Un canvi de paradigma

Sens dubte estem vivint un tancament d'etapes a Catalunya després de conèixer tots els resultats electorals del 12 de maig passat. En una sola votació s'han produït diversos terratrèmols alhora, la dreta va guanyar terreny a l'esquerra i el constitucionalisme a l'independentisme. A més, la nit electoral va deixar un somriure permanent en algunes seus i un profund sentiment de dolor i incredulitat en altres.

El que esperen els catalans ara és que es materialitzi un nou Govern que ens tregui a tots de l'actual situació de paràlisi. Per això les negociacions van a tota velocitat posant damunt la taula propostes de tota mena.

Cobra cada cop més força la possibilitat que tinguem un govern en solitari del PSC gràcies a dos acords clau. L´acord d´investidura il´acord de legislatura. Perquè tots dos es materialitzin totes les parts han de reconstruir els seus propis espais polítics, cedir, demanar i acordar.

A Junts ja busquen una sortida honorable a l'expresident Carles Puigdemont a qui molts el volguessin veure per última vegada entrant al Parlament defensant la seva investidura, que seria fallida però que apaivagaria alguns ànims. Posteriorment es parla que abandonaria el seu escó per arrabassar-li la presidència de Junts a Laura Borrás amb una quantiosa nòmina mensual de 90.000 euros a l'any, xofer i dos assessors a pagar per Junts.

D'aquesta manera totes les seves promeses es veurien complertes, tornar a Catalunya des de Brussel·les, no liderar l'oposició al Parlament i ajudar un relleu de lideratges tranquil dins del partit que hi té ara el seu únic líder.

Per a aquest escenari post Puigdemont els candidats amb possibilitats serien tres: Josep Rull , Jordi Turull , i Salvador Vergés . I passaria en un moment en què han tornat a casa els que van conformar el PDCat i mentre ha perdut poder Laura Borràs. D'aquesta manera Junts agafaria aire mentre cogoverna el país des de les administracions supramunicipals de les Diputacions catalanes i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

A ERC semblen voler recuperar el seu electorat també des de l'oposició, descartant un tripartit que creuen que els desgastaria encara més. Mentre es reconstrueixen per dins com la CUP que va iniciar abans el seu procés de refundació després de la patacada de les municipals.

Les bases dels dos partits, CUP i ERC semblen sentir que els que els han portat fins al moment en què es troben no poden liderar aquesta nova etapa, post electoral.

El primer que va fer un pas al costat va ser el President Pere Aragonés, a qui tots li reconeixen la feina duta a terme, fins i tot els seus adversaris polítics i que des de la seva dimissió se'l nota molt més relaxat, després d'assumir en solitari el pes de la derrota electoral republicana.

La seva decisió va forçar la retirada de l'executiva republicana de Marta Rovira i ell, "fins aviat" d' Oriol Junqueras . A tots dos les bases els van permetre canviar els seus estatuts per allargar el mandat intern però han de redoblar esforços per no tornar a la base de la piràmide. El corrent 1-O a ERC ha demostrat la seva capacitat per convèncer dels seus postulats en dues trobades electorals consecutives, i ja ningú dins dubte de la seva gran força a l'espai independentista. Entre els seus èxits hi ha haver forçat la direcció a admetre la part de responsabilitat que tenen en el desencís intern i extern.

I mentre l'espai independentista es refà, seria el torn del PSC, que podria, si tot surt com esperen, governar en solitari . L'aposta per una "geometria variable" els exigiria dialogar i pactar-ho tot, tot el temps, però és així com ho han volgut a les urnes els catalans. Aquests han bandejat les majories de l'escenari actual i continuen tenint com a preferència electoral l'abstenció, una tendència preocupant a l'alça que es notarà més en aquestes eleccions europees.

Els comuns conscients que a cada nova trobada electoral perden votants, també podrien quedar-se fora de la Generalitat però no de ser decisius en moments clau per a aquesta legislatura i fer valer els seus 7 diputats al Parlament, partit a partit. En una renúncia puntual estudiada i meditada.

El PP a Catalunya té molt a dir, amb els seus 15 diputats, i el primer que esperen decidir és que Carles Puigdemont no pugui presentar la seva candidatura al Parlament fent-se valer a la Mesa de l'hemicicle, en què esperen tenir representació si cap pacte es ho impedeix. Que per poder pot passar, encara que mai abans no hagi passat.

Perquè el primer partit s'està jugant al Parlament per després conformar-se un govern, possiblement monocolor a la Generalitat, on gestionar-ho i explicar-ho bé, ho serà tot i la clau dels propers deu anys.

Però en un escenari tan volàtil com l'actual ningú no descarta tampoc unes noves eleccions a Catalunya encara que la major part dels protagonistes polítics catalans sortirien escaldats en tornar a posar les urnes en mans de la gent, farta de la inestabilitat política i d'exercir el seu dret a vot tantes vegades consecutives. La democràcia agrada, però hi ha un empatx generalitzat de tanta crida a les urnes deguts a avenços electorals constants.

La responsabilitat està en mans de tots per construir una Catalunya més forta, que sens dubte ho serà si tothom des del seu seny posa el seu granet de sorra, allà des d'on es trobin ara. Serà una cosa col·lectiva o no serà, si aconseguim que la pau social entre catalans sigui una prioritat per sobre de totes les diferències.

Estem davant un canvi de paradigma on la ultradreta que es troba a la carena de l'onada vol decidir el futur de tots des dels comandaments de la UE. I davant d'això què podria sortir bé?

Tots miren a Catalunya perquè des d'allà vénen una bona part de les solucions als grans problemes que ens afecten. Sabrem estar tots a l'alçada d'aquest capítol de la història que ens interpel·la? El proper 9J, tindrem la resposta final.