Vaig participar de forma molt activa a la campanya de suport a Pedro Sánchez a les primàries de 2017.
M'he llegit els seus 2 llibres sobre les capacitats de resiliència que ha de tenir un líder, i precisament per això, no arribo a entendre la seva confessió pública respecte a la debilitat al seu taló d'Aquil·les, Begoña. Debilitat política que l'ha portat a prendre 5 dies d'assumptes personals per reflexionar-hi sobre si deixa el càrrec de President del Govern d'Espanya; ho sotmet a plebiscit públic, o dilluns segueix com si res.
Vagi per davant la meva percepció personal, com a professor coneixedor de les tècniques de comunicació no verbal, respecte al fet que el crec. Crec que no va de fanal, que diu de debò que està reconsiderant la seva continuïtat, o no.
Les fotos de la cara ahir al Congrés són molt eloqüents: Mandíbules grinyolant, ulls enfonsats i rostre descompost. En aquest cas, la cara sí que era el mirall de l'ànima i pocs actors, encara llorejats amb l'Óscar poden impostar-la.
Però anem als fets, al detonant que l'ha fet explotar. Un pseudo sindicat d'extrema dreta, que ha estat encausat per pràctiques mafioses d'extorsió, sense cap mena de reconeixement social, presenta una denúncia, que havent estat admesa a tràmit de forma inicial, no aporta cap prova ni indicis racionals de criminalitat perquè prosperi. I això és tot? Aquest és un motiu suficient perquè tot un President de Govern, que aspira a passar a la Història com a gran estadista, llenci la tovallola? No quadra. No és justificable. No respon al presumpte sentit de la responsabilitat atribuïble a qualsevol cap de govern.
Als meus cursos sobre Tècniques d'Organització i Lideratge, explico la resposta que va donar Felipe González a José L. Rodríguez Zapatero, quan, acompanyat de la que havia estat secretària personal de Felip, Trinidad Jiménez, l'acompanyo “al jardí dels bonsais” el 2001 per preguntar-li: Felip, tu creus que jo tinc fusta de líder, que puc arribar a ser President del Govern? I González, amb formes displicents –ell havia donat suport a Almunia-, sense deixar de regar els seus bonsais i sense mirar-lo a la cara, li va contestar: “Per ser líder calen 3 fortaleses; fortalesa física, fortalesa moral, i fortalesa ideològica. Mira al teu interior i respon tu mateix”
La fortalesa moral fa referència al conegut “al qual destaca, se l'ataca”. És a dir, si algú no assumeix que quan més amunt estigui en un lloc de responsabilitat, -professional o polític- més grans seran els atacs que rebrà, millor que no es presenti per promocionar.
A Pedro Sánchez se l'ha adjectivat de tot: Dur, impertorbable, cínic, mentider, caïnita, o “ killer de la Moncloa”, entre altres lindezas, i el pitjor d'aquestes crítiques no és que vinguessin de l'adversari polític –això va de seu - és que li han vingut com a “foc amic” des de dins del seu propi partit. Ell les ha sortejat i suportat amb estoïcisme, inassequible al desànim, i sobre aquest perfil públic autoconstruït, ha pontificat amb 2 llibres: Manual de resistència i Terra ferma. I ara per un “treu-me aquí aquestes…denúncies” Tira la tovallola? Insisteixo que no és creïble que aquesta sigui l'única causa. Manca un mòbil.
Si amb la seva actitud, posant el focus sobre aquest assumpte, creia que el desactivaria, ha generat just el contrari, ha avivat el foc. No ha tingut en compte el vell aforisme: “ Excusatio non petita, accusatio manifesta ”. Avui és capçalera de la premsa nacional i internacional, i tots es pregunten el mateix: aquesta és una causa suficient per plantejar una possible dimissió. Continua faltant un mòbil més creïble?
Ara no podrà evitar que les inferències sobre les causes reals pugin com l'escuma. A Tècniques de Comunicació Social utilitzem una metàfora: “La comunicació política funciona com la llei de gots comunicants; allò que no expliques tu, havent-ho de fer, ho inferiran els altres”, és a dir, l'inventaran, perquè l'ésser humà funciona amb certeses, si no té una explicació seriosa, coherent o millor científica, sobre l'origen de l'univers, se n'inventarà una , o múltiples explicacions, a les que anomenarà religions, i si són increïbles per al raonament humà les batejarà com a dogmes de fe.
I motius per inferir sobre explicacions degudes i no donades, n'hi ha molts: Hassan, Marroc, Alger; Pegasus i al mig, els serveis d'intel·ligència israelians, entre molts altres.
Això no ha fet més que començar, donarà per a una sèrie de molts capítols. Dilluns, més.