Passió i improvisació en la música espanyola del Segle d'Or

El desconeixement generalitzat -fora del públic expert- de la música que sonava en el Renaixement i el Barroc espanyol és un dels buits més significatius que presenta la nostra identitat cultural com a nació. Com afirma el musicòleg Álvaro Torrente, “estaríem parlant de música de plata en un Segle d'Or”, atès que no s'ha aconseguit identificar cap figura musical de la talla d'un Lope de Vega, Cervantes o Velázquez. Per sort, existeix en l'actualitat entre els ensembles i professionals en actiu una forta tendència a investigar i representar repertoris de la música antiga espanyola. 

El conjunt sevillà Accademia del Piacere acaba de llançar al mercat un nou disc basat en la tradició musical del Segle d'Or, posant en evidència la seva transterritorialidad, d'una banda, rebent influències procedents d'Amèrica i, per una altra, interactuant amb les formes en voga en altres parts d'Europa, principalment França i Itàlia. Spain On Fire - Divine and human passions in the Spanish Baroque segueix la senda iniciada per l'enregistrament de 2013 Rediscovering Spain, un repertori que la formació que dirigeix el gambista Fahmi Alqhai ha treballat i ampliat en directe durant anys fins a desembocar en el volum que ens ocupa. El grup té en el seu haver una discografia que es nodreix en gran manera de fonts musicals espanyoles, en la qual destaquen el títol més recent, Colombina (2022), dedicat al cancioner homònim, seguit per Muera Cupido (2019), centrat en les figures de Sebastián Durón i José de Nebra, i Cantar d'Amor (2015), obra que gira entorn de Juan Hidalgo i la música escènica barroca.

Els temes que integren Spain On Fire abasten des de la primera meitat del segle XVI, amb Antonio de Cabezón i Mateo Flecha, fins a les primeres dècades del XVIII, perquè cronològicament tanquen el ventall temporal Antonio Martín i Coll i Santiago de Múrcia. Al llarg del disc se succeeixen peces instrumentals amb altres cantades per la soprano valenciana Quiteria Muñoz. El plantejament que aborden el director Fahmi Alqhai i els membres de la Accademia està molt enfocat cap a la glossa, la improvisació i la reconstrucció de la música, imprimint en ella un segell propi, una cosa molt present en tots els treballs del ensemble. Això implica que alguns dels talls estan signats pel propi Alqhai (Folías d'Espanya) o pel guitarrista Carles Blanch (Tarantel·la & Canaris). En aquest enregistrament apareixen els membres fixos de Accademia del Piacere: els germans Fahmi i Rami Alqhai més Johanna Rose interpretant les violes de gamba, el teclista Javier Núñez, el citat Blanch en la corda premuda i el percussionista Agustín Diassera, que substitueix a Pedro Estevan, un nom habitual en l'obra passada del ensemble.

Si comencem aquesta revisió de Spain on Fire des de les peces més antigues és necessari parlar de l'amanida La Negrina de Mateo Flecha el Vell, probablement composta cap a 1535. L'amanida és un gènere per a diverses veus que combina diferents ingredients de diversa índole en una mateixa peça musical: idiomes diferents, elements profans i religiosos, i temes seriosos com a còmics. La Negrina pertany a una època en la qual “el negre” estava de moda en la península ibèrica, de manera que en la literatura apareixien amb freqüència personatges d'homes negres. La influència dels sons afroamericans en aquesta amanida és especialment assenyalada en la part Gugurumbé.

La presència d'Antonio de Cabezón -una de les figures més internacionals del Renaixement espanyol- en el disc s'articula a través de l'himne religiós Pange lingua, que antany obria aquest programa quan era interpretat en directe, i amb les Diferències sobre el cant pla del cavallero, una peça impresa en 1578, encara que probablement composta molt abans d'aquesta data, que és un clar exemple de variació i experimentació sobre mateix un tema musical, que, d'alguna forma, estableixen la base de la filosofia d'aquest enregistrament. De la mateixa manera, la Glossa i improvisació sobre Conde Claros, procedent dels llibres de xifra per a vihuela del palentí Alonso Mudarra, torna a posar en evidència la devoció per la improvisació en la música espanyola renaixentista. 

Seguint l'ordre cronològic i ja internant-nos en el segle XVII, Accademia del Piacere ha seleccionat l'arxiconegut tema del francès Henry de Bailly, Jo sóc la bogeria, com l'obertura per al disc. Es tracta d'un air de cour -composicions per a diverses veus o per a veu sola i acompanyament de llaüt o de guitarra- escrit originalment en espanyol i procedent d'un dels volums que integraven l'obra Passava amor de Gabriel Bataille, que reflecteix l'interès pels hispà que manifestava el país veí.

Els tons humans, a vegades comparats amb el pop actual del Barroc espanyol, estan presents en Spain On Fire a través de Luis de Briceño i de José Marín. Briceño va ser l'autor d'un mètode de guitarra, publicat a París en 1626, que va suposar la punta de llança de la introducció de la pràctica de la guitarra al país veí, especialment la tècnica del rasgueo, tan diferent del puntejat de llaüt. Per part seva, José Marín, a part de ser un dels noms de referència de la música del segle XVII, és un personatge fart interessant, la vida del qual sembla treta d'una novel·la d'aventures. Ens ha llegat una col·lecció de tons que conté 51 d'elles a veu sola amb acompanyament de guitarra escrit en tablatura italiana.

Un altre nom d'aquest programa és el bolonyès Giovanni Battista Vitali, perquè Fahmi Alqhai ha realitzat una glossa d'un de les seves cercaviles pertanyent al llibre Artificial Musicali de 1689, considerat com un de millors estudis sobre el contrapunt de l'època. Així mateix, el disc inclou dues peces del franciscà Antonio Martín i Coll, i unes Folías gallegues del guitarrista Santiago de Múrcia arreglades per Carles Blanch, culminant aquest periple musical en el començament del segle XVII.

Spain On Fire emana a través de les seves pistes un aire de llibertat interpretativa que afegeix fluïdesa als sons antics, sense trair el rigor historicista, però evitant l'encotillament que pot portar amb si una execució en excés literal. La importància que va tenir durant els segles XVI i XVII la improvisació en la recreació dels temes, ja fos a través de disminucions, variacions o glosses, legitima amb escreix aquesta aproximació al repertori, que sona d'aquesta manera molt fresc i molt viu.