No han passat tants anys,18, des de la constitució a Catalunya del partit Ciutadans que provenia de la plataforma “Ciutadans de Catalunya”. Els seus principis van ser: Ciutadania, Llibertat i igualtat, laïcisme, bilingüisme i Constitució. Els impulsors van ser un grup d'intel·lectuals que van veure la necessitat d'una formació de centre, com a element d'equilibri entre la dreta i l'esquerra, a més de la defensa dels constitucionalistes davant de la deriva que estava prenent els partits anomenats catalanistes cap a l'independentisme, i el que passava poc després: les lluites polítiques i socials.
A l'assemblea Constitueix, va sortir la figura del president del partit, un jove advocat de 26 anys, Albert Rivera, amb la frescor i inhibició de la seva edat que la va posar en pràctica a la seva primera campanya, en el cartell electoral de la qual apareixia nu. Només les mans tapaven allò que educadament anomenen vergonyes.
El partit va ser com l'entrada d'aire fresc a la política: il·lusió, esperança i la necessitat de trobar dirigents que entenguessin el que estava passant a Catalunya i bona part dels ciutadans se sentissin representats. Així que la pujada en vots va anar creixent fins arribar al 2015, quan Rivera es va presentar com a cap de llista a les eleccions generals, on Ciutadans va aconseguir un triomf inesperat. El van votar tres milions i mig de persones, amb 40 diputats. Què va passar llavors? Doncs que el partit centrista havia esdevingut autèntiques protagonistes de la política espanyola. Amb aquest triomf que va agafar tothom per sorpresa, Rivera que no estava establert políticament, es va creure que podia ser president, i es va equivocar al no arribar a acords amb els socialistes. Això hauria evitat l'entrada de Podem al Govern -haguessin estat ells- i va començar el principi de la fi del partit taronja
La supèrbia i la manca d'experiència política van fer que Rivera no veiés venir allò que els oferiria el futur. I això que el mateix any, amb Inés Arrimadas com a cap de llista a les autonòmiques catalanes del 2017, Ciutadans va ser la força més votada, amb 37 diputats. Estaven a la glòria, Sol passar si els dirigents estan més als núvols que trepitjant terra. Al final com deia el polític gallec Manuel Iglesias Corral “Aquí passeu o que passeu”,
Ni Arrimadas ni abans Rivera, i algun polític de Ciutadans, van saber digerir els èxits, així que com ha passat amb altres partits, Ciutadans ha anat perdent votants i conseqüentment presència institucional a comunitats autònomes, ajuntaments i al Congrés dels Diputats.
Amb el debat intern, les eleccions europees i catalans, es plantegen si han de concórrer sols amb les sigles o s'integren al PP, per segons alguns no desaparèixer, o el que és el mateix, perquè alguns segueixin tenint càrrecs i sous. Dos sectors estan enfrontats, perquè el PP ja ha dit que anar en coalició, res de res, s'han d'integrar i concórrer amb les sigles. Altres en canvi prefereixen anar amb les seves sigles. Així que, en aquest punt hi ha la situació del partit que va trepitjar el cel i va baixar al purgatori. Quin bàndol guanyarà el pols? Doncs pot passar que es divideixin: a Catalunya aniran sols ia les europees s'integraran al PP. És una bona solució? No, la divisió és dolenta. Un partit de centre sempre és necessari. Suposa equilibrar la balança perquè els extrems de la política no siguin els que tinguin la clau de la governabilitat. Seria un greu error que Ciutadans desaparegués, encara que ara estiguin en una travessia del desert, que no agrada, però que de vegades és necessària. Així que només queda esperar per veure com acaben les negociacions del PP i Ciutadans i de passada conèixer qui serà el cap de llista del PP a Catalunya, una altra de les incògnites que manté Núñez Feijóo.