La programació a l'abast de tothom

A aquells que estudiàvem a la dècada dels vuitanta del segle passat se'ns repetia amb insistència que l'ordinador seria una eina bàsica per a qualsevol ocupació que anéssim a exercir. Els més inquiets van començar a apuntar-se a cursos de programació dels llenguatges més en voga llavors -Fortram, Cobol, Basic…-, o, si més no, a rebre formació per aprendre a manejar el complex programari d'oficina que s'utilitzava a l'època, com els processadors de textos WordStar i WordPerfect o el gestor de bases de dades dBASE, que requerien el coneixement de nombroses ordres per al seu maneig amb certa agilitat. Tot i això, amb el canvi de dècada l'arribada de Windows de Microsoft va comportar la revolució de la informàtica d'usuari.

Els entorns de treball gràfics van democratitzar l'ús de l'ordinador, de manera que ja no calia saber res per escriure un text o crear un full de dades -almenys per fer les tasques més bàsiques-, ja que tot es duia a terme punxant amb instruccions (controls): el ratolí de forma intuïtiva icones i botons virtuals. El feixuc sistema operatiu MS-DOS, amb la seva pantalla negra i les seves línies d'ordres, va quedar ocult després d'un agradable i colorista entorn de treball que permetia fer el mateix -crear, esborrar, moure arxius i carpetes- només fent clic.

Això ve a tomb perquè, salvant les distàncies, ens trobem actualment en una situació similar a la que va tenir lloc a la primera dècada dels noranta. També avui rebem el bombardeig recurrent de missatges que ens insten a aprendre a programar com una condició necessària per poder ocupar gairebé qualsevol lloc de treball. I, també, en paral·lel s'està forjant una altra democratització de la informàtica, una altra manera d'obrir les seves possibilitats a tothom sense la necessitat de tenir una formació tècnica, que cobra forma a través de dues tendències: el low-code i el no- code.

El primer cas, el low-code, fa referència al desenvolupament de programari que requereix molt poca programació. Es tracta de plataformes on podem crear aplicacions i programes a partir de blocs de codi predissenyats, encara que també podem afegir les nostres pròpies línies de codi sobre el generat de manera automàtica. A banda de simplificar i agilitzar el procés de gestació d'un sistema informàtic, redueix sobretot el nivell de coneixements tècnics que cal tenir per fer-ho.

El no-code va un pas més enllà i permet crear productes informàtics sense haver d'escriure ni una línia de codi. Igual que en el cas anterior, és una opció que s'ofereix a través de plataformes digitals on l'usuari s'enfronta a una interfície visual on pot agafar components de programació preconfigurats i afegir-los al seu objecte de desenvolupament.

Un bon exemple d'aquesta filosofia reduccionista és el popular CMS ( Content Management System ) WordPress, una plataforma per a la creació tant de webs com de mitjans digitals. La seva versió més senzilla, basada en plantilles i mòduls prefabricats, posa a les mans de qualsevol la possibilitat de crear-se un lloc a internet. Tot i això, és una solució de codi obert que permet a aquells amb coneixements de programació veure el codi font i modificar-lo segons les seves necessitats per personalitzar el web creat.

Les plataformes low-code i no-code presenten molts avantatges, començant perquè permeten que qualsevol pugui crear programes i aplicacions sense necessitat de programar (o amb un mínim de codi), i aquest factor és una palanca rellevant de cara a la digitalització de les empreses. A més, permet generar desenvolupaments informàtics d'una forma més àgil i ràpida, atès que escriure codi és una mica lent i feixuc, especialment per a aquells no gaire familiaritzats amb aquesta disciplina. Finalment, l‟ús d‟aquest tipus de plataformes implica un estalvi de costos per a les organitzacions, ja que eviten molta de la inversió que comporta la programació tradicional.