“-Quina sang té el pare? -vaig preguntar (a la meva mare)
-Una mica blanca, una mica vermella i una mica negra -va respondre ella.
- Índia, blanca i negra?
-Sí
-Aleshores, jo què sóc?
Quan creixis et diran que un home negre –em va contestar. Després es va tornar cap a mi, va esbossar un somriure burleta i pregunto: Això el molestaria senyor Wright?”
Heus aquí una conversa entre un nen anomenat Richard Wright i la seva mare en què aquell intentava esbrinar quina era la seva pròpia identitat, tal com relata a Black boy (Aliança editorial) aquest escriptor afroamericà en el primer tom de les seves memòries.
El diàleg va passar en una població de Mississipí, als Estats Units, els primers anys del segle XX, quan a tot el sud d'aquell immens país imperava la segregació racial que de fet perduraria fins a l'últim terç d'aquesta mateixa centúria i encara deixaria empremtes perceptibles avui dia.
Wright va ser un nen negre que va créixer en la pobresa -“la gana ens acompanyava sempre”- diu, i afegeix que sospirava per veure des de la cuina de la casa on treballava la seva mare com menjaven els rics a qui servia-, la violència -va haver d'aprendre a imposar-se per la força als seus iguals i pròpia progenitora el va obligar a fer-ho-, el radicalisme religiós d'una família obsessivament adventista i el menyspreu dels seus conciutadans blancs, per als quals no era més que un ésser inferior per al que “la mort blanca era una amenaça que aguaitava (com) tots els homes negres del sud”.
Una experiència traumatitzant a què la majoria dels seus coetanis van sobreviure des de la submissió i la humiliació, però de la qual Wright va poder alliberar-se gràcies a la seva fèrria voluntat i al descobriment dels llibres, als quals va accedir falsificant la targeta d'accés a la biblioteca “un catòlic irlandès al qual els del sud blanc detestaven”. “Se't podreix el cervell si no tens cura” li advertien els amos blancs, i va haver d'amagar els llibres entre diaris perquè no se'ls descobrissin.
“La por a la gent blanca va començar a envair els meus sentiments i la meva imaginació” pel que “havia après a viure amb odi, a adonar-me que hi havia sensacions que m'estaven negades, que l'alè de la vida mateixa era fora de el meu abast”.
El descobriment d'un món diferent li va confirmar el que sempre havia pensat: “no se m'havia acudit mai que jo era d'alguna manera un ésser inferior. I cap paraula que jo havia sentit de llavis d'homes blancs del sud no m'havia fet dubtar realment del meu valor com a ésser humà”.
Va poder, per fi, fugir “al nord” i començar una nova vida a Chicago on va poder constatar fins a quin punt “cada vegada que pensava en la lobreguez essencial de la vida negra als Estats Units comprenia que als negres no se'ls havia permès mai captar plenament l'esperit i la civilització occidental; que, d'alguna manera, hi vivia, però no en ella”.