El que Putin va qualificar com a “operació militar especial” i tothom ha considerat senzillament i planerament com una guerra d'agressió contra Ucraïna és vista des de diferents perspectives personals segons el subjecte pacient estigui a un costat o altre de les trinxeres. Perquè subjectes pacients són els protagonistes de Diaris de la guerra (Salamandra), relat de l'escriptora germà nord-americana Nora Krug sobre aquest conflicte en forma de còmic. D'una banda, una periodista ucraïnesa que, després d'haver informat des del Donbàs, es veu obligada a fugir del seu país per allunyar el fill del perill i de l'altra, un artista rus que, opositor a l'aventurerisme imperialista de Putin, abandona seu país per evitar ser enrolat a l'exèrcit.
El diari està configurat de manera que l'autora descriu la vivència d'un testimoni i d'altres seguint l'ordre cronològic de les 52 setmanes del primer any de la guerra. I amb el relat de la seva peripècia personal (la periodista ucraïnesa aconsegueix ser acollida a Dinamarca, mentre que l'artista rus, després de deambular pels països bàltics, s'estableix a França) van fent constar les impressions i la visió de l'enfrontament armat i de les seves conseqüències.
Resulta interessant la percepció de cadascú sobre la pròpia identitat. "Les identitats de K. (ella) i D. (ell) són tan complexes com la història d'Ucraïna" diu Krug. Per a la periodista ucraïnesa “jo tampoc no m'he considerat mai russa, encara que em crii a Rússia. Quan tenia tretze anys ens vam mudar a Ucraïna perquè la meva mare va tornar a casar-se a Crimea. Vaig anar a una escola ucraïnesa i després vaig tornar a Rússia per estudiar a la universitat i començar allà una carrera de periodista. Després d'uns anys a Rússia, vaig tornar a Ucraïna. Quan em van donar la ciutadania ucraïnesa, vaig lliurar el passaport rus”. Mentre que l'artista rus explica: “Jo tinc avantpassats siberians i jueus, vaig néixer a la Unió Soviètica, però em vaig criar a Rússia. Estic en contra de la guerra, així que a ulls del govern rus sóc un traïdor. Però a ulls dels estrangers sóc rus, un ciutadà del país que ha iniciat la guerra… quan vaig viatjar per primera vegada a l'estranger el 2006 i deia a la gent d'on era l'única cosa que associaven amb Rússia era la neu, els óssos i el crim organitzat”.
La guerra ha creat en tots dos alguns conflictes de consciència: “He estat pensant en la idea de culpa –diu l'artista–. Com a rus, em sento culpable. Alhora, estic en contra de la idea de culpa col·lectiva, perquè crec que t'impedeix afrontar la teva culpa personal. Em sento personalment culpable? No ho sé”. En tot cas, “espero que l'exèrcit rus perdi la guerra”. Per a la periodista ucraïnesa “l'odi cap als russos s'ha convertit en odi contra nosaltres mateixos… hi ha baralles entre els que s'han quedat a Ucraïna i els que tornen ara de la Unió Europea, que s'acusa de ser febles”.
No és fàcil viure a Kíev en aquests temps assenderejats. Quan ella torna el seu domicili des de Dinamarca es troba amb una realitat ben diferent: “les nits ucraïneses no són tranquil·les: cap a les tres o quatre et desperten les sirenes, després sents un bombardeig intens en algun lloc proper i després veus les defenses aèries per la finestra; a continuació, si pots, tornes a adormir-te”.
Què passarà després de la guerra? Per a l'artista rus ”primer s'hauria de donar un cessament de l'hostilitat cap a Ucraïna i la retirada de Rússia de tots els territoris ucraïnesos; a més de reparacions, reparacions i més reparacions… substituir tots els membres del govern (rus), Putin no podria estar en aquesta negociació. I Rússia s'hauria de disculpar… i participar econòmicament en la reconstrucció d'Ucraïna, encara que sense immiscuir-nos en els seus assumptes”. La periodista ucraïnesa, per la seva banda, advoca per l'entesa: “quan algú em diu que perquè aquesta guerra s'acabi cal destruir Rússia li recordo que sempre serà el nostre veí… destruir Rússia no resoldrà res. És necessari que hi hagi espai per reconstruir la nostra relació”. En tot cas, hi ha almenys un signe d'identitat compartida. Segons l'innominat artista, “si els ucraïnesos i els russos tenim alguna cosa en comú és el trauma de l'era postsoviètica”