“Jo sóc només un humil servidor dels autors els personatges dels quals interpreto, el meu únic privilegi és el de poder escollir aquells” ens ha dit Josep Maria Flotats al vestíbul del teatre Romea el dia del seu retorn a aquest local on no havia tornat a actual des d'un llunyà any 1959, aleshores com a actor secundari. Entre aquella data i la d'avui, tota una vida, si és el cas pletòrica d'èxits com a actor i director, tant en teatre, com en cinema i televisió i, a més, cas certament excepcional, en el domini d'una perfecta dicció en català -el seu idioma matern-, castellà i francès, aquest après al Liceu de Barcelona i, en bona mesura, el seu idioma de consagració internacional.
Flotats torna al Romea amb “Voltaire Rousseau. La disputa”, una obra de Jean-François Prévand sobre un imaginatiu combat dialèctic entre aquests dos grans personatges de la història moderna que van establir les bases dels principis de la revolució francesa i de la societat contemporània. La conversa amb Flotats és rica en matisos i apreciacions i va més enllà de parlar de la funció que protagonitza en aquell moment, sobre la qual se sent particularment identificat perquè “sóc mig volterià i mig roussonaí i, si a això s'hi afegeix una educació religiosa , el resultat és un vendaval que resulta inexplicable”. Confessa que té “una sensibilitat exacerbada i que controla malament les seves emocions fora d'escena” però “està orgullós de defensar el teatre on crec, el teatre d'art en majúscules que convida a la reflexió, tan necessària i indispensable en la societat que ens ha tocat viure”. Això el porta a “experimentar una angoixa indissimulable com a ciutadà, de manera que ho compensi desfogant-me en escena”, per la qual cosa adverteix d'un perill que li sembla imminent i que afecta la vigència d'un principi tan bàsic a Europa com el de la llibertat: va dir haver llegit fa uns dies alguna cosa sobre el propòsit de la Unió Europea de crear un organisme que vetlli pel respecte als principis que la inspiren i persegueixi o suprimeixi aquells que els ataquin.
Semblava inevitable que aparegués alguna referència al Teatre Nacional que va fundar i va dirigir i, encara que va confessar que no estava al corrent del seu funcionament, no per això va deixar d'afirmar que, segons la seva opinió, qualsevol teatre públic al cent per cent n'ha de buscar no tant una programació amb molts títols diferents, sinó que s'ha de centrar en menys produccions, això sí, d'alt nivell artístic i ambiciosos mitjans, però amb una permanència llarga en cartellera perquè puguin ser gaudides pel nombre més gran d'espectadors. "És la millor signatura d'optimitzar els recursos públics que s'hi inverteixen".
En qualsevol cas, va aclarir que no sent nostàlgia pel passat, potser “perquè tinc molts amics que ja han desaparegut” i que prefereix, en conseqüència, “apostar decididament pel compromís immediat”. El d'ara és La disputa.