Aquest cap de setmana se celebrava el XV Congrés del PSC, en què Salvador Illa, a més de ser ratificat del seu càrrec com a primer secretari, el van proclamar oficialment –encara que ja es coneixia– candidat socialista a les eleccions catalanes del proper 12 de maig. La votació a mà alçada dels 1.200 delegats ho feien per aclamació. Una demostració que en els darrers temps s'aplica amb massa assiduïtat als partits polítics. No hi ha discrepàncies, és la imatge d'unitat de: “Tots a una com a Fuenteovejuna”, davant d'una situació complicada per als socialistes del partit germà, el PSOE, i les repercussions que podran tenir a les urnes catalanes.
El Congrés que estava previst abans de la convocatòria electoral, ha significat el primer gran acte electoral, el tret de sortida en una campanya gens fàcil tenint en contra tots els partits independentistes, el PP i fins i tot els Comuns de Colau, que està ferida després de ser rebutjada pels socialistes de Collboni per entrar al govern municipal com ella pretenia. Tots contra Illa i a l'espera que li puguin treure algun escàndol que li minvi vots, o simplement atacant-lo amb allò de “el PSC és el delegat del PSOE”. En campanya tot s'hi val, després, alguns intenten que el que es va dir en campanya no els ho han de tenir en compte els votants. Passa sempre. I on vaig dir blanc després pot ser negre negríssim.
En aquest gran acte de reafirmació d'Illa, com a líder i “pròxim” president de Catalunya, Pedro Sánchez va estar present parlant meravelles del candidat. Només ha tingut paraules d'elogi, com calia esperar. Mentre que Salvador Illa en el seu discurs arengava la militància instant-los que el PSC segueixi sent un partit amb ànima, que no es tanqui en si mateix i que estigui obert a la societat catalana.
Són curioses les paraules d'Illa quan diu que el PSC vol que segueixi sent un partit “amb ànima”. Aquest concepte recorda les dates en què es parlava amb total normalitat de les dues ànimes del PSC-PSOE: moltes vegades xocaven, hi havia discrepàncies, que no dissidència, molt sa per a la salut d'un partit. Com el que no vol la cosa, es van anar eliminant coses: va desaparèixer PSOE i només es va quedar el PSC. El mateix va passar amb les dues ànimes que donaven vida i cabuda a les diverses idees i pensaments que enriqueix el partit socialista. Les dues ànimes van donar pas, molt sibil·linament – per obra i gràcia dels seus dirigents, a una de sola: el “catalanisme”, com va dir al seu dia Josep Maria Triginé: “Tot el PSC és catalanista”. El van transformar a poc a poc, no gaire clar per no espantar els votants i dissimular amb els militants que se solen empassar el que li facin fora, perquè si no ja saben què passa. Aquesta és la política de les majories que es viuen als congressos. És la tònica de tots els partits, no només dels socialistes.
Maig és a tocar, els delegats cridaven “Illa president”, es va crear un clima triomfalista abrigat per les enquestes que donen a la candidatura d'Illa el nombre més gran de vots, com en les anteriors. No és bo sortir com a guanyador, perquè fins que no s'introdueixin els vots, s'obrin les urnes i s'expliquin els vots, no se sabrà qui ha guanyat els comicis. Després guanyar no vol dir governar, com s'ha pogut comprovar. Els acords amb altres formacions polítiques no solen ser fàcils tenint en compte que ara tots van contra el PSC.
Els partits independentistes acudeixen a les urnes dividits, cosa que significa la divisió del vot. Els Comuns, barallats amb Sumar i especialment amb Unides Podem. La incògnita de si es presenta Ciutadans o no. Depenent d'això, els vots es dividiran entre el PSC i el PP. Els populars segons les enquestes tripliquen el nombre de diputats, Vox baixa i hi ha la CUP que no se sap què passarà amb ella.
El que sí que és clar és que PSC, ERC i Vox ja tenen elegits els seus candidats, la resta no, especialment Junts que esperarà fins aquest dijous per conèixer si finalment Puigdemont serà el seu candidat. Ho serà?, crec que no, tem ser detingut. Les europees hi són, es pot presentar i no li passarà res fins que s'aprovi definitivament la Llei d'Amnistia. Com diu el refrany popular “Qui espera, desespera”.