'oblit que, reiteradament, tot ens ho arrabassa.

La seva memòria ha de ser la nostra gran aliada en el desig de que seva obra deixi l’empremta perenne d’una vida que va transformar la nostra Societat.