Excés de mortalitat i antivacunes

En comparar la mortalitat acumulada prepandèmia (2016-2019) i l'actual, a la majoria dels països d'Europa es registra un excés de mortalitat inexplicable. La taxa de mortalitat, disparada per la pandèmia de SARS-CoV-2 que ens va sorprendre a tots el març del 2020, no ha tornat a nivells del 2019 encara que ja han passat més de dos anys des del punt àlgid de la pandèmia. Dos anys, sis mesos i quatre dosis de la vacuna després (per als col·lectius més vulnerables) de moment la taxa de mortalitat a Espanya ha crescut un 16%. Sense causa única i definida.

L'excés de defuncions d'aquest any, al qual apunten les estimacions, encara s'haurà de confirmar, però ja hi ha consens que superarà registres anteriors. L'augment de les morts d'origen indeterminat podria ser de milers de persones. Es tracta només d'estimacions, les dades de les quals no es confirmaran fins d'aquí a uns mesos, però el Sistema de Monitorització de la Mortalitat Diària (MoMo) , gestionat pel Centre Nacional d'Epidemiologia de l'Institut de Salut Carlos III , i altres experts de la comunitat científica ja busquen explicacions.

I com no podria ser altrament, al lobby antivacunes li ha faltat temps per intoxicar les xarxes socials amb afirmacions esbojarrades i apocalíptiques sostenint que la causa de l'excés de mortalitat són les vacunes. Una altra fal·làcia post-hoc (afirmar que un esdeveniment és la causa d'un esdeveniment posterior simplement perquè va passar abans) del tipus que el col·lectiu negacionista ens té acostumats.

El problema és força important i complex. Mereix una anàlisi preliminar rigorosa de les dades disponibles.

Les vacunes no semblen la causa

Si les vacunes fossin la causa, l'excés de mortalitat acumulat seria homogeni a Europa, un continent massivament vacunat, i no és així, ni de bon tros. Per exemple, Irlanda amb una taxa de vacunació del 89% (superior a la d' Espanya ) registra una taxa de mortalitat un 7% inferior a la prepandèmica, mentre que Estònia amb només el 60% de la població immunitzada té un excés de mortalitat similar a l'espanyol. A més, segons xifres del Sistema de Notificació de Reaccions Adverses a les Vacunes (VAERS) dels Estats Units , després d'administrar més de 318 milions de dosis de les vacunes contra el COVID-19 només es van rebre 479 notificacions de casos de mort entre persones que van rebre la vacuna davant del COVID-19. Això és el 0,0017% de defuncions relacionables amb la vacuna. No sembla que les causes de l'excés de mortalitat vagin per aquí, ni de bon tros.

Altres sospitosos: el canvi climàtic i l'envelliment de la població

Un altre dels possibles sospitosos són les successives onades de calor que hem experimentat, atès que la calor extrema sol matar persones molt vulnerables, generalment majors de 80 anys. Efectivament, l'augment de mortalitat més gran l'han experimentat els nonagenaris. L'Institut de Salut Carles III estima que dels 19.822 decessos més dels esperats que s'han produït a Espanya des de l'1 de juny passat, 4.601 són atribuïbles a la calor, i van tenir lloc, majoritàriament, al juliol. Això explicaria una fracció de l´excés, però no tot.

L'envelliment de la població també hi pot estar implicat, encara que no com a causa directa. Espanya va registrar el 2022 un nou màxim d'envelliment, comptabilitzant 133 persones més grans de 64 anys per cada 100 menors de 16, segons les últimes dades de l'Institut Nacional d'Estadística. Tot i això, el nostre país està per sota de la mitjana d'Europa quant a morts per aquesta causa (19,2% davant el 20,2% a la UE). Tampoc no sembla estar entre els principals culpables.

Deteriorament del sistema sanitari postpandèmia: el principal sospitós

A Espanya tenim una llarga expectativa de vida i una gran població de pacients crònics que han patit els efectes de la pandèmia a l'Atenció Sanitària. Els retards en els diagnòstics, en els tractaments i la manca de personal sanitari han trastornat el funcionament normal d'un sistema que tampoc gaudia de bona salut abans que hagués de bregar amb l'emergència sanitària. Encara no hem recuperat l'impacte de la pandèmia sobre l'atenció a les malalties cròniques i el càncer. Perquè durant les primeres onades pandèmiques es van diagnosticar aproximadament entre un 35% i un 40% menys de malalties cardiovasculars, diabetis i malalties renals cròniques. La reducció diagnòstica i terapèutica va ser encara més pronunciada, dentre el 40% i el 50%, en la malaltia pulmonar obstructiva crònica i el diagnòstic del càncer. Els efectes d'aquesta atenció insuficient es prolongarien molts mesos després de superar el punt àlgid de la pandèmia. La manca de voluntat dels polítics per aportar prou recursos materials i humans explicaria aquest factor que sembla tenir molt de pes en l'equació explicativa de l'excés de mortalitat acumulat.

Els certificats de defunció i les històries clíniques del SNS són la clau per esbrinar les causes

En espera de les dades de mortalitat definitives i desagregades, només podem fer hipòtesis sobre les causes. Mentre s'elabora l'anàlisi, els responsables sanitaris tenen eines menys lentes i costoses que l'estudi de tots els casos. Per exemple, es podria fer un mostreig aleatori d'un nombre significatiu de certificats de defunció i creuar les dades amb les de les seves històries clíniques de l'SNS. Un comitè d?experts analitzaria si la mort s?ha produït per retard en el tractament d?una patologia crònica, en el diagnòstic d?un càncer o qualsevol altra causa. Els resultats no serien concloents, però sí rellevants per començar a donar respostes a una societat que comença a estar alarmada.

Si com crec, les causes són múltiples, però amb gran pes del deteriorament del Sistema Sanitari postpandèmic, els responsables polítics haurien de facilitar més recursos i tractar els professionals sanitaris amb el respecte i la gratitud que mereixen.