Durant massa temps s'ha fet creure que els catalans són nacionalistes, i els qui no ho som o bé som menys catalans o bé som una altra cosa. Però hi ha una Catalunya desacomplexada, mestissa i cosmopolita enfrontada amb una altra de prepotent i exclusiva. La imagino ara representada amb els periodistes Albert Soler, Víctor Amela i Ramón de España, que, secundats pel músic i compositor Alfonso de Vilallonga, van actuar fa uns dies en comandeta per presentar a Barcelona el darrer llibre del primer: Puigdemont: el retorn del Vivals (Sagesse); editat per Luis Campo Vidal. Una sala plena amb cent persones disposades a passar una bona estona ia no callar què veuen i saben, conscients que un dels últims quadres de Piet Mondrian va estar setanta anys en un museu penjat al revés sense que ningú impugnés l'error. Una bona metàfora.
Els disgustos sempre estan assetjant, amb el perill afegit d'embolicar-nos en amargor. “La vida sempre són preocupacions”, em confessava fa uns quants dies una amiga. Per això són dignes de reconeixement els qui, en lloc d'aprofundir en el desgust dels revessos i les contrarietats, donen curs a l'humor, a la broma, a la ironia alegre i que, encara que tot sigui depriment, no deixin en procurar capgirar les coses. És una actitud infreqüent, però fer somriure o riure obertament permet oblidar o donar-se ànims. I és molt agraït. No hi ha malament que cent anys duri, resa un refrany que pot afegir ni cos que el resisteixi.
El procés ha estat revifat a fons per Pedro Sánchez, per què, per què? Per estar disposat al que sigui per seguir donant menjar als seus, des de la Moncloa i des d'un Falcon. El desdoblament de personalitat d'aquesta mena és sorprenent i fa qualsevol cosa sense donar explicacions veraces; amb la seva xerrameca, ganyotes i maniobres ha aconseguit ser consentit pels seus. El país és més ximple gràcies a ell.
Sánchez ha parlat de com és d'urgent resoldre el problema de Catalunya, Soler ironitza des de Girona sobre aquesta falsa excusa: “És normal que els catalans no sapiguem res del nostre problema i Sánchez sí, per alguna cosa ell té accés als serveis secrets, que l'hauran informat que no podem seguir així”, “podria optar per deixar-nos en pau, que aquí estem tan ricament, però és clar, sense problemes no hi ha amnistia. I sense amnistia no segueix de president”. Però tot això és demolidor i, al cap ia la fi, atenta contra la veritable convivència entre els catalans, en privilegiar provats delinqüents que parlen i actuen en nom de Catalunya i n'exclouen la majoria dels seus conciutadans.
L'humor s'activa des d'una actitud satírica i rebel davant l'evidència d'una farsa acompanyada per una infinitat d'afirmacions grolleres i enganyoses; molta lírica i solemnitat quan l'única cosa que importa és el poder i el repartiment dels diners. Albert Soler i els seus amics abans esmentats -catalans tots ells- no vacil·len a burlar-se de tot, una desimboltura terapèutica que expandeix entre molts dels seus paisans el consol i alleugeriment necessaris per no caure en depressions i combatre malsons. Es vol entendre a la resta d´Espanya aquesta distinció entre catalans? Albert Soler escriu en un diari gironí i des de les seves xifres estimula a distingir el que és real de l'imaginari. Ell mateix afirma que gràcies al procés s'ha fet famós i ha conegut multitud d'amics, però no deixa d'assenyalar amb menyspreu que els nacionalistes han perdut fa temps el sentit de l'humor, i que “a Catalunya riure's de les idioteces del Vivals es considera delicte de lesa traïció”. El Vivales és el nom que el pare de Soler va posar a Puigdemont en veure'l per televisió i que ha fet fortuna entre els constitucionalistes catalans. Albert Soler retrata amb sorna el parc temàtic que ha promogut el lacisme (partidaris dels llaços grocs en protesta pels polítics presos).
En aquest llibre hi ha referències a Vàltonyc “xaval desconegut que no tenia on caure mort” i va aconseguir colar-se a la cort de Waterloo; el cepell que cantava “per a tots aquells que tenen por quan arrenquen el cotxe, que sàpiguen que quan rebenten les costelles, brindarem amb xampany”. S'evoca el presidentorra, els bessons Tururull (Turull i Rull) i s'adona del gest heroic de Nogueras movent de lloc banderes al Congrés dels Diputats
Sota pretext de diversió i llibertat d'expressió, la televisió pública TV3 emet programes en què és ordinari fer broma amb 'Puta Espanya!'. És inevitable preguntar en veu alta què passaria si algú digués amb broma, en aquesta mateixa cadena o en una altra, 'Puta Catalunya!'. Què es diria, què es faria, què passaria? Estem perduts a la caverna de la fina brutalitat que maltracta i que reclama privilegis i desigual tracte. Els recomano llegir 'Un meublé a Waterloo'.
Més notícies: