A Francisco García Hortelano, més conegut pel seu nom literari de Francisco Casavella (no va voler que el confonguessin amb un altre escriptor conegut i cognomat mateix García Hortelano, a qui per cert admirava, per la qual cosa va escollir el segon cognom del seu avi, en lloc del de la seva àvia, que era Franco i hauria resultat sens dubte força inapropiat signar les seves novel·les com Francisco Franco) no li va caldre ser l'autor d'una obra prolífica perquè amb els pocs títols que va tenir ocasió de publicar va aconseguir situar-se com un dels grans novel·listes espanyols contemporanis. La seva prematura desaparició li va impedir continuar amb una carrera literària que tot permetia augurar amb èxit i en què va ocupar un lloc rellevant la seva novel·la “El dia del Watusi”; en realitat, un trilogia formada per tres textos successius titulats “Els jocs ferotges”, “Vent i joies” i “L'idioma impossible” que van aparèixer de manera independent, però que un cop reunits ocupen prop de 900 pàgines.
Casavella, coneixedor de les formes de vida marginals del seu temps, va concebre una obra que bé pot ser un fresc desmelenat i desmitificador de la Barcelona del darrer terç del segle XX. Comprèn tres períodes que li semblen significatius i es corresponen amb la peripècia de Fernando Atienza, el protagonista de l'obra: la ciutat el tardofranquisme contemplada des d'un dels últims assentaments de barraques -Can Valero?- en què Atienza sobreviu amb el seu amic coix El Yeyé a força de furts i contempla la realitat de la mort; segueixen els anys de la transició en què aconsegueix desvincular-se d'aquest ambient de barri i es col·loca com a auxiliar a l'arxiu d'una entitat de crèdit -prototip d'empresa que l'autor va conèixer per ciència pròpia: va ser empleat de la Caixa- on aconsegueix anar ascendint; i finalment culmina en els prolegòmens de la gran epifania ciutadana dels jocs olímpics quan els fastos amaguen històries en què les corrupteles polítiques s'entremesclen amb els escàndols financers i arriben inevitablement, després dels excessos, el desengany de la generació del personatge.
Fer una versió teatral de tan extens text no ha estat una empresa fàcil, però ho ha aconseguit Iván Morales a la sala de Gràcia del Teatre Lliure. El que no ha pogut evitar és que el resultat sigui un espectacle molt llarg, com els que ja teníem oblidats, amb tres, quatre o cinc actes i tota una tarda o una nit de durada. En aquest cas, quatre hores ben complertes en tres actes amb els descansos corresponents. Uauuu! (nota tangencial: resulta aconsellable emportar-se l'entrepà per donar compte en algun dels entreactes)
Morales, adaptador i director, ha desenvolupat el muntatge d‟aquesta versió dramàtica que inclou actuacions musicals. Enric Auquer, Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta Ndongo i Xavi Sáez es mouen amb facilitat, aparentment espontània, però mil·limètricament coordinada, per l'espai escènic, recreant ambients d'una Barcelona propera en el temps, però en alguns aspectes ja desapareguda. Tot plegat fa de “El dia del Watusi” un projecte complex i una mica ambigu que, malgrat la seva insòlita durada, manté els espectadors en tensa i expectant atenció.